entrega

Fool to cry. Rolling Stones

Ahir hi havia una boira espessa com feia mesos que no recordava i que es va allargar gairebé fins a migdia. Em sentia bé, malgrat la fredor. Mans a les butxaques i el cigarret penjant als llavis. I una lleu tonada de blues a dins.

Fa massa dies que treballem contra-rellotge. No m'ha agradat mai treballar sota pressió. Sé que sé organitzar-me i prefereixo sense pressa i sense pausa, que no pas ara correm-hi tots i després dos hores de mirar la premsa...

Però qui paga, mana. 

Tot i així, m'organitzo dins la pressió i ja fa molts mesos que no m'emprenyo a la feina: quan s'encenen les llums d'alarma, engego la música de blues i deixo que el cap segueixi el ritme. 

Les estones que surto a fumar -tres cops de cinc minuts durant la jornada- les reparteixo entre tres escenaris diferents. Sempre els mateixos i sempre canviants, com els rius, segons l'hora del dia, la climatologia i el meu estat d'ànim. Algunes vegades em quedo badant, com ahir, observant la perspectiva i la profunditat de fons que permet l'ambient. I sense motiu i sense que ningú ho vegi, alguna vegada em llisca una llàgrima galta avall. O somric també sense motiu. Només perquè sento alegria.

A primera hora de la tarda, quan tornava cap a casa em vaig haver d'aturar com quasi cada dia al semàfor de la cruïlla d'Emili Grahit amb Migdia, només que ahir -a aquella hora ja feia quasi caloreta- els ulls em van quedar clavats en una noia que podia haver sortit de la pel·lícula Amélie, o de qualsevol altra francesa o italiana o d'un còmic de Milo Manara o de Tamburini. Ella era, de puntetes, davant un noi que tenia les mans a l'esquena agafant una carpeta. Ella, amb els braços caiguts com sense fils. Ell, una mica més alt, inclinava el cap endavant lleugerament. Ella, només tenia ulls per ell. I sense cap altre punt de contacte entre els cossos, les boques obertes es respiraven -separades uns mil·límetres- i només les llengües s'absorbien.

Els llums de la noia del cotxe de darrera meu em van advertir que ja era hora de seguir. I que, com a les pel·lícules, totes les escenes tenen un final. Vaig seguir cap a casa amb música de blues, amb un somriure als llavis, recordant que sí, que tenia tots els ingredients per fer els espaguetis a la carbonara i que m'agrada -molt- no tenir lluites amb mi ara mateix. I arribant a casa... pensava com n'és de bonic donar-se.

Ai, l'amour!