dissabte, 12 d’abril del 2014

memoròlia




Memory Motel by The Rolling Stones on Grooveshark


Memory motel. Els rolling stones




De més jovenet vaig trencar radicalment amb el catolicisme per la lògica de la raó pura. Vaig estar alguns anys compartint allò de "digues-li Deu, digues-li energia", bàsicament per no enfrontar-me a qui aquestes qüestions li feien patir i també -suposo- per reminiscències culturals aclaparadores que deixen aquell pòsit de dubte.

Ahir migdia, quan anava a buscar els gatets fora d'horari habitual, en el temps de fer el trajecte d'uns 500 metres d'una de les parts mortíferes de la carretera de la vergonya, vaig sentir una olor intensa de resina. Mai no la havia sentit en aquest punt ni, que jo recordi, al natural a la salvatgia. La resina està lligada a la meva memòria olfactiva amb els quadres a l'oli. I potser, a alguna branca podada o tallada expressament per empaltar, però com un record difús d'infància. La potència aclaparadora que vaig sentir quedarà per sempre lligada a aquest dia i a aquest trajecte. Diàfanament, vaig contemplar un àngel. Li podia llegir el pensament o me'l transmetia, perquè no movia els llavis: "...diuen que no podem recordar que vam ser vius, per no tenir el desig de tornar a la vida... em pregunto perquè si vaig ser viu mortalment no puc recordar la olor de les coses... puc veure o sentir el color de les coses, imaginar-ne la textura com en una altra dimensió... però no tinc record de la olor..."

Quan em mori, si em moro, espero no convertir-me en esperit conscient. Seria una putada i de les grosses no recordar la olor de terra mullada, o la de l'herba acabada de tallar. La de les criatures de mesos, la del mar, les olors dels vins i la dels amants. La olor de la suor neta, i la de la llet acabada de bullir. La de la fruita i la d'escola, barreja de guix, milan nata i llàpit. La de les viles sureres, cap al tard. I la de les ries gallegues. La del barri vell i l'estiuenca de Sant Feliu de Pallarols. La olor metàl·lica del tren i la de la terra cremada. La olor de la sang.

Ara que em torno a fer jove, potser desaprendré les olors. Segurament que en descobriré de noves com ja n'estic estimant. I penso que totes queden guardades. Que totes ens retornen algun senyal.

4 comentaris:

PS ha dit...


Jo aquí sento primavera...encara que parlis de l' any de la picor ;-)

(la paraula te l´has inventada, no?)

gatot ha dit...

Només la introducció era de l'any de la picor (i sense puces)
:)

I sí, ja fa temps que és primavera a cal gatot.

(la paraula, és un intent d'invent)

:)

el paseante ha dit...

Jo tinc mal olfacte, potser perquè sóc fumador o potser perquè sóc un àngel :-)

gatot ha dit...

Tiraria per la segona opció... recordo haver-te portat a passejar amb un cordill lligat al turmell. I flotaves!

(clar que... allò que no t'agradi el formatge potser també hi té a veure...)