dilluns, 22 setembre de 2014

moments de deixar-se





Viatge a Itaca. Lluís Llach 




Avui els nois decideixen anar a dormir d'hora. Encara no s'ha acabat el partit del barça que segueixo per internet. Em deixen sol, com jo els deixo de vegades. Fent el que volen.

Ahir vaig parlar una estona de política amb algú. No és fàcil trobar interlocutors polítics informats. Ni fàcil, ni habitual. Pots fer conversa política, si ets de mena sociable, amb la carnissera, amb el veí o amb el rector... (i amb molts d'altres). Però està bé, a mi m'ho està, poder parlar del "que passa" amb el cap editorial d'un dels mitjans de comunicació amb més incidència de casa nostra.

Em va fer pensar el que em va dir.

Un parell de  frases que em va  dir.

Ell i jo tenim clara quina utopia volem. I s'assemblen força.

Entre la selva i el gironès, vam parlar de quin paper té la reina del regne unit a Austràlia. De què estarien disposats a acceptar els catalans que els darreres dos anys han sortit amb estelades.

Som demòcrates, sí. Molt més que d'altres que demostren dia a dia no ser-ho i que van votar NO a una constitució que, ara per ara, no ha refrendat la majoria de l'electorat actual.

El meu interlocutor em deia: què passaria si l'Estat oferís la doble nacionalitat? Si oferís un cap d'estat com el que té Austràlia?




Fer canviar la opinió d'una part majoritària d'una societat té molt mèrit. No ha estat gens fàcil que,  sense adonar-nos-en, les manifestacions dels darrers anys (de l'onze de setembre) passessin de majoritàries senyeres a majoritàries estelades. És simbòlic? Sí.  Però que ho tingui en compte qui no valora els símbols.


Amb tot, tenim tots els números per frustrar-nos. Perquè al màxim que podrem arribar sempre serà la mil·lèsima del que volem. 


Alguns.


I precisament per això, cal ser radicals: si no esperem arribar a Itaca, mai no farem el camí...




El meu camí també té una Itaca. I fa el seu camí....