diumenge, 11 de maig de 2014

conte de primavera





Mad Man Moon by Genesis on Grooveshark



Mad man moon. Genesis




Can Ribot. Girona. Maig '14



Em van demanar la meva resposta a una pregunta molt concreta sobre un conte d'un dels "mestres" del subgènere. La pregunta era tant concreta que vaig voler llegir l'original abans de donar resposta personal. 

Vaig llegir una mala traducció al castellà - les que després he trobat on line no eren gaire millors però alguna donava aproximacions diferentes, i el meu domini de la llengua anglesa no és suficient per apreciar els matisos des de l'original- i vaig contestar segons les meves sensacions.

Abans de donar la meva resposta, vaig elucubrar sobre la tendenciositat de la pregunta. Hi ha preguntes que no siguin tendencioses? Hi ha preguntes que no busquin directament una resposta i només una o al seva alternativa?


Ahir, cansat de l'ordinador a dos pams, em vaig deixar seduir per dos capítols de CSI Las Vegas que ja havia vist. En un d'ells, Gil Grissom recorre a una coneguda d'un capítol anterior perquè, suposadament, aporti llum professional sobre un cas d'assassinat que succeeix en un ambient de relacions de sado masoquisme. La coneguda, a l'inici del capítol, li aclareix que ja té un doctorat en psicologia i que el que abans eren clients, ara són pacients. Mentres anaven passant imatges i pensaments, anava pensant en l'iceberg de Hemingway. En l'iceberg no volgut de la meva vida. En tots els icebergs que ens envolten cada dia. 


Sóc tan planer que a la feina ja ni em fan cas: quan alguna novata (en femení perquè són majoria) posa cara de sorpresa als meus comentaris esporàdics sobre temes casuals, algú amb veterania s'afanya a aclarir que el gat és un llibre obert. Tot i així, són elles que encara em sorprenen. 

Divendres van treure el tema de com se sent la primavera i de les ganes del cap de setmana. Se'm va acudir explicar les ganes que tenia d'omplir el llit de pètals de rosa. La resposta femenina, immediata: calla, calla... i qui ho neteja després tot això?

Vaig arribar a la conclusió -i la vaig verbalitzar- que l'ESO ha fet molt de mal...


Em costa d'entendre com de fàcil ho fa la gent -específicament la gent femenina en algun cas- per destriar l'emoció de la poesia de la poètica diària. Entenc perfectament la predisposició momentània induïda o no. Però encara em sorprèn la resposta biològica.

Preguntes que no són preguntes. Que surten de la meva lògica quan qui les fa és capaç de veure l'iceberg en la seva plenitud. 

Barrejo video-clips emocionals, com Grissom. Em diuen: "t'he estimat molt encara que no em creguis". 

Puc contestar a algú que ja pensa que no crec? Tinc alguna opció d'explicar la meva realitat? la meva percepció?

Em diuen: "vine i estarem junts". I si no vinc, no estarem junts? I si el que vull és que vinguis?...




"Quan va sortir de l'oficina va agafar el cotxe i es va treure la goma dels cabells. Vidres avall, aire a la cara i les primeres calades d'un cigarret de maria. Tres quilòmetres més avall, aturat al semàfor, una dona entra al cotxe: em pots dur? sispli, sispli...! On has d'anar? He de sortir de la presó de sang. Saps que aquest és un cotxe de sorra? Sí, només veure't he sabut que vius a la lluna."



 



   
 




2 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

No se si t'ho he dit mai, però a vegades en certes coses em recordes molt a mi. Jo també sóc un llibre obert. I la gent no vol sentir la veritat. I confonen les coses. Un (o una) pot ser sincer i dur quan cal i tendre i amant de la poesia quan toca. Però sovint prima la superficialitat i punt. La gent no està per poesies. A vegades ni per proses. No se si transmeto el que voldria amb el meu comentari, però en tot cas, tu no canviis, algú t'acabarà entenent. I a no defallir!

gatot ha dit...

Si alguna cosa et puc prometre, Laura T., és que canviaré. (I això que jo mai no faig promeses...)

Hi ha qui m'entén, no gaires, però hi són. Però mai, mai, mai... no m'agafaré a una idea, a una forma de ser...

Si no fos gat seria un camaleó però vaig deixant massa pèl per on passo...

Que m'adapti o que hagi après a fer-ho no vol dir que accepti que la majoria té la raó. Simplement sé que no cal tocar els collons a la majoria en temes tant prioritaris com el barça... i alhora aprendre a flipar amb el waterpolo...

Fa uns mesos vaig fer un invent: agafar un pot de tabac de liar, fer uns talls perquè hi capigués el mòbil i posar-lo a gravar abans no sortís de casa. Si ho pots fer, potser podries compartir amb tots nosaltres, les teves anaves i vingudes a la feina... i deixar-nos veure què veus des del turó.

Però evidentment, és cosa teva.