dilluns, 17 de febrer del 2014

vides




Batiscafo Katiuscas by Antonia Font on Grooveshark
Batiscafo Katiuscas. Antònia Font




Llegeixo l'Èlia en, bàsicament, dos episodis propers i em sembla llegir la Marta -potser l'inevitable autobiografia que ho vomita tot a l'òpera prima?- i segueixo pensant, com abans de llegir-la que la Marta, que no vol sortir a les fotos o a les presentacions tan obligades per les editorials, podria ser jo que escriu amb pseudònim o el paseante que escriu molt millor que jo -a anys llum- o qualsevol altre blogaire/a que tingui per costum, o no, despullar els pensaments que vomiten els sentiments.

I mentre vaig llegint, entretant passa la vida i em reclama com la pausa dels anuncis de "volvemos en siete minutos", penso i em repenso en les vides viscudes. Les meves i les alienes. I en com de fàcil pot semblar que sigui estructurar un pensament racional -com fa l'Èlia, o la Marta, o jo- de les emocions que per definició no tenen raó... Vaig llegint, deia, i trobo que l'Èlia escriu com l'home que sóc o com la dona que em sembla ser algunes vegades. I penso que no hi ha diferència en el pensament i en les angoixes, en les incerteses i les ganes. Però l'Èlia, o la Marta, fan literatura i jo no.






El divendres el Gobierno de la Nación va aprovar un projecte de llei de reforma de la llei de la propietat intel·lectual. Una reforma que ja s'avança parcial -improvisada diria jo, com tot el que ha fet em sembla aquest gobierno, i que quedarà com l'etapa negra del estúpido rodillo- i que posa un esglaó més a favor de institucionalitzar (paraula massa llarga pels peperos i pseudosiacilstes?) l'estupidesa com a fonament d'estat de dret.

M'agradaria sentir els que han defensat amb noms i cognoms o amb pseudònims (a la premsa i als blogs) les teories peperes, pseudosocialstes i espanyolistes. M'agradaria sentir-los i llegir-los, defensar la pèrdua de drets laborals, la pèrdua de llibertats d'expressió, la pèrdua de drets de la llengua, la pèrdua de drets de la constitució... perquè en nom de la constitució i de la democràcia -ai, perdó, que han de ser en majúscules...- es passen pel forro dels collons, l'escrot per qui no sigui de ciències ni massa llegit, 30 anys d'avançar en l'entesa de saber fer les coses i de criar i d'educar una societat cada un a casa seva. M'agradaria sentir els convençuts de l'unionisme donar una raó, només una, per seguir confiant en els espanyols.



Em repenso mentre llegeixo Primavera, estiu.  Sóc raru, i quan altres saben llegir i evadir-se, jo només puc llegir i Eva dir-me. I m'és igual si qui ho ha escrit és una paia o un tiu. Sé que ho llegeixo i em venen al cap els meus passats, les meves vides. M'hi porten paraules que no han estat escrites per a mi. Ni l'Èlia, ni la Marta, no saben que existeixo. Ni que jo fos la Marta o ho fos el paseante, no les hauríem escrit per mi aquestes paraules... (sóc egocèntric però no tant!).

Potser m'hi deixo portar, perquè sento l'aroma de la primavera. No me n'adono -potser no pas fins ara que ho escric- i entre la placidesa de saber que a casa es respira calma de fa setmanes i que fer tot el que som capaços de fer no ens costa cap esforç extraordinari... i que som aliens a la bogeria racional dins aquest petit rectangle... mentre parlem de tot el que és diví i molt més del que és humà..., i el món virtual/real hi ha un abisme. 

Cada dia aprenem a abraçar-nos. (el menut ja ha après a posar-se la manta de viatge al coll per evitar les pesigolles de la meva barba al coll...). El gran em mira als ulls quan vol saber si el que li dic és ironia o és important. Tots dos, em fan un petó de bona nit abans d'anar a dormir. I mai no els hi he ensenyat ni els hi he demanat.

Llegeixo la darrera lectura. Em llegeixo a mi. Quina part de mi encara no ha sortit? 

M'agrada la Rojals. Tant si és la com si és el. M'agrada el que diu i com ho diu a Vilaweb. M'agrada el que ha escrit a Primavera, estiu, etc... Segurament hauria de criticar un parell de capítols que em semblen forçadament anada d'olla masoco femenina. Obviaré. Si m'agrada és perquè em sembla sincera. O ha fet l'esforç per semblar-ho i ho ha aconseguit. Per mi.

Fins i tot quan es repeteix massa en una "expressió crossa" que no desvetllo i que qui l'hagi llegit ja sabrà quina és. 

Aquest cap de setmana he anat i tornat. Plàcidament. I m'he quedat cada dia, i cada nit, amb els petons que encara no he fet.





Retxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,
que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina
i canten ses sirenes aproximadament per no existir.
      





6 comentaris:

Sergi ha dit...

Així que la Rojals no dóna la cara, vaja. N'he sentit a parlar molt i fins i tot he regalat el seu llibre, el que esmentes, no el nou. No tenia intenció de llegir-lo, però cada cop em desperta més curiositat. Ara, això de no saber si és ella o ell em molesta una mica, però són manies meves, no és que importi en realitat, només em genera una mica d'inseguretat. No per no saber el sexe, sinó per no saber qui és.

