dissabte, 6 de setembre de 2014

Olor d'herbes, cítrics i primavera (uan)






Le temps de vivre. Georges Moustaki.




Un dia, sense projectes, vaig anar a la plaça més petita d'Europa. Quasi m'havia compromès a ballar allà. Però d'alguna manera intuïa que a qui havia de trobar ho faria rere uns vidres d'un aparador de rereguarda. La llibreria "de tota la vida", la que té porta a dos carrers... aquella que vaig conèixer primer com a llibreria de capellans, i a la que vaig trobar sense dificultats -fa molts anys- les meves primeres lectures eròtiques i també les científiques, en català... Allà, del carrer estant, vaig veure la rossa. Em va fer certa vergonya espiar-la. Saber, ser conscient, que era ella i que ella, en aquell moment, era aliena a mi.

I no era ximpleta del tot... ni del gens.

Va posar la mà al pom i em va mirar. Els meus ulls li van somriure. Va sortir. Jo era al mig del pas. 

"Ens havíem de trobar???"

"Em sembla que sí..."





La tarda té color i gust de plom. No em recorda cap altra tarda tancat a l'angoixa ni obert a la vida. No tinc pressa. Ni m'atabala cap remordiment. 




Des que vam enfilar escales fins que vam arribar a la muralla em vaig sentir nerviós. Em costa llegir el llenguatge corporal. Quasi tant com interpretar els sons i les tonalitats. Vam entrar per una porta de pedra. Hi havia un pati amb bancs i un mirador. Un arbre a contrallum. Girona amb Salt semblava bonica. I el tacte d'aquella mà, petita i suau, reconfortant. 
La caiguda de la tarda ens acompanyà en la davallada sobre llambordes. Vam deixar enrere els jardins. Però encara ens en quedava un per aturar-nos sota la portalada. I trobar el gust de la mel, entre l'olor d'herbes, cítrics i primavera.



M'agrada sentir la vida. Sentir-me la vida. I m'agradaria recordar-la sencera. Però algunes vegades s'apaga el só. 




Viure. Fer quilòmetres per la necessitat de veure, abraçar, besar... Sentir la vida a la pell. Mirar les corbes a contrallum de la penombra. Sentir l'amor liquat a la boca. I la passió a la boca. La febre a la llengua i la sinceritat als ulls.

Pedres mil·lenàries i parets centenàries en són testimoni.




S'omple el silenci amb la tendresa. I amb la voluntat de ser-hi. 




En la distància i en la presència, la confiança crea destins.   

I la vida passa amb poques turbulències. De vegades...



4 comentaris:

Montse ha dit...

petonets! :)****

Xon Cé. ha dit...

Bona nit, Montse.

Pais secret ha dit...


Fa gairebé trenta anys que faig un un ritual quan m'apropo a aquesta llibreria "de capellans": entrar per un carrer i sortir per l'altre. La majoria de vegades no hi compro,ho faig només per sentir aquella olor tan bona que fa, de llibre vell i paper nou.

M'ha agradat aquest escrit amb paràgrafs a dues tonalitats i amb tipus i cos de lletra diferents.

Bona matinada.

Xon Cé. ha dit...

Bon matí de setembre, A.