Paisatge núm. 8. Blaumut
No sé on vaig llegir o escoltar que el dolor se sent, és el patiment que és negociable.
12:25 (dos quarts menys 5 d'una del migdia).
Sanitat pública. Salt. La crisi ha retallat els malalts.
Ai no! El pensament únic independentista i la celebració del 23F...
12:28 (gairebé dos quarts d'una del migdia).
La infermera que agafa els mànecs de les portes amb kleenex
em pilla fotografiant el cartell de "zona irradiada".
Si t'arranquen un queixal de viu en viu fa molt de mal. Les darreres experiències a l'odontòloga havien estat torbadores, molestes, inquietants. Avui he sentit dolor. L'anestèsia no havia fet encara la seva feina. M'estalviaré comparar -es pot comparar la intensitat del dolor en totes les situacions i circumstàncies?- la fiblada amb d'altres que he patit o he imaginat.
13:07 (mig quart de dues del migdia).
A part de les estrelles en ple dia, veig el sol entre núvols.
I ni sé com tinc esma de fotografiar-lo mossegant una gassa.
Amb el cervell oscil·lant i topant amb les parets cranials arribo a casa que és "només" a cinc-cents metres a peu dels serveis bàsics sanitaris (m'han deixat molt clar que la neteja a fons bucal me la ha de fer el meu dentista; els hi he deixat molt clar que sí tingués un dentista en nòmina, no aniria a fer-me sagnar de franc).
A casa m'acull un pit que em cura tots els mals. Em refaig molt més aviat que no comptava. Llenço la gassa mastegada abans que no m'han dit (perquè sempre es volen curar en salut o malaltia i et diuen més temps del que toca? perquè sempre et posen senyals de trànsit limitant la velocitat molt més del que és raonable? misteris del sistema...). Em truca un ensinistrador de joves que volen fer esports extrems i em diu que vindrà abans d'hora. En un tres i no res -súper tres fiu!!!- enllesteix.
La pitrera acollidora m'abraça i em vol. I jo m'hi vull. Preparo la llar ni que a quarts de quinze no cal. Però penso que caurà la nit. I farà bo tenir caliu.
I per tenir caliu cal primer el foc. Perquè una cosa ve després de l'altra. Ni que ja no calgui mirar el rellotge. Ni el calendari.
4 comentaris:
Aquesta versió del Pambolisal em sembla que m' augmentaria el mal de queixal o ves a saber,potser et poses a ballar frenèticament a la sala buida del CAP i te´l distreu :)
Sembla increïble veure una sala buida,on són, tots de celebració?Salt és la hòstia!
Hi deuen haver kleenex per protegir-se de les irradiacions?
Vols dir que és sa imaginar fiblades?
matí pregunteta, ha veus
Res, que com un bon foc de llar, no hi ha res...
Anava a preguntar on eren les cues de gent, A. , però sembla ser que amb allò de canviar-nos el dia de cita aconsegueixen despistar a tothom i eliminar llistes d'espera. O això, o a Salt tenim una salut bucodental que és l'enveja de mig món i part de l'estranger...
Em sembla que la infermera procura protegir-se de bacils i bacteris; en canvi, no té gaire cura quan t'entafonya l'aspirador a la gola.
Dona... sa, sa... és més sa imaginar gustet i gustàs, però just en aquell moment ni pensava en el que era més sa.
Matí contestador, ja veus.
Un bon foc de llar és bo. Però se m'acudeixen diverses circumstàncies que el poden millorar...
:)
Buon giorno, signorina.
Per arrencar un queixal n'hi ha prou amb un cordill i una porta. Sou uns ploramiques els gironins :-)
Sí noi... és que la sal de mar ens estova...
:D
Publica un comentari a l'entrada