divendres, 21 de febrer de 2014

an-vers i re-vers



Standing In My Way by Beres Hammond on Grooveshark

Standing in my way. Beres Hammond.



A quarts de sis obro els ulls i em sembla que ja he dormit prou. Sí que em quedaria al llit -i potser demà ho faré- però sé que si m'hi giro m'hauran de despertar els gatets perquè jo no sentiré el despertador. Aparto llençol i nòrdic i poso els peus a terra. Aturo les alarmes abans no sonin. Passo pel lavabo petit, miro al mirall si sóc jo, i a la cuina em faig una fregada de braços i cames perquè fot fresca. Va -em dic- engeguem la rutina. Treure els panets congelats i partits del congelador, la tomata de xucar de la nevera, el trasto reutilitzable de posar els entrepans de la bossa dels nois, posar la meva soja amb gust de xocolata al microones, encendre el cigarret, mirar el correu i les novetats de la matinada; agafo la soja i m'assec fent dues o tres coses de les que ja he dit. Toca xucar el pa, tallar el pernil (o el formatge o escampar la crema de cacau segons el dia), enllestir els entrepans i preparar les galetes de l'esmorzar petit o segon esmorzar d'escola. Ara jo: dutxa, enrinxolar, tornar a comprovar que segueixo sent jo, hidratació, dents, barba, desodorització i diavolo.

Quan sóc persona, mentres em vesteixo, faig la reflexió que he llegit i tinc entès que alguns fan abans d'anar a dormir. Què va passar ahir? Què toca avui? Potser m'equivoco però em sembla que si comencés a pensar tot això abans d'anar a dormir, i hi comencés a pensar seriosament -vull dir prenent-me en serio- se'm farien les quatre o les cinc o les sis... no resoldria res, i ja seria hora d'anar a treballar sense haver dormit.

Crec que de bon matí, després de la dutxa, es poden pensar les coses -passades i futures- amb una perspectiva diferent de la que permet l'enjogassada i tremolosa tebior de la nit. 

Un dia, quan era menut, el tiu Lluís que era un germà valencià de la meva mare i que de tant en tant es quedava a fer nit a casa em va sentir somicar (dormíem a la mateixa habitació). Em va demanar què em passava i li vaig dir que no podia dormir, que tenia por. Ell va semblar que tenia resposta per tot -era un viatjant de roba de punt de la seva pròpia empresa i els seus ulls eren els d'un negociant murri de l'empordà- i em va explicar que a la nit, quan tancàvem el llum, ens havíem de quedar quiets per poder fixar-nos en la llum que es veia un cop que baixàvem les parpelles. Em deia: tu quedat ben quiet... tanca els ulls i mira; i veuràs una llum petita que es va bellugant i es va fent més gran. I jo... "és que tinc por". I ell: és que no t'estàs prou quiet. Has d'estar quiet per fora i per dins. Respira set vegades poc a poc. Amb els ulls clucs. I pensa només a veure per quin costat sortirà la llumeta. És molt petita i quasi no es veu, perquè de primer és molt fluixeta. Però després... 

I ja no vaig sentir res més.

El tiu Lluís se'n va anar l'endemà. I moltes vegades a la nit, quan tenia por, me'n recordava de quedar-me molt quiet, per dins i per fora, i esperava tancant les parpelles que arribés aquella llumeta bellugadissa.

No sé perquè me n'he recordat aquest matí del tiu Lluís mentres em vestia. Potser perquè en algun moment m'he cargolat les puntes del bigoti com ho feia ell.

Abans de despertar els meus fills, els hi he preparat el suc de taronja i els hi he escalfat la llet amb nesquick. He posat les galetes a la taula i he repassat els estris personals "importants" que havien deixat escampats per la casa (un pen drive al lavabo, unes claus a una tauleta, una agenda sobre un moble...). Sé que saben preparar-se l'esmorzar: bé que ho fan si el cap de setmana em deixen dormir i tenen gana!  Però sóc lloca i m'agrada conservar, encara, algunes rutines. 

