dimecres, 21 de maig de 2014

la vida intermitent





Have a cigar. Pink Floyd.





La primera vegada que vaig comprar un disc de pink floyd vaig tornar a la botiga per dir-los que no funcionava, que quan s'acabava una cançó semblava com si baixessin el volum. Em van explicar que la cançó era així. I em vaig morir de vergonya.


Algunes vegades deixo tots els receptors oberts. Són només algunes vegades. Escolto, observo, palpo, ensumo, engoleixo i em deixo arribar. Moltes vegades són només combinacions aleatòries. Dos de sis, tres de sis, cinc de sis? No compto els receptors: van pel seu cap. Sovint sóc conscient que les neurones que em queden estan estratègicament situades i decideixen per elles mateixes. Si fos normal seria insuportable, de tant pagat. Però les meves mancances físiques em recorden, dia sí i dia també, que no només de sensacions viu la humanitat. Les percepcions ens reconforten i ens estremeixen. Però les mancances ens tornen a la més cruel realitat. 

Tinc la sort o la desgràcia de ser un sord post-locutiu. 

Quan la tecnologia falla et quedes nu. Ni que ningú se n'adoni. 

I fas via. Perquè tothom té la seva vida. 

Hi ha dies que la tecnologia funciona entretalladament. Ni funciona, ni deixa de funcionar.  I només pots, si pots, observar, palpar, ensumar, engolir i deixar-te arribar. Perquè escoltar entretalladament és insuportable. O quedar-te amb dues percepcions i pensar que demà serà un altre dia. 

De vegades no hi fa tant. Perquè saps o vols creure que no cal molta vida viscuda per entendre acceptar les realitats. De vegades fa por apropar-se a la vorera i observar l'abisme. Amb els peus penjant... respiro. Penso en qui pot seure al meu costat si hi vol ser. Com de difícil és mirar el penyasegat...


Algunes vegades deixo tots els receptors oberts. I la vida sembla confabular-se. Escolto, observo, palpo, ensumo, engoleixo i em deixo arribar. Algunes vegades les combinacions aleatòries fan sis de sis. I m'ho miro, content, amb els peus penjant al buit. I sé que demà, els penyasegats seran vius, Els horitzons, infinits. I els vius, ni que siguem poca cosa, serem encara al costat de qui estimem. Ni que sigui amb els peus al buit.



    

4 comentaris:

Pais secret ha dit...


De vegades- hi ha dies que em costa molt, d' altres gens- intento desconnectar receptors auditius per connectar-me als interiors o, simplement, per sentir el buit del meu penya-segat.
Suposo que no és cap pràctica inusual, l' altra gent també ho deu fer, però és llegint el que has escrit quan te n'adones de l' abast real de la desconnexió quan és involuntària.

No sé si ho he entès exactament el que volies explicar, però a mi m' ha ajudat.
:)

gatot ha dit...

Una part la he explicat jo i l'altra, tu.

:)

bon dijous, A.

Toy folloso ha dit...

És aquell disc que hi ha un tiu que l´hi dona la mà a un altre i comencen a cremar.
M´agrada més el del costat fosc de la lluna....

gatot ha dit...

no se sap si comencen a cremar... o ja venien cremats d'abans.

A mi, de la lluna, m'agrada veure-li la cara.