dimarts, 22 abril de 2014

lesconsideracions



Consideration by Cold Blood on Grooveshark


Consideration. Cold Blood





Sovint penso que els partits polítics volen semblar-se a l'Església, segurament per allò de pretendre durar 2.000 anys... Però en el que més s'hi semblen és en la lentitud amb què assimilen els canvis.

Volem un país normal. I només se li fa estrany que tinguem aquesta pretensió als que voldrien que seguíssim in secula seculorum sotmesos a les lesconsideracions d'un nacionalisme excloent que no accepta res que surti dels seus esquemes de folclore i pandereta. Lesconsideracions? Sí, no m'he equivocat picant la tecla que no toca.

Per mi, algú desconsiderat és qui "no pren en consideració" un altre. Un exemple de desconsideració podria ser la forma de fer de CiU i PSC -pel que diuen les notícies recents- que insisteixen a apropar posicions, a cercar punts d'acord (com si encara la cosa pública fos només cosa d'ells dos), i no prenen en consideració la ciutadania. Quina gran notícia de portada que ja tinguin quasi un acord per fer una llei electoral amb dues urnes! Els estrategues d'ambdues formacions presenten un grau de miopia política que els hi passarà factura perquè no es volen posar les ulleres de veure-hi. I no hi volen veure perquè no volen canviar les formes de fer. No han entès que si l'ANC està tinguent èxit és precisament perquè dóna la sensació que les persones podem participar, dir-hi la nostra. Són doncs, tal com jo ho veig, uns desconsiderats perquè segueixen a la seva.

I la lesconsideració? Aquest concepte que m'he inventat té el seu millor exemple en el tracte que els nacionalistes espanyols (PP's, PSOE's, UPD's, C's, i altres que no es volen mullar) donen a qualsevol cosa o persona que "tufi" a reclamar la dignitat. Els lesconsiderats no només deixen de prendre en consideració els altres; a més, amb els seus actes i actituds pretenen fer mal, causar lesió. Ens estimen com a la seva dona i, com diuen a les castelles, atada a la pata de la cama. Intueixo, però, que no ho fan amb mala fe. Tenen raó quan diuen que no ens volen fer mal, ni robar ni expoliar, ni atacar la nostra llengua i la nostra cultura, ni imposar-nos cap llengua com mai han fet. No. Sovint els lesconsiderats actúen així perquè han de demostrar el seu malestar i impotència amb algú. Sobretot perquè ni tenen arguments ni volen parlar.

Tot això em passava pel cap aquesta matinada que no podia dormir. M'hi ha fet pensar una persona amb qui vaig sopar Divendres Sant i que és de les persones més considerades que conec: tot i ser capellà em va assegurar que no anava a la processó d'aquell vespre per devoció sinó perquè una confraria de la seva parròquia hi participava, i només perquè li importava que el sabessin al seu costat.

Compleixo amb aquest post part del que tenia pendent (i que s'anirà allargant en el temps amb periodicitat indeterminada). De les putes, ja en parlaré un altre dia. Si no és que en certa forma, també ja ho he fet avui...


  

dijous, 17 abril de 2014

essències






Ninyin's mine by Sopa de Cabra on Grooveshark


Ninyin's mine. Sopa de Cabra




Fa uns dies vaig amenaçar de fer un següent post de política, de putes i de capellans. El post, està guardat en esborrany perquè no es pot abocar tot d'una tirada; o sí que es pot, però la cagues perquè no entres prou a fons en alguns aspectes i et perds en d'altres i, a més, l'escrit no s'acaba mai...

Avui rumiant sobre això i altres batalletes he recordat que en essència mai no canviem. Encara que mai sigui molt de temps.

He fet per un moment un salt enrere en el temps i he anat a parar a un bar de Sant Gregori en el que una nit, que de llarga es va fer curta, vam parlar amb en Ninyín de moltes coses. Amb el bon rollo sorneguer que sempre hi havia. I al cap de les hores, en Joan va acabar una de les moltes converses que havíem tingut amb un "joder, con el poder i tal, no?". Amb això i amb el dibuix que va estar fent a un posavasos mentres bevíem cerveses. Unes setmanes més tard va gravar una maqueta amb el "niyin's mine".





En essència, pensar i saber que les coses han d'estar al servei de les persones i no a l'inrevés sembla natural. Ho sembla per les persones que ens parem a pensar perquè ens passen les coses. 