Algunes rutines em donen seguretat a mi i també n'hi donen a ells. I, a més, la gràcia de les rutines és trencar-les poc a poc. Com qui no vol la cosa, quan he anat a despertar-los, els hi he donat el bon dia, la cantireta dels matins, el petó de despertar (més o menys ben rebut físicament) i, sense ser massa estrident, el recordatori del dia que som, de les coses escampades i del que toca avui i el cap de setmana. Tres minuts des que encenc el llum fins que surto per la porta de l'estudi.

Quan he arribat a migdia, no hi havia cap pen al lavabo, ni cap clauer abandonat ni cap agenda on no havia de ser. I els gots a l'aigüera i les coses més o menys recollides. Poc a poc...

Després de dies de pensar a fer-ho i malgrat tot quedar-me en l'immobilisme, dimecres fent de maruja i traient la pols a l'habitació vaig quasi ajustar a l'hora que tocava un dels dos rellotges que tinc a tocar del llit.

Un dels que tinc -el que és més lluny- feia mesos que no l'havia sincronitzat després d'una apagada elèctrica. És un paratu que té un visor de l'hora i que a més la projecta al sostre. 





Aquest matí, a quarts de sis quan he obert els ulls és el primer que he vist i m'ha dibuixat un somriure saber que marcava l'hora que tocava. Encara que fos molt aviat.

M'hi he girat i he vist que, a l'altra banda, l'altra despertador marcava quasi bé la mateixa hora. He apartat llençol i nòrdic i he posat els peus a terra. He aturat les alarmes abans no sonessin. He passat pel lavabo petit i m'he mirat al mirall i he vist que sí, que era jo. 









Quan he arribat a casa he començat a fer de marujón i he fet una cosa que feia molt de temps que tenia pendent: buidar del tot una habitació i llençar definitivament el que cal llençar i recuperar el que cal recuperar. Trencar rutines per mirar els espais d'una altra manera. Netejar racons. I crear altres espais sense tirar cap paret a terra.

Ara em prenc un te amb gust de flors. I d'aquí no gaire estona tancaré les parpelles més quiet per dins que per fora. I esperaré una llumeta bellugadissa que farà claror en la tebior de la nit.


I és que hi ha dies i nits... que és com si visqués la vida en vers.


 






  

6 comentaris:

el paseante ha dit...

No sóc gens de començar el dia. M'agrada més acabar-lo. Quan no em queda cap rutina per fer, és quan puc estar per a mi i les meves cabòries que no em deixen dormir. Potser m'hauria de buscar un tiu Lluís.

gatot ha dit...

Deu ser la boira que us fa fer coses estranyes...

De totes maneres no et preocupis: ara que tens "més" estrògens a prop, potser se t'encomanen una mica i podràs estar per rutines i cabòries alhora. Ja saps, més de dues coses al mateix temps...

:)

Pais secret ha dit...


Em sembla que has fet un relat el·líptic, de bon matí a la nit, fins tornar a començar de nou.Ens ho van explicar l' altre dia.

M´has fet recordar els matins dels primers mesos en què va morir la meva mare, aquell moment era molt important per nosaltres, quasi més que la nit. El meu pare ens feia l' esmorzar amb una dedicació i un carinyu que no li coneixíem, tan del de casa com el que ens emportàvem a cole ( era tan bo i original que ens el treien de les mans els companys). És la millor cosa que recordo d' aquella època.

Bon dia!

gatot ha dit...

Ja ho saps A.: surten com em surten. Ahir estava elíptic i demà, chi lo sà?

Bon dissabte!

Joana ha dit...

També el trobo poetic... potser perquè coincidim en algunes rutines, en la manera de començar i acabar el dia..
Això de desendreçar el jovent ho fa tant bé! :)

gatot ha dit...

El jovent qui no és jovent, Joana! :)