dilluns, 4 de novembre del 2013

Despullat







El dolor ens remet a la més trista condició humana: la indefensió.




Si en algun moment ens trobem del tot incapaços és quan la fiblada del dolor ens deixa estèrils de tot. Aquests darrers dies he estat incapaç de crear, de fer. En les poques hores que van de la primera punxada -certa, concreta, localitzada- a la lenta però implacable extensió del dolor... quan saps on neix però en poca estona no pots diferenciar què envaeix, perds la visió i la capacitat de reaccionar.


Te n'adones que no ets res. I que necessites alguna cosa de fora.


Fa cosa d'un any, també tardor, em vaig pensar que em moria. Em va sorprendre -després- no tenir por de fer-ho. Era el dolor que volia lluny, que s'acabés.


Des de fora sembla ser que feia por veure'm patir. Aquest any ha estat molt més suau. D'alguna manera ens acostumem a tot, fins i tot al dolor, sigui físic o físic i mental. O potser les circumstàncies no han estat les mateixes.


Aprenents, si la curiositat ens empeny, vivim cada instància com si fos única i irrepetible.


He anat al CAP (jo n'hi deia així però fa sis mesos que no hi vaig i ja deuen haver-li canviat el nom). Trobo "només" 5 persones davant meu pel taulell d'informació. No m'he d'esperar gaire més de cinc minuts que m'atenguin.

-Vinc a arrancar-me un queixal.
-Les hores són pel gener...
-Sí, ja ho he vist per internet... per això vinc directament, perquè fa 5 dies que vaig fins a dalt de nolotils i ibuprofens...
-Miri... pot venir abans de les vuit del matí... donem cinc números perquè els atenguin el mateix dia...
-Abans de les vuit? però a quina hora obriu?
-A les vuit... però els que són a la cua ja es donen tanda... quan arriben pregunten: qui és l'últim?
-I això és normal?
-.....
-Així... lo més de pressa és venir demà... abans de les vuit. I quan m'agafaran si no en tinc 5 davant meu?
-Ah... si és dels 5 primers, és de seguida! (això sí, els dimecres s'agafa hora per la tarda)



Flipo.

Però clar, és Salt.


Arribo a casa i em col·loco amb una ampolleta de nolotil. Penso en la feina que he fet -tot i col·locat- aquest matí. Penso en la feina que vaig fer la setmana passada. No em sap greu perquè m'agrada la meva feina. Em fot que no se sàpiga la feina que em queda per fer fins a final d'any. Però aquesta només -o quasi- la sé jo. A 1 de gener de 2014 s'hauran d'aplicar canvis a la feina. I que s'apliquin o no depenen de mi. Poc importa si em fa mal un queixal o l'ànima.


Sóc tant imbècil que faré el que he de fer. Potser només caldria que tothom tingués la mínima trempera per fer el que ha de fer. O que fos tant imbècil com per fer-ho ni que no trempés...







6 comentaris:

Lluna ha dit...

No flipis!! No passa només a Salt, la història es repeteix allà on vagis.
I això que comencen a les vuit és relatiu, en teoria obren portes i són a dins, però jo he tingut hora a les vuit (sent la primera del dia) i no m'han agafat fins a gairebé 3/4 de 9 i no pq hi hagués 5 números davant meu, sino que el sr. metge havia d'esmorzar i posar-se al dia de les noticies...
Lo de la feina no té remei, encara que hi hagi molt "vividor" tb hi ha molta gent que fa/fem el que toca i una mica més i que ningú veu només que quan t'equivoques.
Que hi farem!!! Ja fa molt temps que intento no fixar-me massa en els altres, fer el que em toca i esperar que els demes tb ho facin.
Ja ho diuen, qui dia passa any empemy (fins i tot amb dolor...)

Que sigui lleu tot plegat!!

Petonets Gatot

Daltvila ha dit...

No es Salt :(

Es todo igual de desastre.

La verdad que no te imagino aguantando el dolor hasta enero. Te obligan a ir a una clínica privada o pagar un seguro privado.

Se está montando todo para los "ricos": la Sanidad, la Educación, la Justicia, la comida, el agua, la luz,...
Vivir es un artículo de lujo.


Espero que estés mucho mejor.

Un abrazo

PS ha dit...


