dimarts, 4 d’agost de 2015

Vacances pagades i enfeinades



Des de 2006, quan vaig començar a deixar impúdicament sentiments, imatges i emocions aquí, han passat moltes coses. He canviat la pell diverses vegades, la situació psicosocial ha canviat, els gatets s'han fet grans -i jo també- i la vida ha donat voltes.


Avui, quan sortíem de cas, els hi he dit: va, anem a gastar calers! I a continuació: i sort que tenim de poder fer-ho ara, que no fa gaire no podíem...

Gastar calers, per algú que ve de la exclusió social, és anar de rebaixes a comprar tovalloles noves de platja. Fins avui, les tovalloles dels gatets encara eren les de'n Shin-shan, que vaig comprar o em van regalar quan tenien 7 i 8 anys. No és una despesa indispensable, ja ho sé: les tovalloles de'n Shin-shan encara aguanten. Però els gatets ja tenen 17 i 16 anys...

M'he fet un regal anant pel centre comercial. M'he comprat una funda lila pel mòbil nou. Sí, tinc nou mòbil des que he canviat l'adsl a casa i he posat fibra. Per fi el mòbil no es queda pensant cada vegada que vull obrir una aplicació. Però per contra he descobert que, ara, el gmail des del mòbil et delata cada cop que entres... així que m'obliga a posar-me sempre com a no disponible, per evitar mals entesos si no puc contestar.

Quan hem tornat -tard perquè abans de marxar he  hagut de passar pel banc a solucionar una circumstància de fa 12 anys quan encara era autònom i que no es podrà arreglar fins que torni el director de la sucursal-  he fet flamenquines. Al centre comercial els hi he donat la opció d'anar a dinar de pago: si estem de vacances, ens ho podem permetre, no?  Un tenia clar tornar a casa, encara que dinéssim més tard i l'altre deia de mirar si era gaire plena l'hamburgueseria amb més "fama" a Girona bàsicament per les patates braves. Ha desfet l'empat tècnic el meu vot de qualitat i hem tornat a casa. Feia temps que no m'ho passava bé a la cuina que de sempre m'ha agradat. Els flamenquines són un plat que vaig aprendre a Còrdova. No té cap dificultat tècnica però porta feina. Feina que fas de gust si et ve degust fer-la. 

Agafes un bistec de vedella per comensal. Cal picar-lo amb la mà de morter per fer-lo més ample. Espolses una mica d'all i julivert picats. Hi poses una llesca de pernil salat i els talls necessaris de formatge, en aquest cas un semi curat. Després cal enrotllar-lo perquè quedi com un canaló i tancar-lo amb uns escuradents. Finalment, empanar, passar per ou i tornar a empanar. 

Com que la meva paella de fregir és petita, els he tallat per la meitat. Cal fregir-los en oli abundant i molt calent. 






He esperat a veure l'aprovació o no de les dues llimes de casa. En veure que a la primera mossegada donaven el vistiplau,  els hi he explicat com vaig conèixer el plat i quines advertències havien de seguir per saber si el que trobarien als súpers eren o no alguna cosa semblant. 

No fem vacances, de moment, de fer gaire quilòmetres. Entenc  que qui no es desplaça sovint no té sensació de fer vacances. I que ho necessita. Jo necessito tenir temps per pensar-me, per estar atent a les mirades i a les respostes, per cuinar fora d'hores. Tot això ja em fa estar de vacances. I pensar que, a més, els gatets les porten prou bé.










 



 

2 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Molt bones vacances. A vegades un s'ha d'adaptar a les circumstàncies, sobretot a les de la butxaca, però no sempre un és més feliç fent quilòmetres o coses que a priori semblen molt extraordinàries. Cal saber treure profit a cada moment.

gatot ha dit...

Adaptar-se a les circumstàncies. Diuen que és la primera llei per sobreviure.