Després hi ha les persones que fan que ens passin coses a tots els altres. I aquests -que tenen poder o s'ho pensen- volen que les persones estiguem al servei de les coses. I s'hi esforcen cada dia. Perquè tenen molta por. Tenen por de perdre les coses que els hi fan pensar que tenen poder...








post scriptum:

http://www.ninyin.cat/cat/pintures.php

gràcies per l'enllaç, A.





post post scriptum:





Seguirem somiant. Sopa de cabra








dilluns, 14 abril de 2014

perquè sí




Happy (From "Despicable Me 2") by Pharrell Williams on Grooveshark


Happy. Pharell Williams


A estones, vull pensar que m'imagino el que passa pel cap i pel cos a un munt de gent. Persones que estimo o he estimat. Perquè no sóc indiferent a la vida. No sóc un tros de carn a la meva bombolla. Però massa sovint no sé si ho penso o m'arriba. I com que no tinc manera de saber-ho, tombo el cap, acluco els ulls i respiro.




Fa dies que quan el gatet petit no vol fer conversa em pregunta si em fa res que posi la ràdio; les emissores que ell tria als trajectes que fem posen temes com el que serveix de banda sonora del post. 

I ja em va bé, ni que després em digui que sóc un pesat si li trec la tornada quan menys s'ho espera: és per dir-li que entenc els seus silencis, i que ell també ha d'entendre els meus.


Però també és per dir-li que sóc feliç.

Que aquest món i aquesta societat són una merda, inclosa molta de la psudomúsica que es fa, però que sí... que cal aprofitar els moments que tenim i viure'ls intensament. L'un amb l'altre, i amb el seu germà, i amb les persones que estimem. Que un futur més intens i millor arribarà, però només si vivim el present intensament per arribar-hi.



.

dissabte, 12 abril de 2014

memoròlia




Memory Motel by The Rolling Stones on Grooveshark


Memory motel. Els rolling stones




De més jovenet vaig trencar radicalment amb el catolicisme per la lògica de la raó pura. Vaig estar alguns anys compartint allò de "digues-li Deu, digues-li energia", bàsicament per no enfrontar-me a qui aquestes qüestions li feien patir i també -suposo- per reminiscències culturals aclaparadores que deixen aquell pòsit de dubte.

Ahir migdia, quan anava a buscar els gatets fora d'horari habitual, en el temps de fer el trajecte d'uns 500 metres d'una de les parts mortíferes de la carretera de la vergonya, vaig sentir una olor intensa de resina. Mai no la havia sentit en aquest punt ni, que jo recordi, al natural a la salvatgia. La resina està lligada a la meva memòria olfactiva amb els quadres a l'oli. I potser, a alguna branca podada o tallada expressament per empaltar, però com un record difús d'infància. La potència aclaparadora que vaig sentir quedarà per sempre lligada a aquest dia i a aquest trajecte. Diàfanament, vaig contemplar un àngel. Li podia llegir el pensament o me'l transmetia, perquè no movia els llavis: "...diuen que no podem recordar que vam ser vius, per no tenir el desig de tornar a la vida... em pregunto perquè si vaig ser viu mortalment no puc recordar la olor de les coses... puc veure o sentir el color de les coses, imaginar-ne la textura com en una altra dimensió... però no tinc record de la olor..."

Quan em mori, si em moro, espero no convertir-me en esperit conscient. Seria una putada i de les grosses no recordar la olor de terra mullada, o la de l'herba acabada de tallar. La de les criatures de mesos, la del mar, les olors dels vins i la dels amants. La olor de la suor neta, i la de la llet acabada de bullir. La de la fruita i la d'escola, barreja de guix, milan nata i llàpit. La de les viles sureres, cap al tard. I la de les ries gallegues. La del barri vell i l'estiuenca de Sant Feliu de Pallarols. La olor metàl·lica del tren i la de la terra cremada. La olor de la sang.

Ara que em torno a fer jove, potser desaprendré les olors. Segurament que en descobriré de noves com ja n'estic estimant. I penso que totes queden guardades. Que totes ens retornen algun senyal.

dilluns, 7 abril de 2014

Anar i tornar







Come back to Sorrento. Robert Grant




Surto a comprar piles per l'amplificador que tinc entre l'auricular i el telèfon. No he d'anar gaire lluny i el curt trajecte s'omple de gent, que són persones, i que viu la seva vida monòtona o no cada dia. Travesso el carrer major per seure'm a un banc. Si no fumés potser no hauria trobat excusa per buscar un banc vuit i seure'm. Miro el gris de l'asfalt i es torna líquid. I els cotxes, góndoles.