Hem passat de tenir les butxaques foradades a què hàgim de pagar per tot, fins i tot les mútues abusen, fent pagar quantitats astronòmiques per estada de l' acompanyant, per passar més nits a la clínica quan el malalt ho requereix, per tirites, per tot, quan en el moment d' establir el contracte et diuen que ho cobreixen tot. Tot plegat és una estafa i el que ho pateix més som els del mig, que poc a poc anem engrossin el piló dels de baix, perquè als de dalt no els ve d´un duro.

No en tens prou en patir el dolor físic que a sobre t´escanyen.

Bé, espero que d´aquí ben poc et sentis alleugerit del queixal( del seny?) i t´atreveixis altre cop a fer poesia ;-)

gatot ha dit...

Va ser una experiència curiosa, Lluna. I si flipava era perquè em va semblar del tot "tercermundista" que facin que la gent s'organitzi al carrer, a la cua, quan amb un mínim d'organització -i de voler-ho fer- podrien donar ells mateixos aquests números d'urgència amb criteris mèdics.

Avui llegia el blog de'n Romeva, l'eurodiputat, que no es presenta a les properes eleccions. Parla entre altres coses que arreu hi ha persones que es comprometen amb la feina i també n'hi ha que no es mereixerien ser-hi. Arreu hi ha de tot i per això no es pot generalitzar.

Petons, bonica.

Es cierto que se lo están intentando cargar todo, Daltvila; pero no recuerdan que somos muy burros y que a pesar de ellos no podran. Me preocupa más que sigan estando mucho más tiempo porqué a todo nos acostumbramos. E introducen, queriendo, ideas y comportamientos sociales que tienden a asumir el desprecio por los demás como algo normal.

Estoy mejor porqué voy atiborrado, además de los calmantes y analgésicos, de antibióticos. Estos últimos parecen haber cortado la infección.

La verdad és que me sorprendió que la caja de nolotiles no llegue a dos euros y que te la dispensen sin receta aunque esté claramente indicada la prescripción médica... (será que los farmacéuticos tb prefieren el euro en mano que millones volando!)

Un abrazo tb para tí.

Des de 2006 que he anat fent posts periòdicament queixant-me de la docilitat dels catalans havent de pagar per tot dues vegades, Pais secret. Jo no he tingut mai mútua perquè no me la he pogut permetre. I penso que encara que hagués pogut, no la hauria pagat per principis.

Vaig tremolar quan van fer conseller l'honorable Boi Ruiz. Com es pot fer conseller de Sanitat algú que ha estat el cap de la patronal de les mútues? Quina política pot fer aquest home que no vagi encaminada a millorar el negoci de les "seves empreses"?

Trobo lamentable que Convergència hagi perdut del tot el poc que tenia de socialdemòcrata. Més lamentable trobo encara que els socialistes hagin perdut del tot els papers socials (cal recordar com han recompensat a Felipe González, Narcís Serra, etc amb càrrecs -i sous- a financeres i energètiques? O la recent direcció d'una institució per a Quim Nadal quan fa poc s'ha distanciat del PSOE encapçalant la taula pel dret a decidir a Girona? no vull ser mal pensat...)

Jo només vaig ser classe mitja quan depenia dels meus pares (la dècada dels 70). Sempre més he estat "dels de baix". El que no em cap al cap és com els de mig-dalt poden ser tant estúpids de pensar que no resoldre la misèria dels de baix, no pot portar a res més que a la desestabilització del sistema en defensa pròpia...

Estic alleugerit del dolor. No sé fer poesia. Potser t'hauré de demanar classes particulars. Si trobem la manera de compensar-nos.



PS ha dit...

Bé, jo no pretenia fer cap discurs polític, crec que la majoria estan ben podrits i ben asseguts a la poltrona. També he llegit en Romeva avui, potser és dels pocs que se´n salva.O ves a saber.

I res, jo em creia, il·lusa, del mig, però vaig veient com caic cada dia més...

De poesia tampoc en sé, només m´hi recreo de tant en tant ;-)

gatot ha dit...

No t'ho creguis, A: és el que volen.

Només -només- podem creure amb nosaltres i el que ens envolta. La realitat propera és la que ens diu què val la pena. O així ho penso.

I de poesia i d'escriptura, em dones mil voltes. Així que si vols, repensa-t'hi