Contes accessibles

Un gran riu de fang. Pau Vallvé

Fa dies que tinc símptomes no sé si de refredat, d'al·lèrgia o d'astènia. Segurament que aquest canvi brusc de temps -de quasi estiu a pura primavera hivernal- hi té a veure. 

Tinc desats en esborrany diversos posts i estan endreçats perquè tot i posar-me a escriure, m'embolico i veig que no me'n surto, que em caldria estona i paciència i ganes de treure l'entrellat de temes que encara no veig prou clars. O sigui, que no és només un cansament físic. És també un cansament mental que ja no em puc permetre. 

Com diu la cançó:

"Si pogués triar un poder,
fent cas a l'inconscient,
diria que ho tinc clar:
voldria parar el temps..."

Però són sensacions de dies. Després em dic que tinc responsabilitats. Que he de tornar a les llistes de coses pendents i anar-les ratllan una a una. 

Entre mig m'arriba un correu d'una gent que fa feina per la mainada que té discapacitats. Em diuen que han engegat un projecte a Verkami, 

Em diuen: 

Us adjunto un enllaç amb un nou projecte d’edició d’un llibre que ens fa molta il·lusió “ELS MENUTS DEL PLA DE L’ESTANY”

Aquest llibre+DVD  és un recull de cinc contes sobre llocs emblemàtics del Pla de l’Estany i té dues peculiaritats que el fan especial:

D’una banda, els relats els han escrit els alumnes dels centres educatius de la comarca.

De l’altra, que serà un llibre+DVD accessible per a tothom, ja que inclourà:

-          Text escrit

-          Sistema pictogràfic de comunicació (per a infants amb baixa comprensió)

-          Català signat

-          Llengua de signes catalana

-          Subtitulació

-          Veu en off

Entra a verkami www.verkami.com/projects/8373 fes la teva aportació i emporta’t un exemplar del llibre

Això em porta a pensar en un tema recurrent en mi, i del que ja he escrit diverses vegades. Vivim en una societat en la qual anem posant pedaços i malament.

Estic fart de què es parli de la violència de gènere (i sí, sempre és "només" de gènere la d'homes sobre les dones, i mai la de dones sobre homes, la de fills sobre pares, la de dones sobre dones, la d'homes sobre homes...) i no es busquin vies de treball cívic per erradicar tota la violència.

Estic fart de què s'estableixin mesures econòmiques mínimes -que no els hi solucionen res- pels qui estan a la indigència més absoluta i no s'estableixin mesures econòmiques, socials, i de vida digna per a tothom. Perquè ara ja sí, que qui es va creure el discurs de l'almoina de PP i de CiU, ja veu a casa seva que la misèria ha arribat a "les persones normals".

Estic fart d'haver de fer gestos públics o privats per defensar la nostra llengua i la nostra cultura. I haver de seguir aguantant als analfabets que ens governen (gobiernan?) després de 40 anys...

I sí, també estic fart que hagin de sortir iniciatives com la que avui publicito aquí, perquè no es fa res des de la cultura oficial per fer més fàcil l'accés de qui té dificultats en una societat pensada per a les persones que hi senten, hi veuen, i per a les que suposadament no tenen discapacitats mentals.

Potser de tant fart, estic esgotat.

A estones, voldria aturar el temps. I a estones, voldria que ja hagués passat el mal tràngol. Però mentres, qui es queda aturat, qui no es mou, qui no fa res... es fa còmplice de les barbaritats que estan fent aquesta colla d'ineptes i impresentables amb carnet; tota aquesta colla que volen que res no canviÏ...

(i paso de parlar del BCN World, de la tupinada del PSC, de la fam de vot de Junqueres amb la cooficialitat del castellà, de la vergonya aliena de com s'ha santificat l'expresidente del gobierno, de la trama colpista, de la inacabable llista de corrupció econòmica, de les barbaritats legislatives del pp....)