dissabte, 12 / setembre / 2009

mudar-se


Mudar-se, a l'ièèèèèèc no hi surt. Però surt "mudar".

MUDAR v. tr. o intr.: cast. mudar, cambiar.
I. tr.
|| 1. Transformar, convertir d'una naturalesa o espècie en una altra. Fuy mudat en fembra, Metge Somni iii. Y ella començà a mudar-se en serp, Alegre Transf. 37.

Si bé he enmudit una mica, cosa que segur que haurà estat bona per la humanitat en general... m'hauria agradat mudar-me, posar-me guapo, però com diuen a les espanyes: "aunque la mona se vista de seda, mona se queda". Aquesta frase feta sempre m'ha fet pensar en si en realitat qui la va dir per primer cop no estava pensant que la mona era molt "mona"... El cas és, però, que sí que hi ha gats molt monus però jo sóc fet i deixat estar.

Així que tot i reconèixer que calladito estoy más guapo, finalment he decidit mudar de casa i fer-me el ferm propòsit de, des d'ara, provar de fer posts-realitats que siguin simples, fàcils d'entendre, més fàcils encara de llegir i, si pot ser, curts i entretinguts.

Ja se sap que els propòsits estan carregats de bones intencions i de molta fantasia...

de moment, no explicaré com ha anat el meu estiu tot i que qui vulgui pot fer les seves imaginacions a partir de la fotografia pastisxe de més amunt...

ni parlaré de les meves vacances que encara duren, ni de les cues a l'atur, ni de la trista realitat de compartir els dies i les hores amb un pc que agonitza i que només em deixa connectar quan li rota d'engegar-se, que és quan li sembla i que no em deixa ni fer còpies de seguretat dels arxius... (alguna ànima caritativa no tindrà un pc que encara funcioni a casa i que no el faci servir????)

bueno, pos jastà... tot aquest rollo era per dir que si algú em vol llegir, aguantar, compadir o fotre's de mi ho podrà fer, si puc anar publicant, al nou piset:

simplicigats.blogspot.com



a reveure!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dimecres, 12 / agost / 2009

abans no caiguin les llàgrimes de sant llorenç...

entreobro la porta de casa per deixar respirar les parets


the prophets song. the queen.

endreço errors,
deixant-los escampats
i només orejant-los
perquè no es podreixin...

assaboreixo amor
que no mereixo
i em deixo anar
entre onades
d'anades i tornades...

sento vida, tant intensa,
en la mar enfurismada,
llegiré estels en caure
faré el desig de tornar a casa.

dissabte, 25 / juliol / 2009

mudances de juliol?

Ara fa una mica més d'un any vaig escriure un post de retorn. Quasi em podria estalviar de tornar a escriure amb aquesta calor que fa, que no em deixa pensar, ni viure, ni respirar.

Però no em serveix fer només l'enllaç perquè en aquest any que ha passat no s'ha repetit cap història. No he anat a trobar els aires del sud, ni les paraules, ni les emocions...

Ha estat un any diferent. O un mig any diferent.Un any pot passar de pressa i mig fer-se etern.
No em queixo. Tot el que tinc i el que no tinc és per mèrits propis. Imagino que cal entendre la vida com allò que ens passa assumint les responsabilitats dels nostres actes i la llibertat dels altres. I res més.

No m'he escoltat gaire tampoc. Les reflexions que feia d'obrir o tancar blogs sí que són les mateixes.

Entre mig, he trobat que la transcripció que vam fer llavors a quatre mans de la cançó de'n Puntí tampoc va estar tant malament... tot i que alguns detalls se'ns van escapar o se li van escapar a qui va fer una altra transcripció.

El vídeo del tube ja l'han tret de circulació... espero que encara podrem sentir la cançó al goear uns dies i si no sempre ens quedarà l'spotify...



He estat ple de dubtes les passades setmanes. Suposo que això és bàsicament el que m'ha inflat la panxa. Ara... sense cap futur clar, sense cap full de ruta ni martingales... m'acomiado de qui ha volgut llegir-me i, potser, fins i tot comentar-me. No m'agrada marxar a la francesa, com tampoc m'agraden els comiats. Però odio els silencis de deixar passar el temps.

Tanco aquesta paradeta. I quan sigui el moment, ja n'obriré -o no- una altra.

Us deixo petons i llepades per a tots i totes que m'heu estimat, conegut o saludat... també als i les que no ho heu fet...


La banda del yuyu. L'àngel.

dilluns, 20 / juliol / 2009

llavors de poma

-pare, mira què he trobat... les llavors de poma ja són ben seques!
-doncs provem de plantar-les?


anímic. 1, 2 i 3.

bona nit...

dona estrangera


ESTRANGER, -ERA
|| 1. adj. Que és d'un altre país;


PAÍS (ant. escrit també pays i pahís). m.: cast. país.
|| 1. Territori d'una nació, d'un poble; per ext., regió, contrada.



Una dona. Vuit-centes dones. Quantes, estrangeres?

No he trobat la definició que jo pensava. Potser he començat a inventar paraules o sentits diversos per poder-me explicar el que no trobo al diccionari. Però inventant, és complicat que algú em pugui entendre.

