dimecres, 18 de juny de 2014

vacant




El meu àmbit


Aquest és el meu àmbit: solitud,
on pàl·lides imatges se m'acosten:
somnis, desigs, quietes avingudes
d'enlairament, dreceres invisibles
cap al silenci, glòria de la llum...

Perduts per sempre? No, tothora us tinc
en un recolze clar del riu de la memòria
que lentament avança vers la nit.


Joan Vinyoli






Provo d'entendre el que la meva percepció m'acosta o em deixa veure. Vull refiar-me (confiar-me?) que cada signe és posat al lloc on toca. Però ai..!

Si he d'interpretar el lliure albiri quan qui escriu posa un espai on caldria una coma... si he de traduir el pensament de qui es deixa els pronoms febles... si he de deduir la intenció no manifesta de les paraules... com puc entendre el que qui vulgui em vol dir?

De vegades tinc la sort que em presenten un poeta. Molts d'ells han fet l'esforç de cercar l'equilibri entre el ritme i la pronúncia. (de vegades, em sembla, que també se'ls en hi va l'olla i fan collonades per despistar...)

Em costa molt la poesia... potser perquè visc a un país massa ple de poetes desacomplexats que vomiten primeres rimes com qui diu t'estimo al primer que t'escolta...

Em sembla que la poesia hauria de parlar de misèria, de corrupció mental i d'avarícia... i hauria de tenir el valor d'inventar una altra itaca.

Tenim molts poetes i poetesses que callen sense motiu. Potser només els hi cal deixar de llegir mitjans per trobar el mitjà més clar: centrar els símbols, marcar els senyals, fer-nos més entenedora la vida...

2 comentaris:

Pais secret ha dit...


Deia Joan Margarit que "un poema que no s' entén no serveix per res".

Si llegir poesia comporta "entendre", a més de percebre'n la musicalitat (que per mi no té res a veure amb la rima i la mètrica), d' entrar en "la intenció no manifesta de les paraules"- m' ha agradat molt aquesta frase-, de fer-te teves les paraules d' altri, t' agradarà Margarit, si ja no l' has tastat.

Hi ha qui el critica precisament per parlar de la quotidianitat, del dolor, de la misèria ,de la vellesa, d' haver arribat a la gent sense refilades ni excentricitats, sent sobri i de vegades cru.De "vendre" massa. Crec que és pura enveja.

També requereix esforç Margarit, no és fàcil,i una lectura dosificada, però estic segura que no et decebria.

Vinyoli, per mi de lo milloret tot i la dificultat, és un altre univers,sóc incapaç de comparar-los. El que si tenen en comú és que són persones sacsejades per la vida a qui les paraules han fet surar en el mar de les dificultats, com les boies, recordes?

Bon dia Joan.

gatot ha dit...

Em deixo aconsellar, A. i hauré de tastar-lo.

Recordo les boies. Potser també hauré de buscar una cala arrecerada on el mar no vagi tant de bòlit.

Bon estiu, que ja és a punt de començar.