dimecres, 6 de novembre de 2013

Ecce homo









El més comú del blogaires -i de les blogaires- s'ha plantejat més d'una vegada com i quan acaba el blog. Jo, moltes més d'una i de lluna.

No sóc fidel per natura ni per voluntat: em sembla impossible, inabastable, els plantejaments in eternum. Sempre -ho he escrit moltes vegades- és molt de temps, massa per mi.

Aquest matí li anava donant voltes, segurament induït per alguna historia onírica que no he pogut recordar, i fa poca estona li plantejava els meus dubtes en un correu excessivament llarg a una amiga de fa poc temps amb qui tinc una certa i intensa connexió immaterial.

He vist, hem vist tots plegats els que fa anys que voltem blogs, morir-ne molts per tancament sobtat, per anunci declarat o per inanició manifesta. Jo mateix m'he suïcidat diverses vegades però clar, no té cap mèrit sent gat... tinc resurrecció assegurada. 

Però i l'home que m'escriu?



(incís)
Tinc un especial carinyo a en XeXu. No sé massa bé perquè: gairebé mai no ens hem entès massa bé, tenim principis vitals molt allunyats i, probablement, formes de vida i de pensar massa distants. Però em cau bé perquè em sembla que és un personatge que quan enganya se li nota, vull dir... que quan fa ficció o creació se li acaba notant i/o si no es nota, perquè ratlla la perfecció, ho explica ell mateix. I m'agraden les persones sinceres, les que t'expliquen el truc -o part- després d'haver-lo representat.

I a què treu cap aquesta connexió?

Segurament que no té res més a veure que el carinyo pels gats. Ell se'ls estima i jo els odio.

Però és un gran blogger que planteja preguntes i narra situacions que mai no ofenen ni que estigui emprenyat, confòs o lúcid.  I algú a qui paga la pena llegir encara que no hi estiguis d'acord. I per si de cas deixo que aquest blog es mori d'inanició, ja m'estarà bé deixar un enllaç on poder anar a llegir coses més interessants que les que explico jo.
(/tanco incís)



Em diu l'home que m'escriu que no és el mateix que em va començar a escriure. Han passat els anys, diu, i set anys a internet són com set anys a la vida d'un gos.

Jo sé del cert que l'home, aquell home, té una vida fora d'aquí que no em confessa. Hi ha moltes coses que no m'explica, encara que moltes sí que me les diu i jo faig com si fos ell i les xerro. Però ho veig que s'ha fet gran i té ganes de deixar-me sol. Lliure, diu, el cabronàs...

A mi em sembla que li fa por fer-se responsable de res. (Alguna vegada m'ha confesat que quan ho ha provat ha tingut la sensació del fracàs més estrepitós...)

Em diu aquell home, que no faci judicis de valor. Que si ell em comença a jutjar a mi, quedaria ben galdós. I té raó. Tots tenim les nostres petites mesquineses. Però li dic que no és per tant... que era broma. Que no podem -o no hauríem- de trencar així de sobte una relació de tants anys...

I em diu: mira, saps què...? et poso una musiqueta i si et poses a ballar m'ho repenso.

I em posa la Blondie... quines penques! (anys setanta del segle passat? què s'ha pensat?)














(homenatge personal a les converses de XeXu amb XeXu petit i amb els seus gats)

9 comentaris:

Lluna ha dit...

Jajajajaja

Molt ben trobat!!! M'ha agradat molt l'homenatge!!

A mi tb em cau bé en XeXu (ara que no ens escolta)

Petonets per tots dos

gatot ha dit...

(ara no ens escolta perquè està veient el barça...)
:P

XeXu ha dit...

Collons, fins i tot sabeu quan no escolto i què estic fent... ets la pera Gatot. T'agraeixo les paraules, perquè com bé dius sovint diferim en manera de pensar, però el respecte hi és, ni que sigui per tots els anys que portem per aquí. A més, pensar diferent no vol dir no poder dialogar. Dir que jo no explico mai mentides, i quan creo alguna cosa queda ben clar que és inventat i ho dic. Massa que parlo de mi, fins i tot quan ho faig de manera impersonal, com una reflexió més.

Agraeixo també l'homenatge, però no és patrimoni meu tenir converses amb mi mateix o amb alter-egos, ho he vist fer a altres blogs, però és cert que jo ho feia des del principi. Potser estic una mica tocat de l'ala, però m'agraden els meus personatges, amb el benentès que només són maneres d'expressar-me que tinc, sense pretendre ser qui no sóc, que no podria.

La teva conversa tampoc no me l'imaginaria d'una altra manera, això d'estar una mica a la grenya amb tu mateix ja t'escau. Però confiem que no pateixis una altra mort sobtada, o més aviat suïcidi, perquè no fotem, per més gat que siguis, ja no et deuen quedar tantes vides...

Ah, i pensa que podria haver estat pitjor, 'Maria' no està tan malament.

gatot ha dit...

Per una vegada, ja m'està bé el que dius XeXu. Però gatot, sempre va en minúscules...

XeXu ha dit...

No em passarà més per alt...

Pais secret ha dit...


Aquest home que t´escriu té bon gust musical i potser amb Maria t´ha volgut enviarr algun missatge subliminal,el subconscient és punyetero.
Expliquen que qui va escriure aquesta cançó es va inspirar en la seva filla adolescent quan veia que se li escapava de les mans en anar fent-se gran. Va veure el desig que provocava la noia als ulls dels altres i d´aquí aquesta mena d' inspiració quasi mística i mariana.

De vegades veiem com creem blogs( o alter-egos)que van creixent fins que arriba un dia que sembla que vagin solets, que s´escapin dels dits que els escriuen. Llavors optem per carregar-nos-els o per donar-los total llibertat.

Potser m´embolico, eh...

La Blondie madura m`agrada encara més que aquella rosseta que pujava a l´escenari sense calces.Fins i tot a la veu es nota la pàtina elegant del pas dels anys.

Toy folloso ha dit...

"Surto a per tabac" pot ser un bonic darrer post.
I si no ets fumador, la rehòstia.

Vas tinguent sort, Gatot?.

gatot ha dit...

No t'emboliques, no pas Pais secret; tens una mirada ben neta...
:)

Sempre tens un bon pensament, Toy! :)

I sí, vaig tinguent sort. He de tornar a veure't que et dec una cervesa!

Daltvila ha dit...

Coincido en que es un homenaje lleno de cariño y de humor, tal y como deduzco que es vuestra relación.Lo he paado muy bien leyéndolo :)

Felicitaciones a los dos!