pensament lliure

Fa molt temps vaig pensar que era important ser conscient del que pensava i ser coherent amb allò que pensava. Era jove i em semblava lògic i fàcil. Després em vaig adonar que no és tant senzill...

Creia que es pot anar per la vida sense definir-se massa. Em feien ràbia els talibans de qualsevol postura, fos una ideologia futbolera o de moda (quina ràbia els forofos in extremis de barça o madrid, o els pijos o els punkeros), i alhora odiava els que no es definien en res, que tot ho deixaven a la iniciativa dels altres i ni tan sols opinaven...


Vaig pensar, segurament en una nit il·luminada, que hi havia una tercera via: informar-se, preguntar-se, decidir i actuar en conseqüència.


Però, ai làs, pots informar-te?

I quan penses que ho has fet, pots actuar en conseqüència sense tornar-te un talibà?


Vaig provar de viure conseqüent amb el meu pensament. I em va anar molt be. Fins que vaig interactuar amb altres persones amb qui pensava que teníem pensaments semblants. Potser els teníem... però la forma d'aplicar-los, de viure'ls, no tenia perquè ser comuna perquè cada cervell actua pel seu compte.


Aquest darrer diumenge vaig veure un documental sobre com actua el cervell.

És curiós que es pugui resumir tant senzillament tot allò que automatitzem en la nostra forma de fer i que, en canvi, ho puguem fer de manera tant diferent uns dels altres.









Veient el vídeo, i preguntant-me què automatitzo i què no, vaig anar a parar a escoltar els altres.

He passat la setmana molt pendent de provar d'entendre què passa pel cap de qui m'envolta.

I he tornat a un punt de sortida que ja havia oblidat: res no motiva a viure per passió.

Llavors... potser no estava tan equivocat...