Al moment d'entrar te n'adones que tot es tanca darrera teu. I no en voldries sortir mai més.
Si fos possible no entrebancar-se, fer cada passa automàticament serena... seria possiblement un estadi de virtut, una complaença inherent a la nostra percepció més infantil.
Ser conscient i voler ser coherent no és pas cap ganga. Pels que són més ximples -sembla que- tot és més senzill. Els envejo.
Mentres, els verds més brillants es tornen ombres fugisseres. Tanco les portes i els porticons, perquè no entrin les ombres. I, d'alguna manera, brilla la llum en la foscor.
3 comentaris:
el pus de l'assumpte anava per l'accepció arcaica del mot...
"ni més ni pus"
No tanques portes Gatot...i així podràn sortir també les ombres.
Un petó molt fort
Publica un comentari a l'entrada