dilluns, 16 de desembre del 2013

amb embassament amortidor







Orenella i gladiol. Pau Riba.












Fa fred a fora i els peus em fan mal, com quan treballava a la fàbrica quan era humà. Torna sovint a fer-se fosc de dia i m'ho miro distant, com qui no vol la cosa o com qui la cosa no va amb ell, fins la primera pedregada. Em bellugo més lentament. He trobat una porta oberta i ensumo els racons. M'hi sento be. Però no conec prou el territori i ja no és temps -no ho és?- de prendre lloc i fer-se veure. M'enfilo a les estanteries i oloro els llibres. Ja ho trobava a faltar. M'agradaria, sí, posar-me a la falda. Deixar-me acaronar panxa enlaire. Però veig les claus al pany i, des d'on sóc, no sé si són per dins o per fora. Surto de puntetes mirant a banda i banda, poc a poc. A fora fa fred. Em miro amb enyor aquest caliu. I torno, allà on era. Deixant-me envestir per la marea.














3 comentaris:

Lluna ha dit...

Un gat que es deixa envestir per la marea?? I a qui fan mal "els peus"? Ui, ui, ui
M'agrada la foto!!

Petonet gatot

PS ha dit...

Deia en Foix, JV:

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...


I dic jo: m`agrada molt la mandolina de la cançó.

gatot ha dit...

Sóc un gat una mica raru, Lluna, però això ja ho saps...
:)

L'arbre que hi ha a la foto no sé encara com es diu. Fa uns mesos va florir d'un dia per l'altre. Només un dia. Ara perd les fulles en ig de la boira (que no és exclusiva de ponent, que ho sàpigues!) :)


Vaig llegint Foix, País secret. M'agradaria també que algú me'l llegís, a ell i a altres. M'agrada molt -encara que puc- sentir la veu. I les mandolines.

Bona nit frescota.