Torno a una Itàlia que quasi només he viscut a la bombolla. I ja no escolto Carusso arran de mar ni als ports oblidats. Em toca l'aire a la cara i els rínxols es despentinen al vent. Les sandalies que ja estan demanant la jubilació em tornen a casa, a una realitat d'una vida monòtona o no de cada dia. A les petites trampes que faig a la vida per no emprenyar-me més del compte, a les minúscules realitats de sempre de no saber afrontar serenament i coherent les convivències. 

M'eixugo els ulls, humitejats, travesso el canal caminant sobre les aigües, i entro a comprar piles per l'amplificador i la bàscula de bany. Una senyora, vestida com d'anar a missa, prova de colar-se'm al taulell. Impertèrrit, trec les piles gastades de la butxaca i la dependenta multifunció està per tot i per tothom. 

Surto vigilant que no m'atropelli cap góndola. I una nena negra, d'uns tres anys, em somriu mentres la seva mare li fot un escàndol monumental. 



    

divendres, 4 abril de 2014

Com la pell



Com la pell de la bresquilla by Feliu Ventura on Grooveshark


Feliu Ventura. Com la pell de la bresquilla



Si un dia saps que ets vida, si un dia sents que la vida circula entre tu i algú... i que entre algú i tu hi ha emoció, et creus que la vida pren sentit...

Els joves, els joves alliçonats per aquesta societat dels que tots reneguem i no en formem part, s'escandalitzen de forma natural dels naturalistes arrugats, vells i grassos. Els joves, jo diria els innocents, encara només saben llegir els seus propers. I no és culpa d'ells... és que ni que no ho sàpiguen, ningú no els ha ensenyat a llegir...

Fa unes setmanes vaig deixar un comentari innocent a casa d'en XeXu. No m'agrada iniciar polèmiques ni fer tertúlies de bar i ho vaig deixar estar. Però em va saber greu que algú interpretés com un atac personal una frase que deia més o menys que en XeXu estava influït d'alguna manera per la moral catòlica. Hauria estat pretenciós per part meva fer un judici moral d'aquesta mena, donat que només conec al blogaire pel que ha escrit. I em va sorprendre llegir algun comentari defensant-lo (ell ja té dits per fer-ho, si li cal) adduint la seva educació laica. 

Se'm fa estrany pensar que alguna persona mínimament formada no pugui entendre que tots som herència d'on vivim. I malauradament, Espanya que és l'estat on encara vivim molts dels que vivim, sentim i ens expressem en català, no és un estat laic i la cultura que arrosseguem té molts -masses- vincles amb la tradició catòlica. És com pensar que algú que ha nascut al Japó, no té cap influència en la seva forma de ser del pensament zen.

Però a allò que anava no és aquesta qüestió, encara que m'hagi servit per documentar-la. 

Se'm fa estrany que al segle vintiú els meus fills adolescents no entenguin i s'avergonyessin  de qüestions físiques i, en canvi, acceptin com a normals les aberracions econòmiques d'una societat on ets alguna cosa si saps viure sense pencar.

Em sembla pornogràfic que ni l'escola, ni les famílies, sapiguem fer veure que els mitjans venen falàcies. Que no sapiguem fer créixer aquella espurna de dubte que ens permet ser crítics i no acceptar d'entrada el que es diu, només perquè es diu. El que es ven, només perquè ho repeteixen...

A casa, des que els gatets eren menuts, m'he assegurat que sabessin que el seu pare era imperfecte. Molt imperfecte. Ara, que m'estimen tot i el que d'imperfecte tinc, m'asseguro de plantejar-los dubtes cada dia, perquè siguin crítics. I els hi dic fluixet: "dubteu, però no ho digueu en veu alta... perquè els altres us miraran raru...  dubteu, i penseu si el que diuen és bo per la majoria... i penseu que els que no són la majoria, també tenen dret a ser com són".

Se'm fa dolç viure quan trobo qui no s'escandalitza de què em mostri tal com sóc perquè m'estima. Encara que ser com sóc, físicament i mentalment, no entri en els paràmetres del que aquesta societat diu que són els que toquen. Sospito que tenim una societat adolescent. Que encara no ha entès que la vida s'ha de viure i de deixar viure. Que encara no ha entès que s'ha d'aprofitar allò que de bo tenia el passat i que encara no és prou lliure per entendre que el futur el fem cada dia, només, si som responsables dels nostres actes.

Però se'm fa dolç viure, tot i així. 


I com que segurament no s'entén el post...

au, una mica més de música i lletra:




Como un burro amarrado a la puerta del baile by El Último De La Fila on Grooveshark  


El último de la fila. Cómo un burro amarrado a una puerta...

dimecres, 2 abril de 2014

Contes accessibles






Un gran riu de fang. Pau Vallvé





Fa dies que tinc símptomes no sé si de refredat, d'al·lèrgia o d'astènia. Segurament que aquest canvi brusc de temps -de quasi estiu a pura primavera hivernal- hi té a veure. 

