When a man loves a woman. Kenny G.
Cap a migdia els núvols que amenaçaven s'han fet forts, compactes i han descarregat pedregada. Surto de la feina -que ràpida i pesada s'ha fet aquesta setmana- i condueixo relaxat sota la pluja. Passo al súper internàutic a recollir la comanda, arribo a casa i trobo dos dits d'aigua al garatge. Ja miraré més tard quanta aigua ha caigut, entre llamps, trons i un somriure quasi permanent.
La tassa fumeja. Faig el cigarret i voldria pensar a lligar frases de tants posts esborranyats. Però la cadència de la pluja que encara cau m'empeny a l'enyor i al desig. A les ganes de tenir-te. A les ganes de donar-me.
M'arriben les teves paraules. I ets la tramuntana que fa vives les brases i empeny flamarades amunt.
Qui no ha viscut una entesa química, física i intel·lectual a distància com aquesta pot pensar que això només passa a les pel·lícules massa ensucrades o a les novel·les per dones. Qui ho ha pogut experimentar alguna vegada sap que, ni que pugui semblar màgia, la conversa es troba en un anar i tornar enllaçat que sembla escriure una opera prima perfecta sobre la partitura dels sentiments i de les pells.
És clar que hi ha la realitat de cada dia! I és claríssim que el dia a dia és una circumstància afegida. Un escenari inevitable al qual cal fer cas en la justa mesura per no cremar-se amb l'aigua de bullir la pasta o amb topar amb qui es salta un semàfor massa ataronjat.
I tot i així, la certesa que ve de dins diu... no podré apagar aquesta set, fins que m'amorri a tu. I tot i fer-ho, no s'acabarà la set mentre la font brolli...
De vegades, cap al tard, voldria que fossis aquí. Abraçar-te i quedar-nos quiets, ben abraçats. Sentint com es fon el desig.
La tassa fumeja. Faig el cigarret i voldria pensar a lligar frases de tants posts esborranyats. Però la cadència de la pluja que encara cau m'empeny a l'enyor i al desig. A les ganes de tenir-te. A les ganes de donar-me.
M'arriben les teves paraules. I ets la tramuntana que fa vives les brases i empeny flamarades amunt.
Qui no ha viscut una entesa química, física i intel·lectual a distància com aquesta pot pensar que això només passa a les pel·lícules massa ensucrades o a les novel·les per dones. Qui ho ha pogut experimentar alguna vegada sap que, ni que pugui semblar màgia, la conversa es troba en un anar i tornar enllaçat que sembla escriure una opera prima perfecta sobre la partitura dels sentiments i de les pells.
És clar que hi ha la realitat de cada dia! I és claríssim que el dia a dia és una circumstància afegida. Un escenari inevitable al qual cal fer cas en la justa mesura per no cremar-se amb l'aigua de bullir la pasta o amb topar amb qui es salta un semàfor massa ataronjat.
I tot i així, la certesa que ve de dins diu... no podré apagar aquesta set, fins que m'amorri a tu. I tot i fer-ho, no s'acabarà la set mentre la font brolli...
De vegades, cap al tard, voldria que fossis aquí. Abraçar-te i quedar-nos quiets, ben abraçats. Sentint com es fon el desig.
8 comentaris:
Aquesta declaració val un imperi. La font del teu desig n'hauria d'estar més que satisfeta! Tot i que a vegades passa això perquè justament no és així. Ironies de la vida!
Fa un temps que hauria pogut escriure jo aquest mateix post... i ara, ara la pel·lícula ha canviat molt.
No sé que tindrà la pluja que estoveeix així i fa que tot, fins els semàfors, semblin fanalets.Tot és més líric, més sentit.
Novel·les per dones...no et referiràs a la Corín Tellado,no?
M'ha fet pensar en el "vi per dones"...collonades :)
Bon dissabte i compte amb el vent avui, que està capriciós.
De vegades sembla que la vida es burli de nosaltres i d'altres és com si ens posés més vida en safata de plata. La realitat tal com jo la veig, Laura, és que cal tenir els ulls oberts, les oïdes pendents i el cor disposat. Perquè la vida pot dir missa, però som nosaltres qui la vivim.
La pluja té màgia, A., com l'aigua de mar, rius i estanys. :)
Exacte: collonades!
Però encara és massa estès el pensament que segons què només ho poden sentir les dones...
Aniré amb compte amb el vent. Gràcies per l'avís!
¿Es magia o solo parece magia?
Queremos, necesitamos, creer en la magia y es eso lo que nos lleva a sentir así ¿?
"...De vez en cuando la vida se nos brinda en cueros,
y nos regala un sueño,
tannn escurridizo,
que hay que andarlo de puntillas,
por no romper el...
hechizo"
Sé feliz, Gatot, lo mereces ;)
Un beso
Em sembla que de vegades la màgia es fa sola, Dalt.
Pero está bien recordar las palabras que has dejado (de Serrat, verdad?)
Todos merecemos ser felices. O casi todos...
:)
I jo que em pensava que els gats no en teniu mai de sed :-)
Ui que etivocat que vas company!!!
Estic content de tornar-te a trobar a casa meva J., em preocupava que t'haguessis emprenyat per alguna cosa.
No, Gatot. Feia mesos que no comentava a ningú. Només era que estava una mica allunyat dels blogs.
Publica un comentari a l'entrada