diumenge, 18 de maig de 2014

la tristesa dels tarongers

Fa mesos llargs vaig tenir un blog que es deia així. Ningú no em va preguntar el perquè. Em va semblar, per les emocions que sentia en aquells moments i per com aquelles emocions em feien enfocar la vida, que el nom d'una malaltia arbòria era prou descriptiu de la meva percepció de la realitat. Les percepcions canvien en el temps -alguna cosa s'aprèn amb l'experiència- i sobretot en funció de la pròpia autoestima. Autoestima no és -només- l'amor que sents pel teu automòbil, evidentment. I sovint penso que els diccionaris s'equivoquen, o nosaltres en fem una interpretació errònia, perquè no és quan ens estimem a nosaltres que som capaços de ser millors i estimar més els altres (com algunes teories pseudopsicològiques nordamericanes han anat imposant). És quan estimem i ens estimen que ens creix l'autoestima i donem el millor que podem donar. I em sembla que qualsevol que s'hagi enamorat i hagi estat correspost ho pot certificar.

De vegades trepitjo la realitat, mastego les sensacions que m'arriben només posant la vista a distància sobre les terrasses dels bars. Ara que ja fa bo, a quarts de sis de la tarda observo alguns dies mares il·lusionades fent conversa davant una cervesa -o una tassa- després de recollir la mainada a l'escola. Mentre espero el gatet que pugi a recollir la bossa d'esport em miro del cotxe estant les expressions del ulls, el llenguatge de les mans... L'orgull i les certeses verbalitzades i les certeses i els dubtes amagats. Si tanco els ulls i escolto de l'altra manera m'arriben sorolls ocults. Dins de la meva foscor, trobo totes les foscors: les mares amants, les dones enamorades, les filles preocupades, les germanes emprenyades. Les dones de gel preocupades.

Focalitzo, és cert, perquè els homes són massa evidents i, en aquest sentit no m'interessen gaire. 

I encara focalitzo més quan puc evadir-me de la realitat mundana. Sovint, en aquests moments, sóc molt millor. Molt més del que podria arribar a ser jo tot sol per més anys que practiqués la meditació o l'anacoretisme. I penso que hi ha cel·les d'un per un i mig que són suficients per a dues ànimes. Abraçades i a frec.

A estones, em decanto. Com qui decanta un vi perquè s'airegi.

A temporades em cal repòs per madurar com madura el vi a la bota.

Les prunes primerenques de casa comencen a envermellir i d'aquí deu dies ja les podré collir. Menudes com pensaments. Fan la seva via a les branques. Cada any. Com les ganes que tornen i comencen cada dia. Fruita dolça per gaudir, en bona companyia.



 

  

2 comentaris:

Pais secret ha dit...


Com la majoria de les entrades que escrius, aquest post no és monotemàtic, obres diverses finestres i cadascú que llegeix que triï o s' agafi a la idea que li vingui més de gust. És com si t' oferissin una safata de pastissets àrabs i puguis triar entre els que t' agraden més per la forma o pel fons-gust-aroma.

Jo n´he triat dos: un amb mel i flor de taronger alegre (quan dius que som millors quan estimem i ens sentim estimats. Encara que jo faria un matís: no som millors ni més guapos,som els mateixos que quan ens percebem invisibles però ens "sentim" millors, que al cap i a la fi és el que compta, com ens sentim)

L´altre és de pruna i l' agafo per original i perquè no l' he tastat mai. I perquè l' atracció del desconegut sempre és una dolça temptació.

Bon matí de dilluns.

gatot ha dit...

Matís acollit.

Les prunes... a veure com surten aquest any; bon dilluns també per tu, A.