Tinc desats en esborrany diversos posts i estan endreçats perquè tot i posar-me a escriure, m'embolico i veig que no me'n surto, que em caldria estona i paciència i ganes de treure l'entrellat de temes que encara no veig prou clars. O sigui, que no és només un cansament físic. És també un cansament mental que ja no em puc permetre. 

Com diu la cançó:

"Si pogués triar un poder,
fent cas a l'inconscient,
diria que ho tinc clar:
voldria parar el temps..."


Però són sensacions de dies. Després em dic que tinc responsabilitats. Que he de tornar a les llistes de coses pendents i anar-les ratllan una a una. 

Entre mig m'arriba un correu d'una gent que fa feina per la mainada que té discapacitats. Em diuen que han engegat un projecte a Verkami, 

Em diuen: 


Us adjunto un enllaç amb un nou projecte d’edició d’un llibre que ens fa molta il·lusió “ELS MENUTS DEL PLA DE L’ESTANY”
Aquest llibre+DVD  és un recull de cinc contes sobre llocs emblemàtics del Pla de l’Estany i té dues peculiaritats que el fan especial:
D’una banda, els relats els han escrit els alumnes dels centres educatius de la comarca.
De l’altra, que serà un llibre+DVD accessible per a tothom, ja que inclourà:
-          Text escrit
-          Sistema pictogràfic de comunicació (per a infants amb baixa comprensió)
-          Català signat
-          Llengua de signes catalana
-          Subtitulació
-          Veu en off

Entra a verkami www.verkami.com/projects/8373 fes la teva aportació i emporta’t un exemplar del llibre


Això em porta a pensar en un tema recurrent en mi, i del que ja he escrit diverses vegades. Vivim en una societat en la qual anem posant pedaços i malament.

Estic fart de què es parli de la violència de gènere (i sí, sempre és "només" de gènere la d'homes sobre les dones, i mai la de dones sobre homes, la de fills sobre pares, la de dones sobre dones, la d'homes sobre homes...) i no es busquin vies de treball cívic per erradicar tota la violència.

Estic fart de què s'estableixin mesures econòmiques mínimes -que no els hi solucionen res- pels qui estan a la indigència més absoluta i no s'estableixin mesures econòmiques, socials, i de vida digna per a tothom. Perquè ara ja sí, que qui es va creure el discurs de l'almoina de PP i de CiU, ja veu a casa seva que la misèria ha arribat a "les persones normals".

Estic fart d'haver de fer gestos públics o privats per defensar la nostra llengua i la nostra cultura. I haver de seguir aguantant als analfabets que ens governen (gobiernan?) després de 40 anys...

I sí, també estic fart que hagin de sortir iniciatives com la que avui publicito aquí, perquè no es fa res des de la cultura oficial per fer més fàcil l'accés de qui té dificultats en una societat pensada per a les persones que hi senten, hi veuen, i per a les que suposadament no tenen discapacitats mentals.

Potser de tant fart, estic esgotat.

A estones, voldria aturar el temps. I a estones, voldria que ja hagués passat el mal tràngol. Però mentres, qui es queda aturat, qui no es mou, qui no fa res... es fa còmplice de les barbaritats que estan fent aquesta colla d'ineptes i impresentables amb carnet; tota aquesta colla que volen que res no canviÏ...


(i paso de parlar del BCN World, de la tupinada del PSC, de la fam de vot de Junqueres amb la cooficialitat del castellà, de la vergonya aliena de com s'ha santificat l'expresidente del gobierno, de la trama colpista, de la inacabable llista de corrupció econòmica, de les barbaritats legislatives del pp....)

dilluns, 31 març de 2014

petites morts









Tears in Heaven by Eric Clapton on Grooveshark


Tears in heaven. Eric Clapton




Recordo els meus setze amb plena consciència de voler tenir dret a vot. Volia el meu dret a decidir i no recordo si mai li vaig dir al pare.

Aquell estiu, tenia una amiga a Sant Feliu de Guíxols que en tenia 14. Estava molt enamorada d'un de divuit amb qui ja havia anat al llit. I es preguntava, i em preguntava, perquè a casa seva no la entenien.

A mi, ara, els gatets em diuen que sóc un vieju. M'hi fan ells, cada dia que creixen. Cada dia que fan anys. I encara em resisteixo a ser vell i encara els sorprenc -poc- amb complicitats que no s'esperen.

