dilluns, 28 d’octubre de 2013

resorts




Benvingut a la màquina. Fluxe rosat.


Algunes vegades en el temps hi havia peces que encaixaven o nombres que coincidien i, llavors, depenent de les circumstàncies es podien desfermar tots els panys o quedar tots clausurats. La vida fins aquells moments era monòtona, vulgar, domesticada. Ell, com qualsevol altre, feia el que tocava, creia el que llegia, trobava la lògica en les rutines. Fins i tot en les desrutines.



I de vegades, sabia que no podia fer res més que lliurar-se.




Era fàcil. Si no tenia compromisos. Si no hi havia responsabilitats. Quan no hi havia responsabilitats.




Si les peces coincidien o es desencaixaven del tot, les circumstàncies solien clausurar els accessos al món. Agafava un cigar. Es quedava mirant per la finestra. N'agafava un altre. Els colors esdevenien porpres. Els pensaments, transparents. Encara un altre. Cada llumí, una renúncia. I una victòria.









Moltes vegades algunes dones s'han sincerat dient-me que necessitaven un espai de no ser. De no ser dones, ni mares, ni esposes, ni filles, ni amigues. És una capseta màgica que s'obre amb una clau precisa el que estan buscant. També alguns homes que no s'han deixat ensinistrar del tot en el rol mascle ho admeten.

Avui tallant un crostó d'una barra de pa he obert una via d'accés a la conjunció fatídica: he posat una línia més a la meva mà. He fet un tall al passat més recent per trobar la certesa d'allò que és més evident. Els espais del cap són a una escletxa de l'acer.

I he ençatat un altre maiet...

He passat de les persones que he conegut a les persones que coneixeran els meus fills. I les que no coneixeran. Les que han conegut i les que mai coneixeran. Les que no coneixeré però hi son. La vida que no viuré...

I encara un altre...

No els hi puc dir que és inútil. La seva vida l'hauran de defensar sols. Potser més acompanyats que jo, sí. Però han de tenir les eines. Saber com és la màquina. I què fa.

I el darrer si em deixa, em portarà al llit.










8 comentaris:

Lluna ha dit...

Què és un maiet??

S'ha de vigilar amb els ganivets, no són de fiar!!!

Els resorts ja ho fan això, activen i desactiven, depen del moment, la companyia, l'humor...

Estic espesa, no m'ho tinguis en compte :)

Bona nit Gatot!!

gatot ha dit...

Un maiet és un cigarret de riure, dels que fuma la teva amiga, Lluna.

Tinc experiència amb els ganivets, però cada cert temps, em torno a tallar. :)

Bon dia, bonica.

Pais secret ha dit...

Els talls són emprenyadors, sobretot si estan en mal lloc, costen més de curar. Però de vegades van bé, et fan adonar que amb l' acer no s´hi pot jugar - tot i la pràctica- o bé obren esclextes per a què surti la malasang.

El que dius del no-ser de les dones és veritat, tan de bo no tardéssim tant a trobar la clau. Algunes, malauradament ni la troben.

Bé, cada paràgraf que escrius fa pensar, una altra veritat.

Jo tampoc sabia què és un maiet ;-)




gatot ha dit...

Gairebé sempre escric les paraules tal com em venen al cap, Pais secret. Alguns dies més que uns altres. Quan sigui gran aprendré a escriure, canviar, corregir, esborrar, tornar a redactar i trobar adjectius precisos. O no...
:)

Daltvila ha dit...

¿Y cómo funciona la máquina?

Hace falta mucho, mucho tiempo para saberlo. Yo que ya soy mayor aún no he aprendido muy bien su manejo. Me pasa con todo lo tecnológico aunque nunca sé si es ignorancia o falta de interés.

Dejar de ser muchas facetas para lograr ser...

Me ha parecido muy interesante de principio a fin el contenido y también la manera de conducirnos a los que estamos a este lado de la escritura.

*Coincido con País en que tus letras hacen pensar, exigen tiempo y reposo.

Por cierto, aprovecho para saludarte País Secret si vuelves por aquí. Tengo que sacar tiempo para volver a visitar tu blog.

Besos

gatot ha dit...

Cada uno que se lo plantee tendrá su versión del funcionamiento de la "màquina", Daltvila.

En este caso, como bien sabes o debes suponer, no me refiero a tecnología ni a ingenierías.

La máquina social arrolla. Es cierto que podemos quedarnos al margen, o hacer como que no va con nosotros, y hasta tomar partido por dinamitarla.

También podemos copiar cualquiera de los múltiples modelos de éxito. Éxito! ese palabro que puede catapultar nuestra adrenalina -si nos lo creemos- a cumbres insospechadas y que, en cambio, si buscamos su raiz anglófona nos conduce a una salida irremediable...

¿Dejar de ser para ser?

Ese podria ser una pensamiento que radicara en una profunda consciencia judeo-cristiana...

Prefiero pensar en ser múltiple para entender la esencia. Y en asumir la individualidad para entender la diferencia.

No me hagas mucho caso si no ves por donde voy... 2 nolotils (nolotiles?) y 4 ibuprofenos dan mucho de sí si se mezclan con otras drogas!

:)

Daltvila ha dit...

Deja de mezclar!
;D

gatot ha dit...

:)