diumenge, 20 de juliol del 2014

ressaca compromesa

La pluja m'acompanya.

S'ha obert el cel, ha descarregat i m'ha deixat nu.

No em cal sentir les gotes per saber que cauen. Aigua, pedra, tant se val! Tants dies de no entendre les xafogors i les bromes... brumes?¿?

Cada dia que passa m'apropa a un carreró. M'ho diuen els miralls i els pensaments minvants. No en faig cap lluita perquè seria donar cops de puny a l'aire. I perquè les lluites han perdut el sentit etimològic de tant pervertides. No em sabré resignar tampoc, malgrat que el seny m'hi empeny. Em deixo mullar per recordar que ser viu és tocar la terra amb els peus i l'aigua amb la boca. Que cada segon pot ser meu o pot ser compartit. Escullo amb risc d'equivocar-me. Però és que no sabria viure sense arriscar-me, sense passió, sense perill...

Fa molt... encara no hi havia internet, li vaig dir al mirall que jo no seria aquell que em mirava. I aquell dia vaig començar a deixar de tenir ulls de peix bullit. Després, dues o tres relacions em van trencar l'ànima. Em va costar pair-ho. Però no m'avergonyeixo de res.

Em deixo sorprendre encara que no m'agradin les sorpreses. I escolto el so de la bona fredor. Encara que no sàpiga com s'estructura ni com m'arriba. 






Escultura en filferro de Robin Wight.

 

 Menjo un préssec i trona. De fora, encara plou. La pluja m'acompanya.

I em sento viu i lliure.
  


2 comentaris:

Marta ha dit...

Quina descripció més encertada d'estar viu.

gatot ha dit...

Si l'has trobada encertada deu ser que l'apreciaríem de forma semblant, Marta. També provo de viure amb coherència.