dimecres, 19 de març de 2014

estils dos punt zero



Bir demet yasemen by Maria del Mar Bonet on Grooveshark


Bir demet yasemen. Maria del Mar Bonet



Si a trenc d'alba em desperto, trobo la teva pell esperant-me. Ulls clucs, no endevino si és somni encara o són els dits que hi veuen clar. En aquesta hora l'aroma m'embriaga i deixo encaixar la meva turgència al teu receptacle. No em demanes res, no et demano res. Les mans s'acoblen a l'encaix. I el respirar s'acompassa.




Un dia de primavera de fa molts anys un grup de joves havia deixat els macutos -ells- i els cabassos -elles-  a terra així que van arribar a la primera duna de terra que els separava visualment de l'institut. S'hi estava bé al solet de la tarda i, sobretot, no estaven allà tancats. Va ser una primera espurna de llibertat transgredint els límits. Només perquè ho volien. Van encendre un porret que va circular i uns quants botons de camisa van rodolar... Les primeres suors primerenques assaborides en llibertat.

No van tocar el cel perquè tot just aprenien a volar. I no hi havia cap càmera que els vigilés ni falta que feia. 

Si haguessin tingut mòbils ho haurien gravat, però no hi havia mòbils ni internet. 

Al cap d'uns mesos, aquell grupet va anar a Eivissa amb 30 companys més. Es van estar una setmana a Sant Antoni (san t'antoni?) descrobint la vida. Només un portava una càmera súper 8. I les imatges mai no varen ser públiques.

Van passar els anys. Dels 30 que van anar a Eivissa, quasi tots han anat fent camins ben dispersos. Els que van ser aquella tarda a la duna de primavera, també. I no especialment camins diferents dels altres. Els rarets ja hi érem. I els altres, també.





Ara, els mitjans són uns altres. L'estil i la forma de comunicació, també. Trobo a faltar espais de reflexió on es puguin debatre les idees. Fa molts anys, mentres ens descordàvem els botons de les camises, ens preguntàvem perquè hi havia poca llibertat. 

I ara sembla que encara no hi ha espai per preguntar-nos on és la llibertat o quina llibertat volem. Deu ser que l'estil de vida que impera prefereix que es parli "només" de seguretat...

 
"qui renuncia a la llibertat per la seguretat, no es mereix ni l'una ni l'altra."

Benjamin Franklin

notícia d'aquests dies al Diari de Girona (http://www.diaridegirona.cat/comarques/2013/03/07/platja-daro-installara-25-cameres-vigilancia-millorar-seguretat/607334.html)


A casa no tinc càmeres a l'habitació. Ni al lavabo. Ni a la selva. Impúdicament deixo anar aquí molt més del que caldria. Però sóc jo qui decideix què diu. Perquè les mirades pornogràfiques sempre són externes.



M'escolto, ara despert o quasi. Em sap greu tot el que ha fet figa. Em couen les cicatrius a cada canvi de lluna. I respiro, ben endins, a cada moment. Perquè -ara- no em lliga ni la seguretat ni la llibertat: el desig fa el seu camí.



Albanta. Aute.


10 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

D'entre totes les coses que dius, que no són poques, me'n crida l'atenció unes quantes:
- Així que tu eres raret. I què vol dir ser raret?
- "Trobo a faltar espais de reflexió on es puguin debatre les idees". Jo també. No és gens fàcil, però no només trobar l'espai sinó amb qui reflexionar perquè en el dia a dia costa trobar gent que reflexioni. Jo a vegades em sento d'un altre planeta. Però em vaig fent lloc per on passo i sempre hi ha algú amb el qui l'esperança torna a reeixir.
- La llibertat és ben relativa. A fora penso que cada vegada n'hi ha menys però la gent no n'és conscient. Però jo intento tenir la meva pròpìa i aquesta de moment em va bé.
- Si pretenen guanyar la seguretat d'un poble amb les càmeres als carrers... ho tenen clar!

Au, marxo que ja se'm tanquen els ulls. Bona nit.

gatot ha dit...

Rarets ho deia en el sentit dels que feien o pensaven coses una mica diferents de la majoria.

El mínim esforç diu que és millor no pensar, que ja hi ha qui ho fa per tu. No pensar permet ser més "happy flower".

I la llibertat... és un altre d'aquells conceptes que si el treus en públic, et miren malament.

Bon dia, Laura T.

Pais secret ha dit...


Potser en el fons no és ser o no ser raro, sinó coherent. I la coherència o el sentit comú és de les coses que veus com es van perdent dia a dia. Ens fan creure lliures perquè ho tenim tot més a mà, quan en realitat ens fa dependents de falses necessitats ; ens fan creure que som pobres semi-déus perquè amb un clic o amb un cloc podem estar per tot i en tot, però és una fal·làcia més dels temps que vivim. Ens volen fer sentir segurs a canvi de control i ens volen convèncer que aquest és el preu que s' ha de pagar.

Creure-ho i combregar-hi és la via fàcil. Voler estar-ne al marge precisament perquè reflexionem és el que ens fa estranys.

Veig que en Franklin ja ho veia venir...deu voler dir, doncs, que en cada època hi ha hagut maneres de seguretat controlada.

M´he enrolllat un pèl avui, deu ser perquè vol ploure i no acaba de fer-ho ;-)



gatot ha dit...

Ja va bé que t'enrotllis, A. , les paraules no ens haurien de faltar mai. Però mai... és molt de temps!

Aquí, també està tapadot.

Toy folloso ha dit...

No et faré cap pols filosòfic per lo de la llibertat, però si per per dir-ne receptacle a una figa de Papiol.
Dient aixoplugar la turgència, ja s´hagués entès....

gatot ha dit...

Veus? al Papiol em sembla que no hi he estat mai...
:)

el paseante ha dit...

Cada época té els seus avantatges i els seus inconveninets (frase tòpica, ja ho sé). A nosaltres ens va tocar anar a san t'antoni amb una súper 8 i ara viatgen molt més lluny i amb una tecnología que a mi em costaría fer anar. Ens fem grans Gatot.

gatot ha dit...

:)

a mi "només" se'm nega la pleisteixon, però perquè no li acabo de veure el què; segur que quan treguin la butifarra per la plei i el joc onlain tu també t'hi apuntaràs...

el paseante ha dit...

Prefereixo una Catalunya sotmesa pels segles dels segles a l'Estat espanyol que veure un joc de butifarra per la plei. Anatema! :-)

gatot ha dit...

:)