En nom de la raó

Jo robot, de l'Alan Parsons.

Divendres vaig haver de parlar amb un robot. Es veu que al 1004 ja han decidit que és més fiable -i probablement més barat- que t'atengui tota l'estona una màquina que no pas una persona ni que estigui mal pagada, que no conegui l'idioma i que al final tampoc et pugui solucionar res per més que li expliquis totes i cada una de les particularitats del teu problema. El meu problema, en aquest cas, és que em vaig quedar sense adsl. El robot m'anava demanant tot el que necessitava per saber tècnicament què em passava. Abans d'acabar la conversa amb mi, em va demanar si en l'hipotètic cas que el router s'hagés espatllat, si jo voldria rebre'n un el dilluns que em deixarien en règim de lloguer. Vaig prémer el zero que volia dir que no, que no volia router de lloguer. I no es va queixar. Només em va demanar un segon telèfon per si algun humà decidia posar-se en contacte amb mi.

Una altra vegada, fa mesos, em vaig quedar sense adsl i també en cap de setmana. Per mi, que tinc poca vida social i la que tinc va vehiculada per la xarxa quasi exclusivament és una putada quedar-me sense connexió. Sí que tinc el mòbil per rebre emails i pel twitter, però ja comença a ser un mòbil massa petit, amb massa poca memòria i sense les apps que hauria de tenir perquè no notés la manca de pc. I no tinc tauleta (si algú o alguna vol fer de rei mag o caganer/a pot canvia la camisa per una tablet...).

Désolé, em vaig treure l'uniforme de a diari i, en pilotes, vaig sortir a la selva a fer-ma la llista de coses que no faria aquest cap de setmana però que hauria d'haver fet.

 

 

La llista era llarga i ampla. Les opcions de vida més enllà de la xarxa, diverses. Però al final de la llista, quasi de puntetes, es va colar com sense voler una frase petita escrita amb lletra de metge: "...posar ordre a les emocions...".

Quan estudiava veterinària em va fascinar descobrir quantes vegades els humans havien trobat solucions a problemes domèstics i socials imitant la natura. Divendres -sempre que dic divendres em ve al cap en Viernes, el negre salvatge sense domesticar a l'estil del primer món que va fer companyia, va salvar la vida i va obrir la ment del nàufrag Crussoe-  em vaig mirar la natura més propera, la de la selva de casa. La selva ni es dóna temps ni vol anar més de pressa del que toca. Sembla que creix anàrquicament però en realitat es pren lleugeres llibertats dins un ordre prou clar. Ni en els momens ni els espais més feréstecs no deixa de mantenir un ordre implacable.

Vaig valorar si havia donat prou temps -si n'havia transcorregut prou- per repassar amb una altra mirada les situacions que m'han fet mal els darrers anys. I em va semblar que sí. 

Després, unes hores d'escriure i dibuixar (no sé com se'n diu d'aquesta mescla tot i que sé que té un nom). Escriure situacions. Contemplar-les per davant i per darrera. Posar-me d'espectador. I anar-les endreçant primer una, després l'altra. 

Abans no es fes fosc vaig trobar que era bona cosa sortir de casa. Comprovar que -encara- hi ha molta gent rara pel món. Decidir que no m'interessa interessar-me per qualsevol mirada. Ni que totes les mirades tinguin un munt d'històries al darrera. 

Avui torno a casa. Ja torno a tenir adsl (em va avisar un humà pel telèfon alternatiu). Calo foc a uns fulls que de tant escriure i dibuixar s'han tornat indesxifrables. Les sensacions dels sentiments, i els sentiments, estan endreçats on toca. He caminat (feia molt que no ho feia tant). He escoltat. He dormit. Poc. I tot ho he fet per no perdre la raó. Cada cosa. 

No puc entendre fer les coses per no res. O només per la necessitat immediata. El món és ple de bestioletes, com la selva. I no són tantes les que ens poden obrir la ment a pensar alguna cosa diferent i positiva. Cal saber endreçar com els robots però al seu temps com la natura. I posar-hi una de les poques coses que ens diferencien. Els sentiments. Només quan calgui.