A estones, me ne'n recordo. I em maleeixo d'haver respectat massa les decisions alienes i no haver estat pare quan ho volia ser. Tot hauria estat pitjor, n'estic segur. Però la vida només es viu una vegada. I cada vegada que la vius, és una altra. I per això, ara, no em maleeixo... perquè estic content de viure cada dia totes les emocions del món. I explicar-les a casa, i compartir-les, com només ho puc fer ara.

Després de bufar espelmes... vaig dir-li al meu gran: et dec un petó de la meva amiga rossa que no és tonta del tot. I tots dos: va.... va... que totes les rosses de la nostra classe...

Sí, les de la vostra classe potser sí. Però és que encara són molt jovenetes... :)

I vosaltres també.

Després del pastis... encara vam tenir un racó per un tall de torró de xixona, que ens va regalar la meva amiga rosseta que no és tonta del tot...






(Vam parlar, aquest cap de setmana, de política. De les bestieses que arriben a dir els polítics. El gran, en un acte de clarividència, em deia que si no s'esforçava a treure bones notes podia arribar a president del govern... I això que no m'explica gaires coses....)



   

dijous, 27 març de 2014

tan senzill









Run Home to Me by Eric Clapton on Grooveshark


Run home to me. Eric Clapton


Els meus grans conflictes solen tenir alguna cosa a veure amb els gatets. Les meves topades hostils internes, doncs, esdevenen en el moment en què em plantejo com puc verbalitzar la coherència entre el que penso i el que els hi pot servir de punt de referència quan hagin d'entrar en conflicte amb el món real.


El dia que va néixer el meu fill gran, i quan tenia unes hores de vida, li vaig explicar que els arbres naixien d'una llavoreta. Que les llavoretes necessitaven terra i aigua i sol i aire. I que per les venes els hi corria la saba, no pas com a ell que li corria sang per les venes. Però que ell, com els arbres, creixeria i es faria gran i fort i flexible. Prou que ho sabia que no podia copsar els matisos del que li deia ni entendre, encara, les paraules. Però jo en feia prou de saber que un dels primers contes que sentia li havia explicat la veu del seu pare i que, a més, era veritat. I va créixer i quan va començar a parlar tenia un vocabulari prou extens.


Ara, que aviat en farà setze anys d'aquell dia, m'ho penso molt abans de no explicar-li (d'explicar-los-hi) "ben bé" la meva veritat de la vida. El món dels contes de veritat no agrada a la comunitat. 


Amb poca traça, els ensenyo com destriar el gra de la palla. I ells van fent el seu camí, fent-se (fent-me alguna vegada) les seves preguntes i sabent que, a casa, la línia vermella és la de la confiança. 


Aviat sabran que a fora, també.






Avui, quasi inesperadament, una estació meteorològica -quina lògica té el temps?- acollia a tocar, dues ànimes que es volien a prop.  Poques paraules, poc temps i poc espai, per un viatge meravellós. I la certesa que hi ha coherència i que alguns contes de veritat encara es poden viure i compartir.






 


dimecres, 19 març de 2014

estils dos punt zero



Bir demet yasemen by Maria del Mar Bonet on Grooveshark


Bir demet yasemen. Maria del Mar Bonet



Si a trenc d'alba em desperto, trobo la teva pell esperant-me. Ulls clucs, no endevino si és somni encara o són els dits que hi veuen clar. En aquesta hora l'aroma m'embriaga i deixo encaixar la meva turgència al teu receptacle. No em demanes res, no et demano res. Les mans s'acoblen a l'encaix. I el respirar s'acompassa.




Un dia de primavera de fa molts anys un grup de joves havia deixat els macutos -ells- i els cabassos -elles-  a terra així que van arribar a la primera duna de terra que els separava visualment de l'institut. S'hi estava bé al solet de la tarda i, sobretot, no estaven allà tancats. Va ser una primera espurna de llibertat transgredint els límits. Només perquè ho volien. Van encendre un porret que va circular i uns quants botons de camisa van rodolar... Les primeres suors primerenques assaborides en llibertat.

No van tocar el cel perquè tot just aprenien a volar. I no hi havia cap càmera que els vigilés ni falta que feia. 

Si haguessin tingut mòbils ho haurien gravat, però no hi havia mòbils ni internet. 

Al cap d'uns mesos, aquell grupet va anar a Eivissa amb 30 companys més. Es van estar una setmana a Sant Antoni (san t'antoni?) descrobint la vida. Només un portava una càmera súper 8. I les imatges mai no varen ser públiques.

