dimarts, 21 de gener del 2014

Diàleg de sords

 (o no hi ha més sord que el que no vol sentir-hi)







Ven, acércate. El beso de Klimt.




Aquesta nit he somiat molt. Segur que algú amb clarividència i telepatia ha estat despert perquè m'he aixecat amb una idea molt clara, molt evident -massa i tot he pensat- i que m'ha acompanyat tot el dia.

Després, un matí molt atrafegat, i els que queden, però amb temps curtets per estar a la vora de qui em vol i compartir telegràficament feina i estat. Més després, feina a casa de dinars i rentadores i taxista de fills i mestre que no sóc i buscar llenguatges en mirades i en paraules.

Quan he tornat al silenci de la casa, m'he tret les sabates, he preparat tres cigarrets entubats i tres dits de wisky que em venia més de gust que una beguda calenta. He començat a escriure un raonament i una anàlisi que em semblava tant clara que les primeres 50 línies han sortit de tirada. I... el senyor blogger m'ha fet una jugada que ja m'havia fet als comentaris però no als posts: quan me n'he adonat, el post ja no hi era. I no es podia recuperar.

Quan això em passava als comentaris, em feia molta ràbia. Ara ja he automatitzat copiar el comentari escrit abans d'enviar-lo. Però en els post no m'havia passat. Blogger és tan ràpid guardant, que si comets un error i no te n'adones... blogger et guarda l'error.

Em fa ràbia, perquè segueixo tinguent la idea clara però tornar-la a redactar ara com ho havia fet se'm fa costerut.

Ho deixo per demà o l'altre perquè el blog no és, per mi, una feina. Ara em deixo passar el dors de la mà per la barbeta. Penso que m'he d'afaitar per tenir la cara suau i hidratar-me. Em regalo uns moments de reviure la memòria de les mans. Dels gestos i de les mirades. Dels verds oliva i els blancs pigallats.

Li dic adéu a aquest dimarts que ha sigut prou bon jan malgrat i gràcies a totes les cosetes que han anat passant.

I vaig a endreçar-me. A parar l'orella que no em cal als somnis d'aquesta nit. Perquè una de les gràcies de somiar, és que ho escoltes tot sense necessitat de cap pròtesi. Ni física ni virtual.














2 comentaris:

Montse ha dit...

Ara mateix tinc el cap "com un bombo". Avui, segona part de l'examen. Un "listening" en francès i quatre textos llarguíssims per llegir i respondre preguntes retorçades. Dilluns va anar prou bé, avui també, però el meu cap és a punt d'explotar.

Ara, llegint-te, m'adono que t'ha d'haver fotut molt perdre el que hauries compartit amb nosaltres i que m'hauria agradat tant llegir!

ja ens ho regalaràs en un moment o altre, eh? Que somiïs molt, avui!

gatot ha dit...

És que tenim una edat, Montse...

:)

però tranquil·la que no explota! :D

Els vídeos d'avui al Parlament i el que he llegit en premsa digital d'aquí i d'allà, no fan més que reforçar la idea i les tesi que exposava. Em donen més corda encara. Així que sí, en algun moment ho exposaré, ni que sigui un post pesat i farragós.