Estranger, -era ... serà qui no entenc? serà qui no trepitja la meva contrada personal? qui no la vol conèixer? serà qui em visita un cop l'any? serà qui vol quedar-se? serà qui vol anar-se'n?

***********

A moments em sento com a casa
quan a casa s'hi està bé...

Esquerp com els gats, noto també les desconfiances. Les malfiances. I conec el recés de les manyagues.

***********

Aquest diumenge vaig ser a la platja. Les platges més llargues de l'Empordà eren plenes a vessar. Ja no es respecten ni les zones nudistes.

Entrada la tarda, només un pensament ballava pel cap: "no teniu casa o què...? encara no és la vostra hora de sopar?"

Mentres, la tendresa es barallava amb la tristesa. Sense crits i sense empentes. Guanyava la tendresa. A estones, el pensament fugia com un estel estirat pel vent.

Dues llagrimetes es van confondre amb la suor i amb l'aigua de mar. Petons salats i sorrencs, amarats d'amor i complicitat. D'entendre i deixar fer. D'estar i respirar.

Dolçors del cos compartides... creant un dolçsalat a les llengües... amb ocellots afamats espectants a una distància prudencial.

Mil i un tastets de pell... cinquanta pigues comptades, els aromes dels replecs... i el sol escalfant les natges.

Sí, ja ho sé... després em queixo...

gatot, estàs per tancar-te.

***********







Lletra de Dona estrangera, de Manel. Trobada a sonadura.

El teu avi tenia un bigoti llarg i blanc
i el sucava en cervesa tèbia en tavernes dels Alps.
Pels matins les teves tietes baixen a banyar-se
a una platja escenari de la Segona Guerra Mundial

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?

Ton pare destil·la prunes i les deixa fermentar
i en fires exsoviètiques ven licors de vuitanta graus.
Al jardí la teva àvia vesteix quimono blanc
mentre el sol vermell es pon entre les branques d’un bonsai.

Dona estrangera,
com em veuen els teus ulls?
Dona estrangera

Mentre ballem em mullen les aigües del Rin,
entro amb un tanc rus a Berlín,
m’espanta el teu passat víking.

Mentre ens besem entre copes d’arbres gegants,
ta mare resa a déus estranys,
ton pare educa uns elefants.

Quan fem l’amor dos-cents dansaires otomans
giren contents al meu voltant
somriuen i piquen de mans.

I ens abracem i pujo en un tramvia groc,
passejo entre obres del Barroc,
em perdo en la Terra del Foc.


***********

Torno a tenir els gatets. Em sembla que tornaré als llibres. I afer uns dies més de vacances.


felicità...

Ser feliç és l'objectiu de la teva vida?

si he de fer cas a la inacabable llista de llibres que parlen del camí cap a la felicitat hauria de pensar que la majoria de gent, i moltes persones també, pensen la Felicitat com un objectiu a aconseguir.

Per a mi no és un objectiu. És només una conseqüència. Un guany o una pèrdua col·lateral. Una conseqüència d'estimar i també de ser estimat.

D'estimar persones, d'estimar animals, d'estimar activitats (una feina, un esport, un viatge, un descans, una labor creativa...), d'estimar-se un mateix...

I estimar és un acte voluntari. Només estimem quan volem fer-ho. I només estimem a qui o a allò que volem estimar. Podem sentir-nos culpables de no estimar a qui ens estima; també podem sentir-nos culpables de no estimar una feina que ens permet arribar a final de mes; o de no estimar-nos nosaltres mateixos prou.

Cert que no tothom ni en totes les etapes de la vida estima amb la mateixa intensitat, ni amb el mateix egoïsme, ni amb la mateixa llibertat. Ni les mateixes coses o persones.

Això no ens hauria de preocupar.

Dir no puc estimar no és més que una excusa. Perquè no puc vol dir no vull. I per sort voler o no voler és una decisió lliure personal. En l'amor si que és certa la frase: voler és poder. I decidir estimar sense esperar resposta, també pot donar felicitats... potser petites, però que ho són.

dissabte, 18 / juliol / 2009

I jo, de qui sóc?

Dos comentaris al post d'ahir m'han empès a perdre'm en una reflexió avui que no pensava fer res més que relaxar-me.

Un arqueòleg glamuròs i una RaTeta ben glamurosa també - Dios los cria i ellos se ajuntan...- s'han posat d'acord en el poc que els agrada o agradava els Sopa de Cabra. Sobre tot la RaTeta ha estat explícita en la forma d'expresar-se: "tampoc sóc dels Sopa..."

Sé, o intueixo, que ni la RaTeta ni el glamboy pretenien altra cosa que expresar una opinió sobre un grup o sobre el conjunt de la seva música i lletres.

Però a mi em resulta difícil classificar-me. Definir-me. M'agraden coses d'alguns i d'altres no. No m'agraden especialment les sardanes... però n'hi ha alguna que sí. No m'atrauen especialment les jotes, ni el flamenc -massa genèric el nom?-, ni el jazz... però algunes peces sí.

