dissabte, 8 de març del 2014



Compañera by Patxi Andion on Grooveshark



Compañera. Patxi Andión.






Si alguna vegada em va arribar la poesia amb força, eriçant-me la pell, va ser des de les cançons. Des d'aquelles cançons que m'al·lucinaven de tant ben trobades que estaven vaig arribar a poetes musicats i a cantants -cantautors en deien- que no publicaven en paper.

Avui volia despotricar d'un tema que em cansa per absurd i que passen els anys i en lloc d'ajudar a crear consciència, pensament i opinió i d'incidir en el dia a dia i en la forma de fer i de sentir, només fa que alimentar capelletes per autosatisfacció personal.

Els "dies de" em sembla que s'han convertit per assimilació i per esgotament en una mena de folklore recordatori de què encara hi ha associacions que sobreviuen gràcies a les, cada cop més minvades, subvencions públiques dels "dia de". Fa lleig dir-ho, oi? Qui pot estar en un dia com avui en contra del dia de la dona treballadora?

Doncs ja em perdonareu, si voleu, persones que penseu una mica. Però aquesta setmana em va arribar al correu de la feina una informació on es convidava "només per a dones" a una jornada d'esport i salut. Això sí, informava als "nois" que podien fer arribar i animar a participar-hi a mares, filles, amigues, tietes...

Per qui llegint això pugui tenir dubtes de com pensava i penso, pot llegir el que vaig publicar el 2009. (I no només llavors, que sempre he estat al costat de totes les causes menystingudes). 

Sempre estic i estaré al costat de qualsevol que se senti perjudicat, menystingut o apartat.

Però no suporto, i si cal me n'apartaré, qui per defensar una idea, un tema o un col·lectiu me'n fa fora.

Volia despotricar de tot això i no ho faré -més- perquè em sembla absurd que haguem perdut els darrers quaranta anys i no haguem après res col·lectivament. Res de res. 

Per això he posat la cançó de la capçalera de Patxi Andión.

En algun moment va fer la seva declaració de principis. I com tantes cançons i tants poemes de fa trenta i quaranta i molts més anys, són lletres que segueixen vives perquè ens han fet tornat enrere, col·lectivament, els que ens dirigeixen i ens han dirigit, i han fet coses encertades i d'altres de no tant.

I em queixo dels qui han donat subvencions -i en donen- equivocadament. Però també, de qui les rep o a les ha rebut.

Potser per això... em cal més dedicar-me a l'amor i a la poesia, a les cançons i a la vida. Perquè a casa tampoc, res no és en venda.



(Aquest post ve motivat "gràcies" a les que em van fer arribar aquella informació, també gràcies a la situació violenta que s'ha produït aquesta setmana a una escola de Sabadell i al tractament que en va fer 8tv -grans professionals- i gràcies a tanta estupidesa humana que cal suportar cada dia.)



I per inventar... o per recordar



Canción para un niño en la calle by Patxi Andion on Grooveshark


Canción para un niño en la calle. Patxi Andión. 




6 comentaris:

PS ha dit...


Si visquéssim en un món lògic, 'normal' - fa una mica de respecte aquest terme quan el fa servir segons qui-, humà, igualitari, etc. no caldrien aquesta mena de discriminacions falsament positives, que a la llarga no són més que maneres d' embolicar la troca per excusar-se la resta de l' any.
El que més em molesta d' un determinat feminisme és que imita amb escreix tot el que en teoria denuncia.

En Patxi sembla que el vaig entenent... segurament els versos que musicava no tindrien la mateixa força cantats si tingués veu d´espinguet.

Visca les dones i els homes i visca la primavera, que per això el març ens la regala - no ho dic gaire fort que fa quatre anys ens va deixar caure una bona nevada...-

:)

gatot ha dit...

Visquin i visquem, doncs!

Fa uns dies bonics A. i sembla que la setmana entrant encara duraran.

Bon diumenge asoleiat!

:)

Montse ha dit...

Bufff... sentint la Lídia Falcón podria, falsament, estar-hi d'acord en tot. Però només hi estic d'acord parcialment.

Ja fa molt temps que jo no celebro cap "dia de".

I que, sent dona-dona, no m'agrada dir-me feminista. Estic a favor de l'ésser humà en totes les seves variants.

I ara ja se'm poden tirar al damunt les feministes convençudes. Jo ho sóc, parcialment.

ui,ui,ui, què acabo de dir!

Una abraçada i un miol.

gatot ha dit...

Coincidim Montse. I tranquil·la que si esgarrapen a algú serà a mi.

Jo, però, si que en sóc de feminista. I saps què? De tots els gèneres que hi ha només n'hi ha un que no soporto: el gènere estúpid. (I per ser d'aquest gènere no calen testicles ni ovaris: n'hi ha per totes bandes...)

Miolem a la primavera!

el paseante ha dit...

Com vols que et convidin (a tu o a qualsevol altre home) a una jornada d'esport i salut? Ets de cor senzill, Gatot.

gatot ha dit...

Em podies haver dit ximple directament, paseante. Però abans es convidava als homes ni que fos perquè fessin de cambrers... (o d'stripers)