No em passa per alt la cançó del post, és clar...

gatot ha dit...

Tot i haver fet de llibreter, o potser per això, em guardo molt de recomanar llibres, XeXu. Jo, d'aquest, n'havia llegit coses meravelloses (massa i tot, potser). Però intueixo que et pot agradar. Si el llegeixes, esperaré a saber-ne també la teva opinió.

En certa forma comparteixo el criteri que exposes. Hi ha alguns personatges dels qui no tinc cap interès a llegir res, perquè l'autor/a ja m'ho ha dit tot. En aquest cas, respecto molt que algú vulgui no ser mediàtic o no jugar al joc de ser-ho: massa "autors" s'han avingut al joc d'editorials i a fer de la seva vida pública i privada un espectacle.

"La" llegeixo en articles d'opinió política. M'agrada el que diu i com ho raona. I no se'm contradiu amb el que ha escrit a la novel·la.

Tinc ganes de què em deixin la segona. I llegir-me-la poc a poc.

PS ha dit...


Per cada paràgraf tindria un comentari, però intentaré ser breu i no estendre'm més del necessari.

Obvio el polític, que comparteixo i vaig al llibre de la Rojals ( o teu o del Paseante!).

Qui sigui o no sigui ella m' importa poc, em basta saber que pot anar escrivint llibres que m' identifiquin i em facin passar estones de llegides i rellegides llaaaargues com xiclets, encara que el llibre provoqui beure-se'l tot de cop.I consti que no el trobo una biblia o un llibre de culte d' aquells que fan respecte de llegir, sinó que és tan humà que per això enganxa.
Encara ara em busco en algun capítol, i deu fer dos anys que el vaig llegir per primer cop. L' Èlia i jo ens vam entendre de seguida - ja m' havien avisat, llegeix-lo, em fa pensar molt en tu- i sí, ple al quinze.
(Fins fa poques setmanes havia pensat d' escriure'n un altre post en què anava fent remembrança de les similituds- no de la trama, sinó de la manera de ser i de les coincidències vitals- però ara penso que ja no cal, que n' he parlat prou a tort i dret.)

No sé si et passarà a tu- jo potser sóc una mica d' efecte més retardat i no ho capto a la primera -però necessitaràs anar endarrere en algun capítol o rellegir els darrers amb uns altres ulls per a entendre com es deslloriga el final i com va quadrant el cercle que no acaba tancant-se, sinó deixant un final obert i poc o molt imaginable.

Vaig tenir la sensació que en el teixit d' aquesta bufanda se m' havien escapat alguns punts de mitja i vaig haver de retrocedir i anar a collir-los. Llavors vaig entendre millor el mapa vital de l´Èlia i alguns perquès.

Ara deixo l´Èlia per dir-te que m`alegro de la pau que es respira a casa i de les abraçades que no es fan pregar sinó que sorgeixen perquè la vida les va portant.

Surto buscar l´Altra, que m' està esperant des de fa tres dies en una oficina de missatgeria. Ahir la primavera em va entretenir i no la vaig poder anar a buscar :)

(no ha sigut un apèndix, ha sigut un "tal com raja" matiner)

Bon dia!

gatot ha dit...

No he arribat al final encara A.; ja et diré si m'ha fet o no tornar a collir algun punt...

Vull creure que a quasi totes les vides els finals queden una mica oberts, perquè d'alguna forma no trobem els nostres finals fins que morim. I quan ho fem, fins i tot els altres ens segueixen vivint i no acaben de tancar del tot el nostre cercle.

Segurament que la pau de casa serà només temporal, perquè venen temps de grans emocions... però les campejarem com podrem.

Ja ens diràs si l'altre que és l'Altra segueix mantenint l'interès i l'enganxada personal.

Jo, mentrestant, buscaré els posts que vas fer més enrere per trobar a tort i a dret les semblances de les dues lectures.

Bon dimarts, matinera!

el paseante ha dit...

Si et fa sortir de dubtes, la Marta és una dona i el seu nom és real. No la conec en persona, però hi ha gent del meu entorn que formen part del seu entorn.

Crec que ens passa a tots els que hem llegit Primavera, estiu, etc: ens hi veiem reflectits. És com si parlés de nosaltres, com si els personatges fóssim nosaltres en algun moment de la nostra vida.

Em passa també amb el teu bloc (t'ho he comentat alguna vegada en privat). Sovint et llegeixo i pensó que sóc tu, que allò que expliques ho he pensat o ho he viscut de la mateixa manera que ho narres.

Generes empatía i això només ho aconsegueixen els bons escriptors.

gatot ha dit...

Gràcies per l'aclariment, paseante. De fet, gairebé sempre, m'interessen més les persones com a persones que no pas pel seu sexe (sobretot si no hi he de compartir experiències íntimes).

M'agradaria saber com escriu la Marta: si ho fa a raig o amb molts esborranys a mà com l'Èlia; si visa i revisa; si escriu a casa, amb música, amb companyia o necessita sol·litud i silenci; si utilitza una estructura i unes tècniques o si les ha interioritzat...

No crec que passi per aquí a contestar, així que si algú del teu entorn pot fer arribar alguna d'aquestes preguntes a algú del seu entorn... potser encara en sabríem alguna resposta.

:)

(Compte amb aquestes sortides de nit d'amagatotis... ja tenim una edat i a aquestes hores és quan es pillen els refredats..!)