dilluns, 3 de febrer de 2014

febrer dos el tres




Dansa de la primavera. Maria del Mar Bonet



Psicosomatitzo. Vaig estudiar tècniques de programació neurolingüística que venen a ser com la metadona per l'heroïnòman, imagino. Diuen els entesos que poden ser tan efectives com els antidepressius per qui té una depressió, i que ajuden a fer més lleugeres les pujades i baixades del dragon khan de l'ànima. Segurament tot això és veritat per algú o en alguns casos. Sé que per mi la neurolingüística era com un ibuprofè: em treia el mal de cap -o de cor- però no em tornava les ganes de cuinar, de cantar, de somriure per no res.


Psicosomatitzo per mal i per bé. Ara fa setmanes que em ronda un refredat que no acaba de sortir i, al final, hauré d'anar a veure a algú amb bata blanca. Però aquest refredat em sembla que no és psicosomàtic, perquè torno a tenir ganes de cuinar, de cantar i de somriure.


Cuinar, cuino cada dia. Quan tinc els gatets perquè els tinc, I quan no els tinc, perquè els tindré l'endemà i deixo preparat -o quasi- el dinar. Hi ha quin no es complica la vida i jo, ho confesso, alguna vegada o més d'una també ho he fet els darrers mesos. Preparar uns macarrons i tirar-hi per sobre un brick de tomata fregida escalfat al microones és una solució. Però per mi això no és cuinar. És un succedani que serveix per passar el tràngol de tenir un àpat a taula.


Qui és més professional, o sap aïllar-se del món real -vull dir dels sentiments-, sembla que pot mecanitzar les receptes i les rutines. A mi em costa molt perquè no me les apunto: faig les que tinc interioritzades i, quan l'alegria m'acompanya, provo variacions que puguin acontentar ara més a un, ara més a l'altre. Fa setmanes que em ronda un refredat però fa setmanes també que tinc ganes de cuinar. Ara mateix s'està fent el sofregit dels macarrons de demà. He tallat la ceba a quadrats minúsculs, el pebrot vermell i l'all i els he posat a enrossir. Abans la ceba no tornés marganta, he afegit la tomata triturada, el pols de sal i quatre herbes. Amb la tomata ja cuita, el pols de sucre, dues butifarres sense tripa i mig carbassó tallat a daus. Quaranta minuts després, a foc baix, ja el tinc quasi a punt.






Mentre vaig trastejant a la cuina em torna la dansa de la primavera i la canturrejo. Ahir i abans d'ahir em tornava una vegada i una altra (...tinc por que es cremi dins de la foguera, no sé desfer-me del seu encís). Els gatets treuen el cap de tant en tant a la porta. Es queden mirant, em veuen somriure i no diuen res. És diumenge matí i faig llenties que fa temps que no en feia. Comadira dóna la seva explicació de l'origen bíblic del "plat de llenties" basat en la història -llegenda?- de dos fills que són la nit i el dia. Jo als meus els hi pregunto si els hi venen de gust i arrufen el nas alhora, encara que siguin la nit i el dia: he trobat una cosa que els fa posar d'acord! :)






Aquestes sense tomata. Però amb pastanaga, pebrot, cansalada, xoriç, butifarra negra i carxofes. A l'hora de la veritat, escuren el plat i hi xuquen pa.

Fa dies que tinc la fruita, les fruites, a una plata a la taula del menjador. Tots dos -ara l'un, ara l'altre- n'agafen per postres quan no fa massa els havia de pregar.

Anem fent amb un cert equilibri casolà. Em pregunten què llegeixo. Riem ironies. Pensem estones de fer i de no fer, de donar-nos una mica de llibertat a cada un de nosaltres (...cantar si torna el dolorós amor, i créixer un poc més en el intent...).

Cap al tard els demano si volen tastar els roiboos, que me n'he fet per mi.





Em demanen què és. Una mena de te sense teïna, els contesto. És una planta de sudàfrica. I en podeu prendre perquè no porta teïna, ni cafeïna... Aquest preparat porta una mica de canyella i de gingebre.

-jo el tastaré però molt poquet (només es mulla els llavis). Mmmm... gràcies però no, no em fa el pes.
-jo sí que en vull (es veu mig got de cop): mmmm.... estaria millor si tingués teïna!

Quin parell...!

No hi fa res si ara els hi agrada o no. Anem domesticant paladars i exaltant-los. Aprenem sabors i textures i creixem poc a poquet. Poc a poc és un dir, que aquest estiu tots dos ja m'hauran deixat enrere... (...qui sap on el vent ens portarà...)





 


     



    

12 comentaris:

Pais secret ha dit...


