Fool to cry. Rolling Stones
Ahir hi havia una boira espessa com feia mesos que no recordava i que es va allargar gairebé fins a migdia. Em sentia bé, malgrat la fredor. Mans a les butxaques i el cigarret penjant als llavis. I una lleu tonada de blues a dins.
Fa massa dies que treballem contra-rellotge. No m'ha agradat mai treballar sota pressió. Sé que sé organitzar-me i prefereixo sense pressa i sense pausa, que no pas ara correm-hi tots i després dos hores de mirar la premsa...
Però qui paga, mana.
Tot i així, m'organitzo dins la pressió i ja fa molts mesos que no m'emprenyo a la feina: quan s'encenen les llums d'alarma, engego la música de blues i deixo que el cap segueixi el ritme.
Les estones que surto a fumar -tres cops de cinc minuts durant la jornada- les reparteixo entre tres escenaris diferents. Sempre els mateixos i sempre canviants, com els rius, segons l'hora del dia, la climatologia i el meu estat d'ànim. Algunes vegades em quedo badant, com ahir, observant la perspectiva i la profunditat de fons que permet l'ambient. I sense motiu i sense que ningú ho vegi, alguna vegada em llisca una llàgrima galta avall. O somric també sense motiu. Només perquè sento alegria.
A primera hora de la tarda, quan tornava cap a casa em vaig haver d'aturar com quasi cada dia al semàfor de la cruïlla d'Emili Grahit amb Migdia, només que ahir -a aquella hora ja feia quasi caloreta- els ulls em van quedar clavats en una noia que podia haver sortit de la pel·lícula Amélie, o de qualsevol altra francesa o italiana o d'un còmic de Milo Manara o de Tamburini. Ella era, de puntetes, davant un noi que tenia les mans a l'esquena agafant una carpeta. Ella, amb els braços caiguts com sense fils. Ell, una mica més alt, inclinava el cap endavant lleugerament. Ella, només tenia ulls per ell. I sense cap altre punt de contacte entre els cossos, les boques obertes es respiraven -separades uns mil·límetres- i només les llengües s'absorbien.
Els llums de la noia del cotxe de darrera meu em van advertir que ja era hora de seguir. I que, com a les pel·lícules, totes les escenes tenen un final. Vaig seguir cap a casa amb música de blues, amb un somriure als llavis, recordant que sí, que tenia tots els ingredients per fer els espaguetis a la carbonara i que m'agrada -molt- no tenir lluites amb mi ara mateix. I arribant a casa... pensava com n'és de bonic donar-se.
Ai, l'amour!
Els llums de la noia del cotxe de darrera meu em van advertir que ja era hora de seguir. I que, com a les pel·lícules, totes les escenes tenen un final. Vaig seguir cap a casa amb música de blues, amb un somriure als llavis, recordant que sí, que tenia tots els ingredients per fer els espaguetis a la carbonara i que m'agrada -molt- no tenir lluites amb mi ara mateix. I arribant a casa... pensava com n'és de bonic donar-se.
Ai, l'amour!
6 comentaris:
Va, un tastet:
"En una ciutat, cada nit, milers de pantalles s'encenen en requadres de finestres, balcons i celoberts..."
Així comença, l´Altra.La nit dirà què segueix...
(Què,enveja?)
.....
Aquest és un post de molta imatge, molt cinematogràfic tot ell. I molt boniques les imatges, totes elles.
Esperem la següent entrega.
enveja, envejota...
:P
.....
de vegades, observar em permet sentir sense pensar
i ja m'està bé
:)
bona nit, A.
Apa que no t'hauria agradat fer de Corto Maltese amb aquesta Amélie :-) M'agraden aquests posts on ens fas veure un parell o tres d'imatges que ens queden en la memoria perquè les fas potents. I el final és molt de comissari Montalbano: quan veu que algú s'estima pel carrer i ell està sol, se'n va cap a casa a cuinar pasta.
A mi m'agradaria trobar un dia amb prou calma per descriure, escriure, revisar, canviar... però darrerament no tinc temps per -quasi- res!
:)
Pues a mí me gusta así, sin revisiones, fresco, tal y como lo ves, lo sientes y lo transmites.
Nunca he fumado y prescindiendo de sus efectos negativos para la salud, creo que quienes fumáis debéis encontrar en esos cigarros aislados mucha intronspección y otras veces,relaciones curiosas en esas escapadas breves del trabajo.
Bon weekend:)
Tal com ho expliques, Dalt!
:)
Bon finde també per tu.
Publica un comentari a l'entrada