Van passar els anys. Dels 30 que van anar a Eivissa, quasi tots han anat fent camins ben dispersos. Els que van ser aquella tarda a la duna de primavera, també. I no especialment camins diferents dels altres. Els rarets ja hi érem. I els altres, també.





Ara, els mitjans són uns altres. L'estil i la forma de comunicació, també. Trobo a faltar espais de reflexió on es puguin debatre les idees. Fa molts anys, mentres ens descordàvem els botons de les camises, ens preguntàvem perquè hi havia poca llibertat. 

I ara sembla que encara no hi ha espai per preguntar-nos on és la llibertat o quina llibertat volem. Deu ser que l'estil de vida que impera prefereix que es parli "només" de seguretat...

 
"qui renuncia a la llibertat per la seguretat, no es mereix ni l'una ni l'altra."

Benjamin Franklin

notícia d'aquests dies al Diari de Girona (http://www.diaridegirona.cat/comarques/2013/03/07/platja-daro-installara-25-cameres-vigilancia-millorar-seguretat/607334.html)


A casa no tinc càmeres a l'habitació. Ni al lavabo. Ni a la selva. Impúdicament deixo anar aquí molt més del que caldria. Però sóc jo qui decideix què diu. Perquè les mirades pornogràfiques sempre són externes.



M'escolto, ara despert o quasi. Em sap greu tot el que ha fet figa. Em couen les cicatrius a cada canvi de lluna. I respiro, ben endins, a cada moment. Perquè -ara- no em lliga ni la seguretat ni la llibertat: el desig fa el seu camí.



Albanta. Aute.


dilluns, 17 març de 2014

agredolç




Eu Sei Que Vou te Amar by Miúcha on Grooveshark

Eu sei que vou te amar. Miúcha


El gatet petit em va preguntar què és "estil de vida". I doncs? -li vaig demanar- d'on surt això? És que ens ho han demanat a classe d'anglès i m'he quedat amb el dubte. 

Aquesta conversa tenia lloc al cotxe, tornant d'entrenament de water polo i d'haver fet uns quants kilòmetres nadant (ell, no pas jo. Que jo ja tinc els abdominals prou ferms encara que estiguin per sota d'una lleugera capa relaxada). Vaig posar el pilot automàtic i em va semblar que seria aclaridor parlar-li del passat per entendre el present i poder imaginar el futur.

Saps que abans de la revolució industrial la majoria de persones, a casa nostra, vivien del camp o del mar? Quin estil de vida tenien? Pensa que no tenien mòbils, ni telèfons fixos; no hi havia ràdio ni televisió ni es jugava a futbol ni hi havia cinema...

Ara anem una mica més endavant. Quan el teu avi era jove molta gent va començar a tenir vacances pagades, podien estalviar diners i comprar un cotxe, un televisor o una ràdio... Creus que tenien el mateix estil de vida el teu avi o el seu?

Segurament que l'estil de vida té a veure amb els avenços tecnològics i socials. En època del teu avi, si una cosa sortia als diaris, o a la ràdio o a la tele, era veritat o es pensaven que ho era. Ara, creus que ens podem creure gaires coses de les que surten publicades?

Es va quedar pensant. 

-Ara hi ha internet. I les coses se saben.

Fixa't en una altra cosa: fa trenta o quaranta anys hi havia botigues de tot a cada barri. El comerç era un ofici i molta gent hi treballava. Ara, com més va, més de pressa desapareixen les botigues de barri perquè el nostre estil de vida ens ha acostumat a fer compres setmanals o a comprar coses per internet quan abans les compràvem al barri. 

Veus com hi ha moltes coses que ens fan canviar l'estil de vida?

Però saps què? En temps del teu avi -i molt abans- i després i ara i en un futur... hi va haver i hi haurà gent que s'estimarà, i gent que estimarà una feina o una manera de fer. I això, no sé si és impermeable als estils de vida, o és que és un estil de vida per si mateix...




Aquell vespre vaig posar a macerar uns talls de costelló amb mostassa a l'antiga, sal, pebres variats, orenga, mel i cervesa. La recepta que va venir de més al nord me la podia haver estalviat, perquè al barri hi ha botigues que et venen la costella ja preparada i a punt per escalfar al microones. Si hagués anat a comprar-ho preparat, m'hauria perdut el plaer d'amarar-ho. De sentir que a cada volta que li donava unes mans m'acompanyaven. Vaig buscar les mesures per pura intuïció i refiant-me de les pistes que el meu nas de fumador em podien permetre. Vaig tapar el receptacle amb film plàstic i el vaig posar a dormir a la nevera.

