diumenge, 15 de setembre de 2013

Pèrdues

L'autoconvenciment està molt bé. Trobar-te amb persones amables, també. Diuen que quan tens pèrdues has de passar el dol. Potser encara no l'he volgut passar tot i ser plenament conscient.

Segurament res ni ningú no és substituïble. I només cal que passi el temps.


















8 comentaris:

XeXu ha dit...

L'autoconvenciment està molt bé, jo miro de practicar-lo contínuament. Però et funciona? A mi no gaire. I com que el temps per si sol no fa res, hauré de trobar una altra manera de passar el dol.

zel ha dit...

jo tampoc puc dir gaire res de dols. els duc fatal. sigui qui sigui o què sigui, et faig una forta abraçada.

gatot ha dit...

Analitzar, veure en perspectiva, trobar una lògica... segurament només serveixen per ancorar unes idees que puguin ser més fortes que la pèrdua en ella mateixa.

En el meu cas, en altres experiències, sí que el temps hi ha fet molt.

Si en trobes alguna que et serveixi, fes-m'ho saber. Potser també em servirà a mi.

Bona nit, XeXu.

gatot ha dit...

gràcies zel

Lluna ha dit...

En general a mi m'ajuda més el temps (de vegades en necessito més, d'altres no tant) que l'autoconvenciment, ja que encara que el cap ho tingui clar, segons on pesi la perdua, no hi te gran cosa a fer...
Un petó

gatot ha dit...

Aquesta tarda l'autoconvenciment a fet camí cap a la convicció, Lluna. Sovint pensem que "volem" fer moltes coses: volem deixar de fumar, volem endreçar l'estudi o els papers, volem perdre pes o guanyar massa muscular, volem escriure un llibre...

De fet, no ho volem... només "ens agradaria" si es fes sol. Penso que el pas que ens permet passar d'agradar-nos una cosa a fer-la és com la transformació d'una eruga en crisàlide. Covem moltes coses, però només algunes -les que definitivament fem- han estat interioritzades i cuidades amb prou temps com perquè es produeixin.

T'explico una cosa que em sembla que no he explicat a ningú i que no recordo haver escrit a cap blog: quan era adolescent m'hauria agradat tenir molts músculs però odiava els meus ulls, les meves parpelles. Tot i tenir constitució atlètica (segons els exàmens físics preceptius que feien a escola) mai no vaig covar amb prou certesa convertir-me en algú que cultivés el cos. En canvi, en "només" tres anys vaig aconseguir tenir unes parpelles diferents i una expressió als ulls que m'ha acompanyat sempre més...

:)

un petó tb per tu.

Lluna ha dit...

Si, si, els m'agradaria dominen el món... :P
I com ho has fet lo de les parpelles i la mirada si es pot preguntar??

Tonets

gatot ha dit...

Potser n'hauria de fer un post perquè va ser un procés llarg...

t'ho resumeixo i, si s'escau, ja ho farem més detallat: no només ho volia sinó que també ho necessitava; ho vaig visualitzar, vaig veure els ulls que volia... i cada dia de cada dia, cada cop que tenia un mirall al davant o alguna cosa que em reflexés... vaig fer l'exercici de mirar com volia mirar. El cos s'hi va acostumar i va canviar per ell mateix les faccions oculars.

Misteri resolt.

Als morros.