wonderwall. oasis
Sovint no cal anar massa lluny per trobar un oasis al propi desert. Però algunes vegades és imprescindible.
Una aixeta gat -un ànec a l'ombra- era una porta intermèdia entre llavors de plaers; plaers de paraules i de cossos. Algunes vegades els humans es mouen per instints, potser evocant èpoques pretèrites closes a la memòria. Vaig fer quilòmetres provant d'avançar el sol. Però la terra girava en contra i massa de pressa. Ni que posés un mini-cotxe a cent-cinquanta...
Algunes vegades els humans saben dir-se les coses i fer-se les coses sense més. Un oasis de franquesa en mig de tanta gestualitat social. Com quan dos es troben en un viatge llarg, en seients de costat, i s'expliquen petites vides i viuen els desitjos així com surten.
I volent i com sense voler, et refàs d'un llarg viatge. Omples les cantimplores de les aixetes que sí que són obertes. I avances de nou...
7 comentaris:
Aquests dies se m'ha aparegut altre cop aquesta cançó de Wonderwall, un himne de la meva generació. Casualitats?
Si avances de nou, felicitats, sempre endavant!
Que bonic!
Crec més en les causalitats que en les casualitats, XeXu. No sé si les cançons són exclusives de generacions, territoris o altres signes agrupadors... jo diria que no. Ho seria el "Si vens" dels jat'ho? Crec que són molt transversals i que, si de cas, agrupen persones a les que fan vibrar. D'alguna manera.
Bon cap de setmana.
M'alegra si et sembla bonic, País secret; suposo que sempre és millor provocar bones sensacions. O així ho diuen.
Bon diumenge soleiat!
Òndia!! Pensava que havia comentat ahir al vespre...
Si que és bonic, trobar oasis (lluny o aprop) i fer viatges on es puguin explicar vides (petites o grans) i refer-se'n després.
Petonets de bona nit Gatot!!!
Ben explicat, Lluna...
Ja saps, de vegades tot depèn de com comença el dia.
:)
Petons. I bona nit tb per tu.
La franqueza, Gatot, cada día se convierte en más oasis en nuestros desiertos. Cuando la encontramos todo se vuelve liviano y sencillo, pero resulta que siempre hay algo ahí, dentro de nosotros, que se resiste a sacarla afuera.
Nos han inculcado la diplomacia para que no nos hieran y para no herir o viceversa.
Feliz semana :)
Pues en las escuelas i en las famílias debería de adiestrarse a las camadas en saber diferenciar la fina línia que separa la diplomacia de la hipocresía y del injustificable uso de la mentira, porque esas si que hieren de verdad.
Bona setmana també per tu, Daltvila.
Publica un comentari a l'entrada