normalitat

I want you. Madonna

 

Alguns dimarts i alguns dijous, si no he tingut temps o ganes de preparar el dinar el dia abans, sé que hauré de forçar la màquina per no fer dinar els nois passades les quatre de la tarda. Així que procuro plegar súper puntual, agafar les rotondes escurçant metres i fer avançaments legals per la dreta i per l'esquerra esgarrapant segons en cada tram, com qui fa ralli.

Avui també. I anava tres minuts per sota el temps habitual quan un bon mosso, tendre i educat, m'ha indicat d'aturar-me al voral de la darrera rotonda abans d'arribar a casa. Ja hi som...

M'ha demanat el permís de circulació del vehicle, el carnet de conduir i el rebut de l'assegurança. He parat la ràdio -no sé perquè però tot i aturada, sento els missatges que es passen pels walkies aumentats als altaveus del cotxe- i buscat la documentació. No tinc el rebut de l'assegurança perquè el pago virtualment, he fet. No es preocupi, gatot, que ja comprovarà la central si està al corrent de pagament. Home, no cal que em parlis de vostè, que encara no sóc prou famós i podria ser el teu germà gran...   

He arribat vuit minuts més tard del que havia previst però hem pogut dinar a tres quarts de quatre. Al correu, qui no sol tenir pressa per contestar-me ho havia fet de bon matí i he contestat a les esperades, suposades i confirmades negatives a qualsevol proposta meva, pel sol fet de ser-ho, que s'ho rumiï, que no cal decidir immediatament, però que mantinc que la meva proposta pot ser beneficiosa per tots.

Una migdiada curta s'ha desfet per una turgència i una necessitat de tornar en consciència a observar els teus ulls llegint el que jo mateix vull llegir damunt la teva lectura. Pensar-los, sentir-los somrients, emocionats... olorar les teves empremtes en cada fulla i notar el tacte del seu lliscar sobre la meva pell.

Torno també, des del llenguatge i les descripcions planeres i sinceres -viscudes- que m'enganxen, a anys d'EGB i BUP, anys de sigles d'un altre segle, i escolto els sons i els colors d'unes generacions que encara sobrevivim l'avorriment amb vida i més vida. Amb ganes i més ganes. Amb la normalitat de qui sap que no es menjarà el món i de qui sap que, per poc que pugui, no es deixarà engolir.