L'endemà al vespre el costelló va anar a una plata de forn amb la meitat de suc. Mentre s'anava fent, anava ballant bossa nova amb la meva acompanyant. I a meitat de cocció, vaig tombar-lo de costat i vaig afegir-hi la resta del macerat.

Quan vam sopar-lo, els hi vaig demanar amb la mirada el seu veredicte. Els ossos quedaven pelats. I és que no costa gaire, si es vol, crear-te un estil de vida.


  


diumenge, 9 març de 2014

espurneig




La Chanson de Jaume by Georges Moustaki on Grooveshark


La chanson de Jaume. Moustaki




Diuen que diuen que quan arribes a una edat ho saps perquè deixes de fer plans. Potser ho diuen perquè tenen poca memòria i no recorden que la majoria de plans que van fer a l'adolescència ja els havien oblidat a la joventut. I els plans de joventut s'obliden quan encara ets jove i en comences a fer de nous. I els nous s'obliden o es posposen quan comences a ser responsable i quan, per fi, creus que ja pots ser una mica irresponsable veus que no... i tornes a oblidar. 

Els diumenges, alguns diumenges, em castigo i no faig plans per fer poc a poc aquella feina que hauria de fer i no faig entre setmana. I alguns diumenges acabo no fent-la i quan arriba aquesta hora em miro les lleixes plenes de pols i els llibres per endreçar. Si hagués fet plans els hi donaria la culpa; com que no n'he fet... se'm remou la consciència.



Fa més o menys deu anys -més que menys- em vaig tornar invisible. No és res estrany: és una cosa que ha passat a tothom o que li passarà. Però vulgues que no em va sorprendre quan em va passar a mi.

Ara, després del temps, penso si no em convindria recuperar la part positiva d'aquella invisibilitat i que en aquell moment no vaig entendre. I poder fer els nous plans amb total garantia d'èxit...





  

dissabte, 8 març de 2014

No



Compañera by Patxi Andion on Grooveshark



Compañera. Patxi Andión.






Si alguna vegada em va arribar la poesia amb força, eriçant-me la pell, va ser des de les cançons. Des d'aquelles cançons que m'al·lucinaven de tant ben trobades que estaven vaig arribar a poetes musicats i a cantants -cantautors en deien- que no publicaven en paper.

Avui volia despotricar d'un tema que em cansa per absurd i que passen els anys i en lloc d'ajudar a crear consciència, pensament i opinió i d'incidir en el dia a dia i en la forma de fer i de sentir, només fa que alimentar capelletes per autosatisfacció personal.

Els "dies de" em sembla que s'han convertit per assimilació i per esgotament en una mena de folklore recordatori de què encara hi ha associacions que sobreviuen gràcies a les, cada cop més minvades, subvencions públiques dels "dia de". Fa lleig dir-ho, oi? Qui pot estar en un dia com avui en contra del dia de la dona treballadora?

Doncs ja em perdonareu, si voleu, persones que penseu una mica. Però aquesta setmana em va arribar al correu de la feina una informació on es convidava "només per a dones" a una jornada d'esport i salut. Això sí, informava als "nois" que podien fer arribar i animar a participar-hi a mares, filles, amigues, tietes...

Per qui llegint això pugui tenir dubtes de com pensava i penso, pot llegir el que vaig publicar el 2009. (I no només llavors, que sempre he estat al costat de totes les causes menystingudes). 

Sempre estic i estaré al costat de qualsevol que se senti perjudicat, menystingut o apartat.

Però no suporto, i si cal me n'apartaré, qui per defensar una idea, un tema o un col·lectiu me'n fa fora.

Volia despotricar de tot això i no ho faré -més- perquè em sembla absurd que haguem perdut els darrers quaranta anys i no haguem après res col·lectivament. Res de res. 

Per això he posat la cançó de la capçalera de Patxi Andión.

En algun moment va fer la seva declaració de principis. I com tantes cançons i tants poemes de fa trenta i quaranta i molts més anys, són lletres que segueixen vives perquè ens han fet tornat enrere, col·lectivament, els que ens dirigeixen i ens han dirigit, i han fet coses encertades i d'altres de no tant.

I em queixo dels qui han donat subvencions -i en donen- equivocadament. Però també, de qui les rep o a les ha rebut.

Potser per això... em cal més dedicar-me a l'amor i a la poesia, a les cançons i a la vida. Perquè a casa tampoc, res no és en venda.



