dimarts, 11 de febrer de 2014

normalitat





I want you. Madonna


 

Alguns dimarts i alguns dijous, si no he tingut temps o ganes de preparar el dinar el dia abans, sé que hauré de forçar la màquina per no fer dinar els nois passades les quatre de la tarda. Així que procuro plegar súper puntual, agafar les rotondes escurçant metres i fer avançaments legals per la dreta i per l'esquerra esgarrapant segons en cada tram, com qui fa ralli.

Avui també. I anava tres minuts per sota el temps habitual quan un bon mosso, tendre i educat, m'ha indicat d'aturar-me al voral de la darrera rotonda abans d'arribar a casa. Ja hi som...

M'ha demanat el permís de circulació del vehicle, el carnet de conduir i el rebut de l'assegurança. He parat la ràdio -no sé perquè però tot i aturada, sento els missatges que es passen pels walkies aumentats als altaveus del cotxe- i buscat la documentació. No tinc el rebut de l'assegurança perquè el pago virtualment, he fet. No es preocupi, gatot, que ja comprovarà la central si està al corrent de pagament. Home, no cal que em parlis de vostè, que encara no sóc prou famós i podria ser el teu germà gran...   

He arribat vuit minuts més tard del que havia previst però hem pogut dinar a tres quarts de quatre. Al correu, qui no sol tenir pressa per contestar-me ho havia fet de bon matí i he contestat a les esperades, suposades i confirmades negatives a qualsevol proposta meva, pel sol fet de ser-ho, que s'ho rumiï, que no cal decidir immediatament, però que mantinc que la meva proposta pot ser beneficiosa per tots.

Una migdiada curta s'ha desfet per una turgència i una necessitat de tornar en consciència a observar els teus ulls llegint el que jo mateix vull llegir damunt la teva lectura. Pensar-los, sentir-los somrients, emocionats... olorar les teves empremtes en cada fulla i notar el tacte del seu lliscar sobre la meva pell.

Torno també, des del llenguatge i les descripcions planeres i sinceres -viscudes- que m'enganxen, a anys d'EGB i BUP, anys de sigles d'un altre segle, i escolto els sons i els colors d'unes generacions que encara sobrevivim l'avorriment amb vida i més vida. Amb ganes i més ganes. Amb la normalitat de qui sap que no es menjarà el món i de qui sap que, per poc que pugui, no es deixarà engolir.

8 comentaris:

el paseante ha dit...

Què és millor, dinar a l'hora o dinar bé? Crec que tu ets bon cuiner, així que val la pena esperar a tres quarts de quatre.

Pais secret ha dit...


Així que ets tu el Fitipaldi aquell que té tantes presses i avança per la dreta i agafa les rotondes en línia recta i a sobre pita com un boig? Com t´enganxi bé et faig foto i em xivo!



(Carai la Madonna... és un gos això que se sent al darrera? :-)

Lluna ha dit...

Jo el tinc entrenat, si no el deixo fet s'espavila sol, de vegades fins i tot cuina més que no pas jo, normalment passa amb verdureta i planxa, però tu deixa-li la nevera plena i temps i fa meravelles ;) Esperem que no ho perdi!!

Bon dia de dimecres gatot!!

gatot ha dit...

Es tracta de què no es poden fer gaire miracles en poc temps, paseante... però acostumo a fer varietat i de tot i, llavors, guardo la pasta pels dies que vaig just de temps...

(demà tocaran cigrons amb virutes de pernil i butifarra: 25 minuts!)
:)

Sí, A.; també sóc aquell que aparca a qualsevol polígon i que la poli se li atura al costat a veure que maquino...

(jo sordejo... però diria que més que un gos, és un tambor d'aquests com de llauna o una llauna fent de tambor.)


Els entrenaré aquesta primavera/estiu, Lluna, que tinc la casa sense assegurar i si retiren a mi, segur que faran bestieses!
:)

Bona mitja setmana a tots tres!

Pais secret ha dit...


Maquinar ve de posar música maquinera, Jonathan?

gatot ha dit...

Ve del xumba-xumba, Jennifer!
:)

Laura T. Marcel ha dit...

No oblidis que val més tard que mai. Ells també t'agrairan més dinar tard que un ensurt.
Quan fem tot això pels fills, moltes vegades em pregunto si ells algun dia ho sabran agrair... Diu que qui sembra recull, però...
Això que dius al final també és molt gran: saber que no et menjaràs el món i que no et deixaràs tampoc engolir. Tu si que vals!

gatot ha dit...

Faig el que penso que he de fer dins de les meves possibilitats, Laura T.; No penso gaire en recollir... més aviat en què quedi alguna cosa positiva.

Veig que ha tornat el teu veí de l'estalada... et feia patir?
:)