dilluns, 5 de maig de 2014

un verd silenciós









(just like) starting over. John Lennon




Fa uns dies, a tombant de mes, un ballenot malcarat es volia cruspir mots flonjos ensucrats. Mira que sempre m'han fet gràcia les balenes, però també m'havien fet sempre gràcia les vaques fins que em vaig trobar entre vaca i paret i la vida -en aquells moments encara curta- em va passar davant dels ulls. Vull dir que massa sovint em toca entendre -un cop i un altre, i un altre- que les percepcions de la vida són volàtils i que "tan alta dicha espero, que muero porqué no muero".


No gosaria dir que m'ha sorprès el que se suposa que ha declarat Raimon. De fet, conec molt poc del que pensa com conec molt poc del que pensen moltes persones. No m'apuntaré al carro de Vicent Partal aquesta vegada perquè el trobo excessivament correcte políticament. I tots els excessos em fan angúnia (exceptuant és clar els meus propis excessos que ja tinc massa domesticats o no). És evident que respecto sobretot les persones que dubten. Sense dubtes, probablement, no hi hauria preguntes. I sense preguntes, no aprendríem res per nosaltres mateixos.


Tot això bé que l'altra nit vaig estar-me passejant oníricament tota una jornada amb una bossa on duia mig conill dins una bossa de plàstic. Era la part de dalt del conill, acabat de despullar de la seva pelamenta i mal escorregut de la sang. Anava a dinar (o venien a dinar) amb part de la família més propera i d'alguna manera sembla que oferia una mena de tast a cegues d'un cava marca blanca. A qui feia l'oferiment del tast no podria dir-ne res, perquè era una persona totalment desconeguda per mi. No sé si era home o dona... una boira opaca l'envoltava. Així que jo era a una taula rodona, amb familiars i desconeguts, oferint un tast de cava (era Mont Bató, no cal amagar-ho) i amb una bossa de plàstic amb els quarts davanters d'un conill al qual no havien tret l'ull i que per tant em cal suposar que no havia matat la mare).


Em vaig llevar amb una certa melangia. 


A la selva el vent bufava fort i, com que la nit abans no vaig tancar la porta, la tramuntana feia el que volia. L'avet -deu o dotze metres d'alçada a ull- es queixava d'haver estat tants anys tant flexible i em recordava en silenci que hauria de fer l'assegurança de la casa: quan es cansi de ser flexible i es trenqui... hauré d'obrir un verkami per poder adquirir una serra mecànica i esperar que, a més, no caigui sobre la teulada.


Em mirava tot això -i els rosers dansant embogits i els brots de maria protegint la seva fragilitat dins el test- i veia un verd brillant, potser totes les games del verd, que em deien bon dia. I vaig encendre un cigarret assegut als escalons de la cuina al mateix temps que em deia que he de deixar de fumar i me'n vaig enrecordar de la Pepis, la meva gossa andalusa a qui havia de parlar cordovès perquè m'entengués (coses de la llengua materna) i que ja fa anys que cria malves. Vaig recordar com em couen les espines i que poc social que sóc. A cada calada del cigarret, mitja vida per davant. (Ja ho té això el primer cigarret del dia...)


A moments, no te n'adones -no me n'adono fins que hi penso- i una trucada, un email, descongelen pensaments i sentiments que van quedar a parcel·letes del passat. Calaixos que no s'han tancat. Perquè no podem tancar per sempre allò que un dia va ser. És un to del verd. No tornarà a brillar amb la mateixa intensitat. Només podrà ser un verd a la memòria. Un verd silenciós. 



Al cap d'una estona, d'un segon cigarret i d'un te dels enamorats... vaig sentir que algú bellugava per la cuina. La selva fa brots nous cada dia -els testos, també- i els gatets es van fent autosuficients. 


I jo?


Jo m'escolto en Lennon... i no em pregunto "gaire" què en pensava d'en Chomsky. (i segon enllaç que hauria de ser el primer)



I sí: cada dia ho fem nou.



      


   

8 comentaris:

Pais secret ha dit...


Poses molts de deures...