Qui sap, qui sap...de vent avui en feia molt!

Carbassó als macarrons de tota la vida, no n´hi he posat mai, ni all ni pebrot. Quan els faig a la "aveurequètroboperlanevera" fins hi tot arrel de gingebre picadeta, com al roiboos, per donar-li alegria.

Fas bé d´anar-los exaltant el paladar i les papil·les, quan et passin un pam t' ho agrairan.

Bon profit!

( ja fa dies que t' ho dic, deu voler dia que ja fa dies que cuines...)

Daltvila ha dit...

Menuda pinta esas lentejas!!!

Cocinar siempre es buen signo de algo. Yo esta noche he hecho galletas de sésamo. Es la primera vez y he tenido que obligarme a parar porque, modestia a parte, me han salido buenísimas.

El rooibos es un gran invento para tomar una infusión por la noche y para que puedan participar los niños de estos momentos.

Pues nada, que me ha dado paz tu post ;)

Besos

gatot ha dit...

A casa, de vegades, sembla que hi hagi una porta oberta i tot el vent del món vingui a petar aquí...

Jo el que trobo a la nevera, no sol ser gaire exòtic. Però més d'una vegada he fet sofregit amb un toc de xocolata.

Bona nit i dolç descansar.

gatot ha dit...

Tendrás que pasarme la receta, Dalt; yo las he echo algunas veces de gengibre y también salieron interesantes.

Cómo decían los curas: que la paz sea contigo y con tu espíritu! :)

La verdad, me siento bastante en paz con el mundo mundial...

Bona nit!

Lluna ha dit...

No sóc cuinera, cuino per obligació, si tinc temps hi poso més amor, si no, doncs menu de supervivencia total.
Les infusions tampoc són lo meu ( no m'agrada l'aigua per molt que la disfressis, això no vol dir que sigui alcoholoca!! jeje)
Les teves receptes tenen bona pinta!!

Petonets gatot

gatot ha dit...

A mi m'agrada cuinar, Lluna. Sovint faig de massa o massa poc, però miro de fer variat i marxar de les rutines.

Una abraçada.

Daltvila ha dit...

mezcla 50 gramos de azucar integral con 50 ml de aceite de oliva.
Añade un huevo y sigue mezclando
Poco a poco ve añadiendo 250 gramos de harina integral mezcalda con media cucharada de levadura en polvo
un poco de ralladura de limón, una pizca de sal y de nuez moscada
Amasa bien y finalmente mezcla con la masa dos cucharadas soperas de semillas de sésamo blanco

un cuarto de hora aprox en horno...temperatura 180 grados

Ya me contarás...

gatot ha dit...

Ok, gràcies.

Les probaré i... Te cuento.
:)

Laura T. Marcel ha dit...

Cuinar tal com ho fas tu pot ser tan poderós com la millor aplicació de la PNL. I fer-ho amb la dedicació cap als teus fills encara millor. No psicosomatitzis que no val la pena. Amunt els ànims, que són quatre dies i si torna l'amor que no sigui dolorós, per això no cal que torni.
M'ha agradat això d'educar paladars. Jo també he fet carrera i ara tinc uns projectes de xef bastant avançats a casa. Al final és ben bé allò de que la feina ben feta no té fronteres!

gatot ha dit...

Psicosomatitzar no és opcional, Laura T. Marcel: uns ho fem més que d'altres.

Tu creus que hi pot haver un amor sense dolor? Em sembla que seria com un dia sense nit, o una lluna sense sol.

Sempre -cada dia, vull dir- dubto de si ho faig prou bé en l'educació palatal i en l'altra. Però miro de no apartar-me gaire de poc i variat, freqüent, sense ser massa pesat... i anem fent cada dia.

Bona nit.

el paseante ha dit...

A finals de novembre vaig pujar a Salt, a la unitat de cures paliatives que teniu al vostre hospital. I vaig agafar un refredat que em va durar fins més enllà de Cap d'Any. Suposo que vaig psicosomatitzar la mort d'un amic.

Els macarrons els faig amb pebrot verd. Trobo que el vermell dóna un gust massa fort.

gatot ha dit...

Et vaig llegir J., i em va saber greu que la visita fos en aquelles circumstàncies.

T'explico un secret?

Si el pebrot vermell l'escaldes i li treus la pell de fora, com també faig amb les tomates, veuràs que el gust no és tan fort i la digestió més lleugera.

Una amiga em va passar una recepta -un preparat de fet- que ella fa: fa una juliana abundant de verdures, la sofregeix i la reparteix en diversos tupers per posar-la a congelar. Després, si un dia no vol gaire feina, en descongela un i li serveix igual per la pasta, que per una amanida d'arròs...