Monica Mancini. Cinema Paradiso (Remember)
Agafes un llibre entre molts de polsegosos. Has tancat les connexions digitals si més no per unes hores i proves de tancar també les connexions neuronals amb tot el que no estigui en un radi de tres metres de distància. Hi ha dies, ho saps prou bé, que ni pluja et pot portar als camins de la tendresa ni el sol més espatarrant et traurà d'aquella necessitat íntima d'ensorrar-te o edificar-te dins de la teva bombolla.
Has triat un volum breu. Segurament perquè només tens disposició per a una lectura efímera, però alhora la tria no ha estat del tot innocent ni aleatòria: el fet que el llibre estigués forrat amb plàstic vol dir que no era originàriament teu, que en sigui autora una dona i que no recordis de què va malgrat la certesa d'haver-lo llegit hi deuen tenir a veure. I potser t'inciten a desfer l'Equivoc.
El te reposa dins la tetera a tocar, tens a mà quatre cigarrets que has entubat i dos més de riure o de plorar per si és el cas. La mel espera al fons del vas i els pulmons proven de respirar (-te). T'acomodes. Obres la solapa i veus un nom i cognoms escrits a mà amb lletra poc definida encara. Al costat i a sota, el mateix nom i el primer cognom en tinta verda i procedent d'un tampó que la -primera- mestressa del llibre es va fer fabricar potser quan ja intuïa a què es dedicaria professionalment.
Mentre encetes les primeres pàgines no pots desconnectar la memòria que el to groguenc i les taques d'humitat de les pàgines s'obstinen a fer present. Llegeixes en aquesta traducció catalana una història de personatges que tenen noms anglesos però més enllà d'un episodi de violència de gènere descrita el 1954 -quan encara no s'havia inventat aquest terme- i traduïda aquí trenta anys més tard, no pots evitar veure una mossa conduint una moto i a la que coneixes per primera vegada veient només els seus ulls quan aixeca la visera d'un casc integral.
I una cosa porta a l'altra. I fas un glop de te amb gust de flors amb predomini de violeta i llessamí. I la memòria t'eriça els pels dels braços i de les cames i sents un calfred a l'esquena i un tibament a l'entrecuix i penses que tens sort de poder desconnectar de diaris i de telenotícies i d'aïllar-te de discussions mundanes per centrar-te a sentir tot el que quep en una bombolla de tres metres de circumferència. I penses, abans d'adormir-te, que si mentrestant engeguen la tercera gran guerra, ningú no t'haurà pres aquest moment ni molts d'altres.
El te reposa dins la tetera a tocar, tens a mà quatre cigarrets que has entubat i dos més de riure o de plorar per si és el cas. La mel espera al fons del vas i els pulmons proven de respirar (-te). T'acomodes. Obres la solapa i veus un nom i cognoms escrits a mà amb lletra poc definida encara. Al costat i a sota, el mateix nom i el primer cognom en tinta verda i procedent d'un tampó que la -primera- mestressa del llibre es va fer fabricar potser quan ja intuïa a què es dedicaria professionalment.
Mentre encetes les primeres pàgines no pots desconnectar la memòria que el to groguenc i les taques d'humitat de les pàgines s'obstinen a fer present. Llegeixes en aquesta traducció catalana una història de personatges que tenen noms anglesos però més enllà d'un episodi de violència de gènere descrita el 1954 -quan encara no s'havia inventat aquest terme- i traduïda aquí trenta anys més tard, no pots evitar veure una mossa conduint una moto i a la que coneixes per primera vegada veient només els seus ulls quan aixeca la visera d'un casc integral.
I una cosa porta a l'altra. I fas un glop de te amb gust de flors amb predomini de violeta i llessamí. I la memòria t'eriça els pels dels braços i de les cames i sents un calfred a l'esquena i un tibament a l'entrecuix i penses que tens sort de poder desconnectar de diaris i de telenotícies i d'aïllar-te de discussions mundanes per centrar-te a sentir tot el que quep en una bombolla de tres metres de circumferència. I penses, abans d'adormir-te, que si mentrestant engeguen la tercera gran guerra, ningú no t'haurà pres aquest moment ni molts d'altres.
4 comentaris:
Diria que per casa només volta un llibre que no sigui meu. Tinc l'estrany costum de tornar-los quan me'ls deixen. Potser així em quedo més tranquil i, de passada, evito que tornin amb força records ja oblidats.
Jo sempre he tornat els llibres que m'han deixat, paseante. Sempre. Potser perquè he tingut la sort que els he pogut tornar.
Però quan tens "molts" llibres, és inevitable que algun hagi arribat sense que un mateix ho sàpiga. O a tu no t'ha passat la síndrome del llibre okupa?
:P
A mi em va desaparèixer un llibre fa molts anys i un bon dia, sense esperar-lo va retornar. Havia viatjat de mà en mà i em va tornar vestit, més vell, amb tapes de plàstic i etiquetes d' una biblioteca d' institut. Li vaig deixar l' abric posat, forma part de la seva història i de la meva espera.
Sempre he procurat tornar-los tots, encara que d' algun no me'n desprendria, ni que sigui per l' olor, el tacte i els records que em suggereixen.
:)
Ves guardant sabó i aigua per anar fabricant bombolles d' aquestes que fa bo de ser-hi a dins.
Hauré de mirar de no fumar tant o semblaré en Pep Bou amb les bombolles de fum!
:)
Publica un comentari a l'entrada