diumenge, 12 d’octubre de 2014

estrats



Entro a una sala "A". Un catedràtic campetxanu ens observa mentre triem seient. No sé gaire res d'ell. Sé que es diu Rafael. Abans no comenci res, un escarbat rogenc, d'uns 5 o 6 centímetres de llarg es passeja entre els cables del projector d'imatges. "Tenim un convidat", diu el catedràtic a la organitzadora de l'acte. I li fa el gest de trepitjar-lo. Ella, malgrat de ser l'amfitriona, declina la invitació executora. El catedràtic trepitja amb seguretat, amb les seves sabates de sola convexa, l'insecte.


El catedràtic basc ens explica en català com ha previst la trobada. Però ens demana que ens presentem per saber quines són les nostres responsabilitats i coneixements.


Una advocada de Roses, una alcaldessa d'un poble molt petit, un regidor d'un altre municipi, administratives, funcionàries d'entitats... i responsables de comunicació.









He vist un ocell, ales obertes, fent el seu vol.

Feia calor. I les finestres obertes deixaven passar un airet calent que refrescava l'ambient. Després de quatre hores, he pensat que si el catedràtic hagués caigut fulminat... l'escenari hauria estat l'adient per una novel·la negra...

No s'ha mort ningú, que se sàpiga a hores d'ara. Al menys, aparentment.  



En una societat tant petita com la gironina la llei dels sis graus s'acompleix sobradament. Tinc la sort, però, de ser tant invisible com vull i de fer cas omís a les mirades indiscretes. Les mirades diuen tant de les persones com la seva forma de conduir. La mirada del fanàtic és diàfana i clarament observable. Qui cedeix a una servitud social sovint té a mà una llibreta, uns papers on prendre notes, un ordinador on recórrer. I ha qui no mira mai als ulls, perquè no vegin la seva veritat clarament reflectida. I qui busca la mirada per obtenir recolzament o esbrinar dubtes. Qui defuig la mirada, perquè no en vol saber res. I qui sense adonar-se'n mira, mirant d'absorbir tota una vida en un instant.

Al darrer acte social, tres mirades sobre les altres: una cercant l'aprovació, la certificació d'arribada del missatge; la segona, de complicitat social. La tercera, defugia. I quan badava... la caçava al vol. La meva, mirava cap endins buscant un compàs massa llunyà. I a estones es perdia al cel, recordant que la vida és canviant a cada instant. I que cada instant només es viu una vegada.  


2 comentaris:

Toy folloso ha dit...

Vols dir que vas estar per la feina en aquesta ponència, amb tanta elucubració?.
(No recordo si he dit hola! al entrar, gatot....)

Xon Cé. ha dit...

hola Toy,

vaig estar per la feina, vaig aprofitar prou i, com sempre, vaig lluir habilitats dialèctiques per posar nerviosa alguna persona.

Les elucubracions van venir més tard.

Bon article el que enllaces al teu blog.