El que digui en Raimon em sembla tan respectable com el que pugui dir qualsevol persona però hi ha dues coses que em van cridar l' atenció (i no he escoltat tota l' entrevista, només de refiló): es va "engarbussar" dient independentista -un lapsus linguae com un altre però en aquest cas significatiu- i per altra banda em va sorprendre que parlés de nosaltres els valencians , com si fos el representant de tots, quan ja sabem que al País Valencià hi ha molta gent...a més, no viu a Barcelona des de fa més de quaranta anys? Com pot parlar com si no anés amb ell?
No ho sé, ja et dic, he d' escoltar bé el que diu.

Els conills escorxats em fan pena i angúnia pobrets,em recorden un nadó. Aquest somni té alguna cosa de decisió salomònica ...

gatot ha dit...

Em sembla important un comentari que vaig llegir a can Partal que deia poc o menys: "pensi el que pensi Raimon, ha fet molt més per la llengua que molts que ara..."

Vull dir que massa sovint ens deixem enlluernar per núvols. Núvols que algú posa i ens "deixa veure". Ara, sembla que toca qüestionar Raimon, i ningú parla de qüestionar Quim Monzó, vaca sagrada... (i quedi clar que no em fa res que s'hagi guanyat la vida un munt d'anys escrivint en castellà a la Vasguàrdia)

Penso que Raimon és part d'una minoria silenciosa a qui ningú no interessa donar veu, però que existeix. No m'atreveixo a demanar-li comptes perquè -potser m'equivoco- no ha pretès ser protagonista.


Fa anys vaig anar a la Vall d'Albaida i vaig quedar sorprès de sentir-me com a casa. Em sembla que va ser la primera vegada que vaig sentir a la pell què és ser part d'una nació. Em toca els collons -de manera ingrata- el patriotisme. Però em va fer carícies a l'escrot i a tota la pell sentir que allà era a casa.

No crec que ningú sigui representant de ningú. Algú pot pensar coses, expressar-les i altres poden dir... mira, aquest paio/a no és un ximple!


T'explico un secret? A.?

La meva mare, quan em va veure acabat de néixer... va pensar en una sargantana...

per sort (o no), la decisió salomònica que va prendre va ser deixar-me anar fent...

:)

Pais secret ha dit...


Sí que ha fet en Raimon per la llengua, no només reivindicant-la sinó fent-nos més propers Ausiàs March, Roís de Corella, Espriu etc, com ho han fet pocs.
Però no estaria de més recordar que avui hi ha cantants com Pau Alabajos, Miquel Gil,Joan Amèric,Feliu Ventura etc. que malgrat l' ostracisme que perpetra el govern del seu territori segueixen batallant.
També m' agradaria saber què diria l´Ovidi Montllor, si fos aquí.

I res, que de sargantana (segur que ella diria siglantana) a gat amb dos parells de webs hi ha un bon recorregut. Segur que deixar anar fent del tot ,no va fer. Algun mèrit va tenir ;-)

Ara no em renyis , eh?

gatot ha dit...

No et renyo, no.

:)

Laura T. Marcel ha dit...

No conec els detalls dels comentaris d'en Raimon però si q puc dir que a priori em va sorprendre que digués que no era independentista amb tot el que ell representa en aquesta lluita per la llengua. És tant complicat a vegades entendre les postures de la gent! O potser el que és complicat és entendre al qui no pense com nosaltres... no sé. Jo tinc clar el que voldria: viure en pau i que se'm respecti!
Però d'entre totes les coses que hi ha en aquest bocí de dia teu, la transcripció del que en els primers albors del dia et passa pel cap i a través dels dits queda gravat aquí, m'ha arribat això dels calaixos que no acaben de tancar i el verd silenciós que titula el teu post. Jo ho entenc molt bé tot això, i de tons de verd en tinc uns quants... Encara que hi ha un rerefons trist o dolorós, ho expliques tant maco...

gatot ha dit...

Potser ja ho diu en Raimon quan canta: "jo vinc d'un silenci..."

Estic segur que tothom té les seves raons.

Hi ha dies, com avui, que em desperto vint minuts més tard del que tocaria, i no em puc permetre gaires reflexions! Va com va...

:)

Toy folloso ha dit...

Una cata a cegues amb cava de marca blanca....
El que passa entre jueus i palestins és una tonteria, en comparació.
Quina catàstrofe si un expert, un bec fi, es cagués a la manta!.

gatot ha dit...

Toy:

primer era un somni (l'inconscient juga males passades); segon, t'ha fet comentar...

:)