dilluns, 10 de febrer de 2014

Certeses incertes?




The real me. The Who



Fa setmanes -anys?- que em volta un post que vaig mig ajornant encara que ja l'hagi esbossat alguna vegada. Aquesta tarda pensava escriure'l posant-hi un parell de sentits, la memòria, la documentació i les ganes. 

Me n'he anat a rentar els plats i a posar una mica d'ordre a la cuina amb la  idea de fer una feina mecànica mentre deixava que les idees s'estructuressin en un discurs intel·ligible per qui no és dins el meu cap. 

I a les beceroles de la estructura mental comencen a trucar insistentment a la porta de casa. M'eixugo les mans i vaig a veure per la finestra de l'habitació, entre els llibrets, qui té tanta pressa o té alguna cosa tan important que no pugui esperar. Trobo un gatet amb mirada desvalguda sol al mig de la vorera.




Quan estudiava de menut recordo haver posat fe en alguns els professors; després, a Còrdova, vaig descobrir el mètode científic i les converses universitàries amb parells i durant alguns anys vaig ser un incondicional racionalista. El meu amic de tota la vida em deia que segurament seria un artista científic perquè coneixia el meu amor per les lletres, per les arts visuals i es va deixar encomanar pel meu entusiasme per la veracitat de la ciència. 

Els anys de joventut van passar. El pòsit del mètode va quedar. I també el sentiment i la curiositat per allò que excitava els sentits. Em vaig tornar més escèptic i encara més impermeable a totes les veritats absolutes. Sobretot a les que no es podien demostrar. 

Amb el pas del temps vaig quedar més sorprès de les imbecil·litats que es segueixen "creient" al primer món, a la societat civilitzada, que no pas de les descobertes que es fan encara avui de cultures "primitives". Em sembla inconcebible que hi hagi estats a nord-amèrica que -com a estats- segueixin defensant el creacionisme i considerin les lleis de Darwin una opinió. Com em sembla inconcebible que ningú no hagi pogut demandar l'estat francès pels anys de proves nuclears a Mururoa... O a l'estat espanyol pels GAL, o per les bestieses que ha fet els darrers dos anys -i les que va fer en el seu moment el govern d'ansar- i que una darrera l'altra anirant caient quan es portin a tribunals internacionals.

Es fan i s'han fet tantes bestieses sense arguments lògics, que no puc entendre que una societat alfabetitzada ho accepti. Una de les darreres i més recents, les declaracions dels dirigents de la dreta valenciana dient que qui ha de dictaminar si Valencià i Català són llengües diferents són els tribunals, i no pas els que hi entenen. O sigui, que la diferència entre un infart de miocardi i una angina de pit l'ha de dictaminar un jutge?

Anem arreglats amb aquest nivell de certesa. (Sobretot, amb el prestigi -prestige?- i la celeritat de la justícia espanyola...)

Pensar que els jutges estan capacitats per dictaminar sobre qualsevol tema és com dir que els periodistes poden informar sobre qualsevol assumpte. Algú em pot explicar què sap la Gemma Puig -reconeguda per mi i admirada dona del temps de teletres- sobre els conflictes entre Nepal i Índia? Només perquè surt a la tele ha de saber de tot?

Algú s'ha parat a pensar què collons sap algun jutge, pel fet de ser jutge i independentment dels seus hobbies o interessos personals, de temes com la lingüística, la precarietat laboral o l'assetjament de qualsevol mena?

Jutges i periodistes, i societat en general, ens informem en un món -l'actual- on la informació està sobredimensionada. Vivim en un món en el qual estem perdent els papers perquè no tenim cap certesa que la cultura o la informació en la qual ens basem sigui certa. I, a més, perquè a qui s'atorga l'autoritat de decidir no és competent en la matèria.

I qui és competent?

Ai làs...!

Et deixaries fer una vasectomia per el taxista més competent i més amic teu que coneixes? I qui diu una vasectomia diu una lligadura de trompes, que no cal pensar en aquest cas en el sexisme del llenguatge...

I si no ho faries... li demanaries al teu endocrí que per favor t'arreglés la caldera que ja no escalfa? o la rentadora?

No entenc, doncs, perquè quan surt un polític hem de creure que sap de tot. I molt menys creure que ens digui que no hi ha res més enllà de la llei...

S'han perdut els papers i no ens podem refiar de ningú que faci tuff de tenir por de perdre el cul -i el seient- només perquè surti als mitjans. Els polítics de "primera línia" s'estan carregant la política de fa anys fent de "presentadors de telenotícies".  Els periodistes, quina vergonya deumeu! els de teletres no informant del que passa a casa seva!, fent d'estaquirots i maniquins de aquí no passa res... Els jutges, volen fer de periodistes i de polítics... I tots nosaltres fent de capullos o no tant...


Potser s'ho pensen...


He llegit i he perdut -ara no són accessibles- dos enllaços a dos estudis sobre l'Omega3. Us sona?

