(avui no pensava escriure; de fet... avui pensava no escriure i reposar algun(s) dia(es) però el paseante ha fet un post convidant a qui vulgui a parlar de les primeres experiències amb els cotxes... i m'ha temptat de fer un revival diferent, o no, del seu)
El pare va tenir cotxe quan ja era "molt gran". Quan vaig néixer em sembla que ja en tenien. Sí, sé segur que en tenien d'abans de què nasqués. Però la meva primera experiència en cotxe, de record propi, és d'un Seat 1430. I el primer record és el d'un viatge en el cotxe i amb el meu coixí de dormir.
Quina edat tenia? Potser quatre anys. O cinc.
La segona experiència automobilística va ser un accident. El pare es va ajupir a agafar un paquet de tabac que li havia caigut als peus. No es va aixecar i vam sortir de la carretera. Li van diagnosticar diabetis i van considerar que va ser causa de la pèrdua de consciència. Només vaig rebre un cop a un genoll del que de vegades encara me'n sento.
Jo volia una moto. Em va dir que no me'n compraria cap. Que si no m'enfilava a cap moto, em pagaria el carnet de cotxe. Me'l vaig treure a la primera. I vaig heretar un mini 850 que la mare no feia servir perquè no conduïa mai. La mare no volia o no podia sortir de casa. I em regalava colonia Brumel.
El mini 850 va ser la meva llibertat. M'ofegava a casa i Girona era petita. Massa.
Vaig aprendre a dormir sense coixí. I a ser fidel a aquell cotxe que va durar fins que el vaig destrossar.
“What though the radiance which was once so bright,
be now for ever taken from my sight,
though nothing can bring back the hour
of splendour in the grass, of glory in the flower;
we will grieve not, rather find
strength in what remains behind;
in the primal sympathy
which having been must ever be;
in the soothing thoughts that spring
out of human suffering;
in the faith that looks through death,
in years that bring the philosophic mind.”
William Wordsworth
dimecres 14 de març de 2012
dimarts 13 de març de 2012
la imatge
Em van regalar una camisa. Una d'aquestes blaves amb ratlles blanques cada quatre mil·límetres i amb la gira sense ratlles. El coll i els punys també són diferents de dins i de fora i els punys porten tres botons.
El primer dia que me la vaig posar a la feina em van preguntar on anava tan elegant (o d'on venia).
A la feina hi vaig a treballar. No hi vaig a fer amics ni a seduir a ningú. Però veig que tothom pensa molt en la imatge i estic d'acord que la imatge dóna la primera impressió.
Ja fa molts anys que, en qüestió d'imatge vaig a la meva. Si agrado, bé. I si no, també. Però reconec que m'agrada comprovar si les reaccions de la gent són parelles amb el que jo penso que faran o diran. M'agrada observar.
Sovint només observant es poden descobrir moltes coses que diuen els gestos i que no diuen les paraules. I portar una imatge o una altra provoca reaccions.
Aquest matí m'he posat altre cop la camisa "elegant". Hi he afegit uns pantalons de mig temps també regalats. M'he repassat, abans, la barba amb la moto i la he deixat com de dos dies. M'he mirat i no m'he vist guapo -que no ho sóc- però sí molt interessant.
No tinc motius per somriure i he anat seriós a fer feina seriosa. Cordial però distant.
A mig matí, una companya que fa dies que no em deia gaire res, s'ha apropat per preguntar-me com anava tot. Érem a fora, fent un cigarret. A mitja conversa s'ha protegit creuant els braços. La escoltava parlant de les seves previsions i d'un possible futur a sudamèrica. M'agraden aquests pantalons, m'ha dit. Són de regal, li he dit. I m'ha regalat un somriure.
Demà, potser em posaré la camisa blanca amb el coll i els punys roses. Que comença a fer primavera.
El primer dia que me la vaig posar a la feina em van preguntar on anava tan elegant (o d'on venia).
A la feina hi vaig a treballar. No hi vaig a fer amics ni a seduir a ningú. Però veig que tothom pensa molt en la imatge i estic d'acord que la imatge dóna la primera impressió.
Ja fa molts anys que, en qüestió d'imatge vaig a la meva. Si agrado, bé. I si no, també. Però reconec que m'agrada comprovar si les reaccions de la gent són parelles amb el que jo penso que faran o diran. M'agrada observar.
Sovint només observant es poden descobrir moltes coses que diuen els gestos i que no diuen les paraules. I portar una imatge o una altra provoca reaccions.
Aquest matí m'he posat altre cop la camisa "elegant". Hi he afegit uns pantalons de mig temps també regalats. M'he repassat, abans, la barba amb la moto i la he deixat com de dos dies. M'he mirat i no m'he vist guapo -que no ho sóc- però sí molt interessant.
No tinc motius per somriure i he anat seriós a fer feina seriosa. Cordial però distant.
A mig matí, una companya que fa dies que no em deia gaire res, s'ha apropat per preguntar-me com anava tot. Érem a fora, fent un cigarret. A mitja conversa s'ha protegit creuant els braços. La escoltava parlant de les seves previsions i d'un possible futur a sudamèrica. M'agraden aquests pantalons, m'ha dit. Són de regal, li he dit. I m'ha regalat un somriure.
Demà, potser em posaré la camisa blanca amb el coll i els punys roses. Que comença a fer primavera.
dilluns 12 de març de 2012
jo -també- confesso
Si deixés parlar el cor, sentiria sons de desig, de tendresa i de carícia. Sentiria l'anhel d'un bon dia al matí i d'una trucada imprevista. Escoltaria l'enyor d'un estirar-se entre els llençols i de tornar-nos a acoplar entre corbes tèbies i peus freds. Si deixés parlar el cor, sentiria cada dia la teva aroma plena i la nostàlgia de no abraçar-te a cada moment i en cada mirada.
I no deixo parlar el cor, perquè només seria un miratge. Si la vista i la oïda i el tacte, si la paraula ofegada, si la olor quasi oblidada, no trenquen el pensament ni la gàbia tant preuada, no ho farà ni el temps ni la prestància.
No és fàcil seguir com si res. No és terrible tampoc. Però sembla impossible. Em sembla impossible, encara.
I mentres, les hores cauen i els minuts.
I penso si em caldrà inventar-me per tornar a ser jo. O podré deixar que m'inventi la vida per no tornar a ser mai més jo. I el cor, calla. Per tu i per mi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)