M'agraden cançons i tonades de Lole y Manuel. M'agraden algunes coses de Pau Riba i altres no. No m'agrada la opera però hi ha coses operístiques que m'emocionen.

Vull pensar que és la meva ignorància la que em fa triar el que m'agrada pensant només en si em fa sentir alguna cosa. I la que no em permet decidir de qui sóc.

Quan he "penjat" alguna música o vídeo al blog, ha estat perquè he pensat o sentit que la lletra o la música tenien alguna cosa a veure amb el que intentava expresar. Amb com em sentia.

Algunes vegades, conscientment. D'altres, deixant-me portar pels sentiments... les emocions.

Tinc la incertesa de pensar... vull pensar que ho faig lliurement... sol, com visc; amb sentiments compartits en la distància... però sol, per mi mateix.

Però tinc la incerta certesa de pensar que si tan sols una frase ens proporciona una idea, ja n'hi ha prou per no llençar un llibre... si tan sols una cançó ens proporciona un sentiment, ja n'hi ha prou per no matar un grup... si tan sols unes paraules ens emocionen, ja n'hi ha prou per no matar una relació...

com i quan sabrem o podrem interpretar-ho, llegir-ho, escoltar-ho... ja és tota una altra història.


Pensant en els i les que no són dels Sopa de Cabra especialment... una cançó i un vídeo que ja havia penjat alguna altra vegada. És una cançó especialment emotiva per mi. Fa referència directament a la malaltia que va dur a la mort a un dels membres de Sopa quan encara hauria d'haver tingut molt temps per viure. La lletra... massa sovint la he sentit a prop, massa a prop...



Sopa de Cabra. Seguirem Somniant.

Vull seguir pensant que encara no sóc de ningú. I que ningú, és meu.
:)

divendres, 17 / juliol / 2009

divendres amable


Em vas dir...

"ostres, potser... em quedaré callada i no sabré què dir, sóc molt tímida..."

et vaig dir...

podem anar a veure la Catedral, el barri vell... t'explico el que sé i em preguntes si vols...

Aquest divendres ha estat un dia de contrastos. El cel entaraninyat a Girona. Primer feia calor. Després hem parat a fer un toc a una terrassa i l'aire bufava fred.

Hem parlat... em sembla que tenies por abans d'hora... perquè les paraules han anat sortint, buscant-les i no...

Passejar Girona, plena de turistes fent-se la foto al cul de la lleona... :)

I veure el carrer dels torrats on explicar-te historietes dels sopa de cabra abans que ho fossin...


Pell de lluna. Sopa de Cabra.

Voltar. Fer temps sense pressa fent el turista, de vacances. Dinar de restaurant. Quan vaig ser-hi per primer cop m'hi va portar una amiga. T'ho he explicat. Perquè em vaig sentir molt a gust. I he pensat que t'hi sentiries. És un local amable, silenciós, agradable.

A casa... respiràvem a la selva. Feia estona que estaves neguitosa. Et llegia el cos, els missatges subtils. M'has agafat la mà. L'has deixada anar. He agafat la teva. N'havíem parlat sense fer-ne referència explícita. Potser això et posava nerviosa. I t'ho he demanat directament.

-Vols que fem l'amor?
.
..
...

Hauria de ser i semblar natural estimar-se... amb el cos, amb el tacte, amb l'ànima -tant si n'hi ha com si no- i amb la paraula... també amb els silencis... és bonic fer-ho quan es pot fer, ni que sigui una mica...

i poder pensar, que si uns ulls somriuen i al cap d'una estona sembla que no somriuen tant... doncs, que també tenen dret a no fer-ho... però que les estones somrients són regalets preciosos que no es poden manllevar...

dijous, 16 / juliol / 2009

La Devesa de Tor


Dias que no volverán. Antonio Vega.

Malgrat els malgrats i les previsions del temps... el temps va aguantar prou com per no espatllar res.

En molt poc temps, una segona vetllada agradable. A veure si agafaré un empatx!!!

Quan -en el moment que- notes la confiança, i pots fer conversa sense fer posats ni lluites dialèctiques... quan pots expressar-te així com et sents... sembla com si el xapapote fos fàcil de diluir.

Fa uns dies, em van descobrir un local que no coneixia: La Devesa de Tor.

Després d'un sopar de tapes i conversa em van presentar un espai que a mi em va resultar molt agradable.

Una alfombra vermella donava la benvinguda...





I un caos d'estils, d'il·luminacions suaus, de música discreta, d'amabalitat en el tracte... acompanyaven a sentir-se be.




Vaig descobrir que la Monalitza també era a l'Empordà...





i em vaig recordar, en sortir, que els veins també dormen! :)

Entre mig, molt bones sensacions immediates... una mica de nostàlgia... i el vel de la tristesa encara embolcallant-me.

Hi ha circumstàncies que no es poden, ni cal, modificar. El temps fa la seva via. Dilueix el que ha de diluir. Fa present, com teletransportant, el que ha de seguir. I, entre mig, llums de colors; espais i aires...

Hi ha temps que no tornaran. N'hi ha d'altres que si, però d'una altra manera. Ni millor ni pitjor...