Eren els enllaços originals a dues publicacions científiques. El curiós del cas és que uns estudis amb sis mesos de diferència, redactats principalment pel mateix equip de científics (un 80% de mateixos autors), en sis mesos explicaven resultats contraposats: al primer estudi certificaven que l'Omega3 era un gran element contra el càncer i, basats en el mateix estudi però en una altra publicació, també deien que no hi havia elements per assegurar que l'Omega3 servís per res...

Els mateixos autors, sobre el mateix estudi, en dues publicacions i en sis mesos de diferència...

en anglès.


Jo creia en el mètode científic. I encara hi crec.

Penso que tenim la sort que de la mateixa manera que molts que tenen el cul llogat es posen en evidència, amb les noves tecnologies aprendrem a diferenciar-los més depresa. 

Em preocupa però, que algú com el senyor Vidal Quadras que s'ha exclós ell solet del PP abans no s'enfonsi la barca, i que fa 30 anys va dir que no es podia explicar física nuclear en català... aquest profeta de la lingüística (i de la física que sembla que mai ha practicat, gràcies a Deu), encara tingui algun espai a la premsa en paper o digital...



M'he enrollat massa per no dir el que volia dir. I no crec que sigui massa entenedor.


El meu noi ha arribat a casa desolat. S'ha pensat que em molestava per presentar-se a l'únic lloc on ha pensat que podia anar. Fa quinze dies va perdre el clauer. Quan s'ha tret la jaqueta m'ha demanat perdó per molestar-me un dia que no hauria de ser amb mi. Li he dit que no li fotia un clatellot perquè jo no faig aquestes coses. I que es posés la jaqueta altra cop, que anàvem a fer una còpia de la clau. Me n'he fotut d'ell -el meu clatellot anímic- mentre buscàvem on ens la farien. Què et sembla -li he dit- anem a una farmàcia?

Li he tocat els collonets una estona perquè ha estat manca de previsió tota la situació... Però hem acabat rient perquè les coses absurdes cal prendre-les amb humor.

Rient, hem anat i tornat al centre de l'Àfrica subsahariana que sembla ser la vintinosequè vegueria que voldrien alguns i que no deixa de ser la realitat que vivim a Salt cada dia. El sabater andalús que ens ha fet la còpia ens ha tractat de la mateixa manera que als xarnegos que hi havia davant nostre i que als moros i negres que ens envoltaven. D'aquest sí que ens podem fiar, li he dit... "aquest no ven el cul per qualsevol cosa".

Quan tornàvem cap a casa, li he preguntat  si se n'havia adonat: ens han cobrat un euro amb vint de la còpia de la clau. Saps què val el "ferro" d'una clau? Potser vint cèntims. Quanta estona ha estat a fer-nos la còpia? dos minuts? Ha guanyat un euro en dos minuts... És això el més important?

No. El que és important és que arribem a casa i aquesta clau, la teva clau, obri la porta.

I la clau ha obert la porta. I hem trobat un clauer que "l'ha cridat" i l'ha triat. 

Al cap d'una estona, m'ha demanat de trucar a sa mare per explicar-li que era amb mi. Ella li ha dit: et vull fora d'aquesta casa cinc minuts abans no arribi.

Jo, li he preguntat si li va anar bé la crema que li vaig posar dijous passat. 

M'ha dit que en farà via de dutxar-se i anar a dormir. I que demà, l'escola no li semblarà tant mal lloc.


 
 

7 comentaris:

Pais secret ha dit...


El que et vaig dir, el que t´he dit i el que crec: claretat d'idees, respecte, ordre i al gra. (Tot i els collonets)

Real tu.

(Crec que al gatet la pèrdua de la clau li ha resultat més que profitosa.)

gatot ha dit...

No és fàcil, A., prou bé que ho deus saber... el conjunt és una cosa i l'altra, el dia a dia...

i per ells, tampoc ho és. Però s'adapten.

Bona nit.

:)

Pais secret ha dit...


Em referia a l' exposició d' idees, a la manera d' explicar-ho.

El dia a dia, tots fem que el podem

:)

gatot ha dit...

Aquesta nit... he estat força deficient, em sembla, exposant idees.

:)

Demà, serà un altre giorno....

Bon dimarts i que acabin els paletes.

el paseante ha dit...

Abans eren les lleis de Déu, ara és la Constitució. Sempre hi ha hagut quatre espavilats que ens han fet veure que el món era com els interessava a ells i no com era en realitat. La clau sempre ha estat (i està) en fer que la majoria de nosaltres visquem ignorants. Sort que el gatet ja té claus per entrar a casa teva, on segur que hi ha més consells que normes divines.

Lluna ha dit...

Tots fem el que podem, en el dia a dia i en el conjunt, de vegades sembla que ho podriem fer millor, però crec que ens en sortim amb prou nota, tot i el complicat que ens ho fem/posen.
Segur que el dia de demà tindrem homes de profit a casa (no es diu així?) :P
Ja t'ho asseguro jo!!

gatot ha dit...

Sóc un despistat i feia dies que n'hi havia de fer còpia paseante; vam aprofitar per parlar d'allò diví (divina?) i d'allò terrenal...

Et veig optimista, Lluna: a veure si tens raó!
:)