Desentrellar-me

Vaig entrar al despatx d'un dels caps a demanar-li una cadira, perquè havia de fer formació a una nova companya al seu lloc de treball. Aquest cap havia perdut el seu pare fa pocs dies. No vaig anar a l'enterrament ni havia parlat amb ell fins a aquest moment.

No tinc una especial destresa per quedar be en protocol social. Més aviat em costa de dir-li a algú que sento una cosa que no sento. Encara que socialment sé que ho he de fer. Per mi és un conflicte, ho reconec. El cap del qual parlo em cau bé sense tenir-hi cap vincle especial d'amistat. (em) Reconec que si tingués amb ell una conversa franca, li podria expressar el meu sentiment de solidaritat cap el que ell sent. Si m'ho fa saber. Però jo no sé el que ell sent...

Hi no ho sé donar per entès.


Tot això em costa molt.

Tots tenim els mateixos sentiments quan se'ns mor algú? Què sé jo del que aquest company sentia pel seu pare?

No el conec prou bé, ni me l'estimo, i al seu pare no el vaig conèixer. No em surt, no em va sortir, de dir una cosa tant senzilla com: "t'acompanyo en el sentiment".

Em sembla una falta absoluta de respecte absoluta verbalitzar allò que no és.

Quan vaig entrar a demanar-li la cadira em vaig disculpar per no haver-me adreçat a ell en aquests dies. No li vaig aclarir tots els raonaments que em faig. Sí que li vaig expressar que em sabia greu la situació i no em vaig permetre anar més enllà d'oferir-li encaixar la mà.

Quan sortia del seu despatx, em va preguntar si no m'havia aprimat molt. Una mica, vaig dir-li. I em va preguntar si l'aprimamenta era volguda. Una mica de tot, li vaig contestar. Em va recomanar que em cuidés. Molt.

Cada dia a la feina, on passo tantes hores, procuro fer-me conscient d'entendre que el que jo penso res té a veure amb el que els altres pensen. Per més discret que provo de ser, per més sincer que hagi provat de ser, la feina és només la feina. I a fora, la vida és només la vida.

Quan he tingut la sort de viure pensant que tenia una coneixença compartida amb algú, unes ganes de viure una aventura alhora, m'he sentit potencialment il·limitat. Quan m'he cregut la confiança i el respecte, he estat feliç.

Després, quan he pensat que la confiança ha estat traïda o que el respecte s'ha obviat ha esdevingut la infelicitat. I la pèrdua de tot plegat.

Vaig viure i estimar disset anys una persona. No només a ella, al mateix temps. Però sí especialment a ella. Em va donar dos fills. La vaig estimar molt. I l'amor es va morir.

Ara ja fa anys que no em preocupa la seva vida. La respecto i li tinc més consideració que a algú que no conegui. I encara que si furgo en la memòria puc trobar moments que em porten un somriure, d'alguna manera uns anys de la meva vida van morir per no renéixer.

He viscut molt intensament els darrers anys. Amb una altra mirada molt menys talibana. He estimat molt i molt intensament. A una persona especialment i a més d'una. Segueixo sense entendre els protocols socials i sense entendre la manca de respecte. Penso i sento a viure una vida d'iguals. Però segueixo trobant una rèplica d'un model de societat on alguns són més iguals que no uns altres. I fins i tot els apologetes fan les seves capelletes. Sempre socials.

Els darrers mesos han estat durs. Ho són encara.

Visc un món precursor: quan fa temps que em passen coses, al cap de vuit, dotze, quinze mesos.. en surten notícies breus als diaris.

Fa dos mesos vaig haver d'anar a treballar com a minusvàlid funcional. Estàvem a dia 18 i se'm van acabar les piles de l'audiòfon. I no tenia 6 euros per seguir escoltant. Vaig enviar un email als companys de feina per assabentar-los que si es volien comunicar amb mi, millor per correu electrònic.

El mes passat va passar com es va poder.

No m'he de queixar perquè tinc feina. Però tampoc puc explicar que a dia 1 d'aquest mes ja tenia 130 euros de descobert. No ho puc explicar perquè sembla que socialment no està ben vist. He dit estar? hauria de dir estava?

A mi em costa no estar mal vist socialment. Alguna cosa malament està fent, diuen i pensen.

Però la meva realitat, com la de molts més altres, és que si se m'estripen les sabates no me'n puc comprar unes altres. La meva realitat és que no em puc plantejar anar a veure un espectacle o sortir a sopar o fer 100 kms d'autopista i no m'ho puc ni plantejar. La meva realitat és la que sortira d'aquí sis mesos als diaris quan es digui que un trenta per cent de la població no pot arreglar la caldera si s'espatlla o no pot canviar l'oli del cotxe per anar a treballar sense serveis públics (amb preus abussius, quan hi ha serveis públics).

Mentrestant, però, hi ha qui segueix filosofant i fent veure que la vida és una altra cosa. Que encara que les coses vagin malament... la poesia és un refugi, o que cal "trobar" maneres de fugir contestàriament de les polítiques oficials però sense mullar-se. Tants teòrics de la teoria que se la poden permetre, i alhora organitzar trobades d'entrepà... Serà doncs, que encara poden fer entrepans? O de no fer res, fins trobar-s'ho a casa.

Vaig trobar l'Agapit fa un parell de dies. Em va dir que ja ho deixa tot. Que no vol posar-s'hi més, que es dona per vençut. Que vol anar a la seva el que li quedi.

Jo... vull viure encara. I sentir.

Em fa mal quan sento dolor. Però penso que si és així és perquè encara m'importa. No ho faré fora volgudament però tampoc sóc masoquista. No puc ni vull fer més.

La Forcades torna a anar forta. Fa uns mesos que tinc el rara temporum al blog roll. Tots dos catòlics, vés. Potser hauré de tornar a missa...