Viure vacant

Vaig anar a Eivissa de jovenet, en barco i a coberta. El viatge d'anada va ser el preludi d'uns dies meravellosos en el record. De matinada, jo cantava com a cloenda el somni de Lluís Llach i el tocava una guitarra espanyola que encara tinc, després de provar cançons kumbayeres i d'intentar alguns temes de rollings, dylan i pink floyd. Els companys i companyes més propers -vuit o deu- festejaven i m'animaven a seguir. Vam allargar la cloenda fins a l'alba.


I vam viure un parell de setmanes embadalits per un ritme de vida que no coneixíem: hi havia tot el temps del món i anava tant a poc a poc que teníem temps de gaudir de tot.


En tornar, encara vaig poder disfrutar d'aquella cadència molts dies. I ara que hi penso crec que va ser a Eivissa on em vaig enamorar de viure el temps d'aquella manera i, d'alguna manera mai no ho vaig deixar de fer.


Aquest any, com ja fa molts anys, no he fet vacances en el sentit clàssic -que sembla que també es manté- de marxar deu o quinze o vint dies lluny d'on vius. En part perquè no he pogut i en part perquè no n'he tingut ganes. M'he permès minivances durant tots aquests anys de dos dies, o d'un o de quatre... Algunes vegades m'he permès viure en semivacances períodes més llargs, ni que fos a distància.


Viure vacant, per mi, és desconnectar del que és habitual ni que estigui amb les persones que habitualment conviuen amb mi. Hi tinc experiència, bona i no tant. Sé com fer-ho i no em costa gaire posar-me en mode vacances on.


N'hi ha prou? En tinc prou?


Aquest estiu no n'he fet. Les he fet d'una altra manera. Em reca no haver sentit la olor de la salabror d'una pell estimada. O haver vist una lluna a frec d'una mirada.


No vull creure que em toqui en aquest moment deixar de fer volar coloms. Els tornaré a fer volar. Ni que aquest no hagi estat el millor estiu de la meva vida.