diumenge, 2 de febrer del 2014

febrer

Avui, ahir, fa sis anys que te'n vas anar.

He llegit aquests dies testimonis de qui es qüestiona els sentiments davant la pèrdua. Els racionalitza i vol -pot?- fer-ne un relat acurat, sense sentimentalismes. O no més dels estrictament i irònica necessaris. 

Jo, poques setmanes abans que et morissis, em vaig enamorar perdudament. Vaig perdre el món de vista i ho vaig deixar tot. Sí, em vaig quedar per Nadal i em vaig emprenyar perquè no volies ser a taula. I me'n vaig anar a celebrar el cap d'any lluny de casa. Passionalment.

El gener de fa sis anys, del que va ser un any del gat, se't va menjar el càncer. Va ser un mes dur, més per tu que per mi, és clar. Vam fer moltes hores d'hospitals. Vas patir, vam patir. Feies desesperar els que es quedaven amb tu a la nit a vetllar-te i quan jo venia, dormies plàcidament. Ens van enganyar, ens vam enganyar. Ens vam discutir, i em vas perdonar. Com havies fet sempre. 

Quan et vam enterrar, algú que coneixia aquell gatot va ser als funerals. M'ho va dir més tard en la que va ser una de les darreres converses que vam tenir. Em va dir que m'havia vist molt fet pols. No en sóc conscient però no m'estranya perquè no en sé de dissimular. No sé si aquella aparença va tenir a veure-hi, però aquella va ser una de les darreres converses. Segurament el gatot hauria d'haver anat amb el barret fosc, l'abric llarg i el posat immutable. Però no faig mai les coses per haver-les de fer. Perquè no vull ni puc forçar res.







Ahir, avui encara, he començat quasi el dia dient que tot i ser un dia tapadot i gris, per mi no era trist. Perquè hi ha moments, com avui, que unes frases de bon matí m'alegren el dia. Però recordava perfectament aquesta data. I a estones, durant tot el dia, m'han vingut records de la mare que des de fa sis anys ja no hi és. Com em venen tants dies de l'any sense que sigui cap data assenyalada.


Avui, ahir encara, hem fet quilòmetres per trobar un cérvol sota l'aigua. Per entendre -tots tres- que la vida passa estona a estona i que 24 minuts de temps efectiu de partit compensen 7 hores fora de casa. De la mateixa manera que a d'altres no els compensa res perquè tot ho troben avorrit, més enllà de les pròpies fantasies.


Endreço el dia com qui acotxa la mainada al llit i els hi fa el petó de bona nit: abraço aquest 1 de febrer sense recança, amb el carinyo que puc tenir a qualsevol altre dia de l'any. Amb sentiment i amb les llàgrimes que he eixugat a darrera hora. Quan ningú no ens veu.


  

 

 

8 comentaris:

Lluna ha dit...

Em sap greu!! Poc mės em surt en aquestes situacions, no gestiono massa bé els sentiments (els meus i els dels altres).
Un petó gatot

Daltvila ha dit...

Un abrazo muy fuerte y un beso de Sol.

Montse ha dit...

sis anys! ho recordo, Gatot, perquè mentre la teva mare ens deixava, una nova vida acabava d'entrar al món... el meu primer nét!

al mateix hospital, amb pocs dies de diferència...

Quines coses té la vida!

Una abraçada de febrer!

gatot ha dit...

gràcies a totes tres;

febrer és un mes bonic, com canta la Maria del Mar Bonet, amb la exigència de la primavera.

petons i abraçades.

PS ha dit...

Pel febrer, els ametellers. Si les flors són efímeres els fruits es guarden tot l' any.

Tarda de sol al Gironès :-)

gatot ha dit...

bon solet, A.

el paseante ha dit...

Potser la teva mare hauria volgut un gatot més endreçat. Però potser un gatot més endreçat no l'hauria plorat tant. Per això m'agrada llegir-te. Una abraçada.

gatot ha dit...

Gràcies J.! ve de tornada.