A trick of the tail. Genesis
Si alguna vegada trobes una persona i te'n refies... és molt difícil no ser sincer. Sencer. I et quedes uns segons -quan te n'adones- o per sempre... esperant si la sinceritat t'apropa o t'allunya per sempre més.
Ni que sempre sigui massa temps. Per poder-lo copsar...
Hi ha dies espessos.
Sí, son dies com de maregassa, o de ressaca marina. No són pas, en essència, millors o pitjors que d'altres. Són, vull entendre, particulars.
Fa mesos que em volta pel cap com tendim els humans a reviure el que altres humans han viscut. Em miro, poc, el feisbuc i veig persones que vaig conèixer en una faceta de la seva vida que han fet un tomb. I que han passat de explicar les sensacions, les necessitats, les ganes... a les observacions, la tranquil·litat, la complaença.
Avui he sortit a regar les flors i les plantes que encara trigaran a florir. Ho he fet després i abans de sincerar-me explícitament. En dues tongades, per reafirmar-me que la vida sempre ens dóna una segona oportunitat. Encara que el dia sigui espès.
Quan he sortit a la pre-selva he trobat una imatge que m'ha colpit. He recordat la primera sensació de mort real. Un cos esqueixat.
Mentres el mirava m'ha vingut al cap una foto que he vist aquest matí que va fer en Saragatona d'una abella libant una flor.
Tendim -tots- a buscar la poesia de les imatges. I m'he trobat enganxat a una antipoesia, a una realitat absoluta, a una libació com no havia vist mai.
M'ha semblat extraordinari trobar un colom sense cap a un test. I encara molt més extraordinari una abella libant-lo i totalment absent a les meves maniobres de foragitar-la.
He tornat a les meves responsabilitats. He pensat com de complicat ens ho fem en aixo de pensar. I he conclòs, com sempre, que res no és -només- a les meves mans.
La poesia no és només com les filmines que ens passaven al col·legi de la Salle quan ens parlaven d'educació sexual ensenyant-nos postes de sol i floretes amb abelles libant. Poesia deu ser, voldria pensar que pot ser, entendre que la vida no ha de ser sempre i per definició allò que ens han dit. Perquè encara tenim molt a pensar. I a viure. I a dir.
2 comentaris:
La poesia, com a la vida, no tot són flors i violes. Qui ho vulgui creure així o vulgui enganyar-se, per ell va el pollastre ( o el colom, en aquest cas...).
Aquestes imatges tenen la bellesa de la crueltat. No és bella la imatge d' un volcà vomitant lava encesa i arrassant tot el que troba per davant? O la d' un temporal de llevant engolint una platja? La natura no sap de mètriques ni de rimes, és bella i cruel per si mateixa.
M´ha fet pensar, en veure el colom, si va ser decapitat per alguna gavina o per un de la seva mateixa espècie abans no se n' aprofités l' abella carnívora, que per instint també deu saber que aquestes coses passen per sel·lecció natural.
Si tens abelles a la selva, guarda-te´n i felicita´t alhora, és bon senyal perquè vol dir que hi ha vida.Com les marietes, les cuques de llum...
Algunes vegades he pensat que qui estima la poesia és com qui estima la fotografia: em costa entendre la sang freda dels fotògrafs "de guerra" o de calamitats i com poden mantenir el cap clar per aplicar la tècnica precisa i fer fotos precioses de grans tragèdies. També em costa comprendre com el/la poeta pot allunyar-se del sentiment per dignificar i embellir situacions o sentiments cruels o orgàsmics amb mètrica precisa i paraules amb sentit...
Tindré gravada per sempre a la memòria la imatge que presidia -no sé si encara hi és- el vestíbul del Trueta: un naufragi.
Del colom... jo apostaria que l'assassí va ser el majordom...
Quan passo tardes a casa observo sovint el domini "xulo-putes" dels corvs sobre els coloms. I les batusses freqüents. Aquest matí, el cadàver ja no hi era. I posaria la mà al foc que algún felí se l'ha endut. I no precisament per fer-ne un arrós.
Publica un comentari a l'entrada