dijous, 27 de març del 2014

tan senzill









Run Home to Me by Eric Clapton on Grooveshark


Run home to me. Eric Clapton


Els meus grans conflictes solen tenir alguna cosa a veure amb els gatets. Les meves topades hostils internes, doncs, esdevenen en el moment en què em plantejo com puc verbalitzar la coherència entre el que penso i el que els hi pot servir de punt de referència quan hagin d'entrar en conflicte amb el món real.


El dia que va néixer el meu fill gran, i quan tenia unes hores de vida, li vaig explicar que els arbres naixien d'una llavoreta. Que les llavoretes necessitaven terra i aigua i sol i aire. I que per les venes els hi corria la saba, no pas com a ell que li corria sang per les venes. Però que ell, com els arbres, creixeria i es faria gran i fort i flexible. Prou que ho sabia que no podia copsar els matisos del que li deia ni entendre, encara, les paraules. Però jo en feia prou de saber que un dels primers contes que sentia li havia explicat la veu del seu pare i que, a més, era veritat. I va créixer i quan va començar a parlar tenia un vocabulari prou extens.


Ara, que aviat en farà setze anys d'aquell dia, m'ho penso molt abans de no explicar-li (d'explicar-los-hi) "ben bé" la meva veritat de la vida. El món dels contes de veritat no agrada a la comunitat. 


Amb poca traça, els ensenyo com destriar el gra de la palla. I ells van fent el seu camí, fent-se (fent-me alguna vegada) les seves preguntes i sabent que, a casa, la línia vermella és la de la confiança. 


Aviat sabran que a fora, també.






Avui, quasi inesperadament, una estació meteorològica -quina lògica té el temps?- acollia a tocar, dues ànimes que es volien a prop.  Poques paraules, poc temps i poc espai, per un viatge meravellós. I la certesa que hi ha coherència i que alguns contes de veritat encara es poden viure i compartir.






 


4 comentaris:

PS ha dit...


La teva veritat de la vida la començaran a descobrir quan vagin perfilant la seva i per això hi ha molt de temps encara.El que fas, però, és bàsic: plantes preguntes, destries, els fas veure la relativitat, els matisos i el que és més important, dones marge a la confiança.

Molt bona perspectiva del pirulí, és ben bé com si fossis a sota.I Clapton ja...per acabar-ho de rematar.

Bon dia :-)

gatot ha dit...

Quan em mirava el pirulí, pensava que era ben bé com un pinzell que hagués pintat el núvols...

Bon dijous, A.

el paseante ha dit...

Tu vas regant els arbrets. Després tot dependrà de la fetilitat de la terra, de l'escalfor del sol o de que les pluges apaguin els incendis.

gatot ha dit...

bona metàfora, paseante