(Aquest post ve motivat "gràcies" a les que em van fer arribar aquella informació, també gràcies a la situació violenta que s'ha produït aquesta setmana a una escola de Sabadell i al tractament que en va fer 8tv -grans professionals- i gràcies a tanta estupidesa humana que cal suportar cada dia.)



I per inventar... o per recordar



Canción para un niño en la calle by Patxi Andion on Grooveshark


Canción para un niño en la calle. Patxi Andión. 




dimecres, 5 març de 2014

Tu




Cinema Paradiso (Remember) from Cinema Paradiso by Monica Mancini on Grooveshark


Monica Mancini. Cinema Paradiso (Remember)




Agafes un llibre entre molts de polsegosos. Has tancat les connexions digitals si més no per unes hores i proves de tancar també les connexions neuronals amb tot el que no estigui en un radi de tres metres de distància. Hi ha dies, ho saps prou bé, que ni pluja et pot portar als camins de la tendresa ni el sol més espatarrant et traurà d'aquella necessitat íntima d'ensorrar-te o edificar-te dins de la teva bombolla. 

Has triat un volum breu. Segurament perquè només tens disposició per a una lectura efímera, però alhora la tria no ha estat del tot innocent ni aleatòria: el fet que el llibre estigués forrat amb plàstic vol dir que no era originàriament teu, que en sigui autora una dona i que no recordis de què va malgrat la certesa d'haver-lo llegit hi deuen tenir a veure. I potser t'inciten a desfer l'Equivoc.

El te reposa dins la tetera a tocar, tens a mà quatre cigarrets que has entubat i dos més de riure o de plorar per si és el cas. La mel espera al fons del vas i els pulmons proven de respirar (-te). T'acomodes. Obres la solapa i veus un nom i cognoms escrits a mà amb lletra poc definida encara. Al costat i a sota, el mateix nom i el primer cognom en tinta verda i procedent d'un tampó que la -primera- mestressa del llibre es va fer fabricar potser quan ja intuïa a què es dedicaria professionalment.

Mentre encetes les primeres pàgines no pots desconnectar la memòria que el to groguenc i les taques d'humitat de les pàgines s'obstinen a fer present. Llegeixes en aquesta traducció catalana una història de personatges que tenen noms anglesos però més enllà d'un episodi de violència de gènere descrita el 1954 -quan encara no s'havia inventat aquest terme- i traduïda aquí trenta anys més tard, no pots evitar veure una mossa conduint una moto i a la que coneixes per primera vegada veient només els seus ulls quan aixeca la visera d'un casc integral.

I una cosa porta a l'altra. I fas un glop de te amb gust de flors amb predomini de violeta i llessamí. I la memòria t'eriça els pels dels braços i de les cames i sents un calfred a l'esquena i un tibament a l'entrecuix i penses que tens sort de poder desconnectar de diaris i de telenotícies i d'aïllar-te de discussions mundanes per centrar-te a sentir tot el que quep en una bombolla de tres metres de circumferència. I penses, abans d'adormir-te, que si mentrestant engeguen la tercera gran guerra, ningú no t'haurà pres aquest moment ni molts d'altres.



  
 



 

dimecres, 26 febrer de 2014

per pur vici




No Me Vayas A Engañar by Celia Cruz on Grooveshark


No me vayas a engañar. Celia Cruz

















Si miro la llar veig caliu. Si miro la foto veig el cap d'un cocodril diabòlic...




Els darrers dies he llegit pocs blogs al meu reader particular. N'he llegit dos, especialment, que em sembla que parlen de mals d'amor. Un que he incorporat molt recent. Un altre que feia anys que seguia i que feia anys que no piulava. Què tenen de diferent els blogs dels diaris, els telenotícies o els programes escombraries? Jo diria que la majoria de les persones que hi ha darrera els blogs no fan "posses". I si les fan, se'ls hi nota, ni que les seves capelletes els hi perdonin.


Fa massa temps que sobrevisc la vida i el que fa més lleig és l'engany. Potser sense enganys no hi hauria mals d'amor. Però em temo que els que ens donen pel sac, i que cada dia surten als telenotícies i també a molts blogs (perquè els hi doneu vidilla, eh? eH? EH?), ja fa anys que no saben ni senten el que és l'amor...




Ara, que ja he dit el que volia dir, ja puc anar a dormir.

I per una vegada, per pair, deixo una segona cançó de la Celia Cruz (Úrsula Hilaria Celia de la Caridad Cruz Alfonso de la Santísima Trinidad).

Una segona cançó que, com la primera, resumeixen molt millor del que jo podria fer el que avui, ara i aquí, estic pensant.



Te busco by Celia Cruz on Grooveshark


Te busco. Celia Cruz