una tornada a l'origen

Els dies passaven suaus a la casa dels vents. No era pas un espai especialment acollidor, ni protector, ni amable. Era, només, casa meva.

Les coses passaven una darrera l'altra. Només les emprenyades del pare trencaven el ritme habitual dels esdeveniments. Si no s'emprenyava, o no hi era o era com si no hi fos.

Un dia vaig voler anar a escola. M'agradava aprendre. Em distreia quan ja havia après i seguien repetint el mateix. I volava a l'aula com si fos a la casa dels vents.

Els nens no s'emprenyaven. Feien emprenyar els altres. Quan me'n vaig adonar que tenia por, vaig entendre perquè el pare s'emprenyava. No li vaig dir mai que ho sabia.

L'escola em va enganyar per omissió. Em va ensenyar a conèixer les lletres i els números. Em va ensenyar de llegir i de sumar. Em va ensenyar que els contes ens creaven al cap altres mons. I no em va ensenyar res del món real. Només la por del dia a dia.




Els dies passen suaus a la casa dels vents. No és pas un espai especialment acollidor, ni protector, ni amable. És, només, casa meva.  Un espai, lluny del món on la gent s'emprenya i fa emprenyar.

Em costa trobar l'equilibri entre la raó i l'emoció. Em costa  no fer emprenyar els altres. Ningú no me'n va ensenyar. I jo no n'he après gaire tot sol.

Els dies passen poc a poc i les setmanes de pressa. M'agrada aprendre i escolto i llegeixo. He perdut algunes angoixes. I he perdut les pors.

De vegades, perdre és guanyar.