divendres, 7 de febrer del 2014

7 de tu






When a man loves a woman. Kenny G.










Cap a migdia els núvols que amenaçaven s'han fet forts, compactes i han descarregat pedregada. Surto de la feina -que ràpida i pesada s'ha fet aquesta setmana- i condueixo relaxat sota la pluja. Passo al súper internàutic a recollir la comanda, arribo a casa i trobo dos dits d'aigua al garatge. Ja miraré més tard quanta aigua ha caigut, entre llamps, trons i un somriure quasi permanent.

La tassa fumeja. Faig el cigarret i voldria pensar a lligar frases de tants posts esborranyats. Però la cadència de la pluja que encara cau m'empeny a l'enyor i al desig. A les ganes de tenir-te. A les ganes de donar-me.

M'arriben les teves paraules. I ets la tramuntana que fa vives les brases i empeny flamarades amunt.

Qui no ha viscut una entesa química, física i intel·lectual a distància com aquesta pot pensar que això només passa a les pel·lícules massa ensucrades o a les novel·les per dones. Qui ho ha pogut experimentar alguna vegada sap que, ni que pugui semblar màgia, la conversa es troba en un anar i tornar enllaçat que sembla escriure una opera prima perfecta sobre la partitura dels sentiments i de les pells.

És clar que hi ha la realitat de cada dia! I és claríssim que el dia a dia és una circumstància afegida. Un escenari inevitable al qual cal fer cas en la justa mesura per no cremar-se amb l'aigua de bullir la pasta o  amb topar amb qui es salta un semàfor massa ataronjat.

I tot i així, la certesa que ve de dins diu... no podré apagar aquesta set, fins que m'amorri a tu. I tot i fer-ho, no s'acabarà la set mentre la font brolli...

De vegades, cap al tard, voldria que fossis aquí. Abraçar-te i quedar-nos quiets, ben abraçats. Sentint com es fon el desig.









  

8 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Aquesta declaració val un imperi. La font del teu desig n'hauria d'estar més que satisfeta! Tot i que a vegades passa això perquè justament no és així. Ironies de la vida!
Fa un temps que hauria pogut escriure jo aquest mateix post... i ara, ara la pel·lícula ha canviat molt.

PS ha dit...


No sé que tindrà la pluja que estoveeix així i fa que tot, fins els semàfors, semblin fanalets.Tot és més líric, més sentit.

Novel·les per dones...no et referiràs a la Corín Tellado,no?
M'ha fet pensar en el "vi per dones"...collonades :)

Bon dissabte i compte amb el vent avui, que està capriciós.

gatot ha dit...

De vegades sembla que la vida es burli de nosaltres i d'altres és com si ens posés més vida en safata de plata. La realitat tal com jo la veig, Laura, és que cal tenir els ulls oberts, les oïdes pendents i el cor disposat. Perquè la vida pot dir missa, però som nosaltres qui la vivim.

La pluja té màgia, A., com l'aigua de mar, rius i estanys. :)
Exacte: collonades!
Però encara és massa estès el pensament que segons què només ho poden sentir les dones...

Aniré amb compte amb el vent. Gràcies per l'avís!

Daltvila ha dit...

¿Es magia o solo parece magia?

Queremos, necesitamos, creer en la magia y es eso lo que nos lleva a sentir así ¿?


"...De vez en cuando la vida se nos brinda en cueros,
y nos regala un sueño,
tannn escurridizo,
que hay que andarlo de puntillas,
por no romper el...

hechizo"

Sé feliz, Gatot, lo mereces ;)

Un beso

gatot ha dit...

Em sembla que de vegades la màgia es fa sola, Dalt.

Pero está bien recordar las palabras que has dejado (de Serrat, verdad?)

Todos merecemos ser felices. O casi todos...

:)

el paseante ha dit...

I jo que em pensava que els gats no en teniu mai de sed :-)

gatot ha dit...

Ui que etivocat que vas company!!!

Estic content de tornar-te a trobar a casa meva J., em preocupava que t'haguessis emprenyat per alguna cosa.

el paseante ha dit...

No, Gatot. Feia mesos que no comentava a ningú. Només era que estava una mica allunyat dels blogs.