diumenge, 3 de febrer del 2013

Olors, pudors, sabors

Vaig trobar un dels pocs veïns que s'atura alguna vegada a donar-me conversa, a mitja tarda tornant del bonàrea de comprar imprescindibles pel cap de setmana. Jo hauria fet amb una salutació però ell va preguntar i com qui no vol la cosa em va començar a explicar primer una, després una altra història. Em parlava d'altres però em parlava d'ell. "Quan tenim una edat -o això em passa- em vaig fent el meu món, i fujo de vida social i de comprometrem... ja veus, setze anys fa que vaig estripar el carnet del psc, i ara només continuo col·laborant amb articles a la revista que, ja veus, encara escric a màquina i perquè hi ha un xicot que ho passa a l'ordinador, que no en vull saber res ni d'internet, ni de gent ni de sopars... "

M'anava explicant i jo sentia que les paraules es diluïen. Les sentia i entenia però potser perquè jo també estava al meu món, sé que només li corresponia amb gestos de la cara assentint o interrogant amb les celles. Quasi podia visualitzar una fortor que em venia d'ell, com d'acetona, mentre el veia mastegar un escuradents entre bigoti i barba. S'hi devia fixar que li mirava perquè també em va explicar que "ja feia anys que ni fumava -tant que li agradaven les fàries- ni bevia, que quan tens una edat s'han d'anar deixant els excessos".

La olor (pudor? fortor?) d'acetona em va acompanyar llargues hores encara després de la relativament curta conversa/monòleg. Em vaig preguntar quina olor/pudor dec transmetre jo, que miro de ser prou curós amb la higiene i que fa mesos que vaig eliminant vicis i toxines de quasi tota mena. Vaig repescar-me olorant-me fa mesos, en les olors de llit després de l'amor i en les del cos després de suades de feina. Les olors -els sabors?- canvien en nosaltres en tant que canvia el que ens alimenta o que deixem de prendre substàncies. També canvia en les dones en els períodes menstruals i ho he apreciat en diferent forma depenent de la persona sense poder donar a la regla una olor particular en ella mateixa.

Vull imaginar que les olors que generem, exceptuant-ne algunes específicament punyents com la de l'acetona, s'alteren en funció de qui les genera. Potser una mica com passa amb les colònies, que no tenen el mateix aroma depenent de la pell receptora. Potser també com les idees que van de un a altre, sempre semblants, però sempre amb la marca personal de qui les pensa, les viu o les expressa.

I pensant en les idees, i pensant en quin futur ens atraparà de tant de pressa que arriba, he tornat a Freud i a rellegir-lo. Un que va ser incomprès i que va morir defensant el mètode científic mentre els científics renegaven -i reneguen- d'ell. Si s'albirés alguna sortida possible, alguna alternativa creïble i viable a la societat consumista, capitalista i destructora en la qual vivim, ens hi agafaríem amb tota la credulitat necessària per fer-la possible o faríem també la puta i la ramoneta veient-la venir per decidir-nos entre l'escepticisme cap als nous salvadors i la més que certa convicció que qualsevol canvi seria manipulat pels mateixos?

Ho deixo aquí per treure-m'ho del cap. I me'n vaig al llit a buscar la olor dels llençols, la meva i a somiar-ne de noves.


 

6 comentaris:

Judit Ortiz ha dit...

Ben cert que els perfums o colònies muten segons les persones. Ben cert que Freud va ser incomprès, i encara avui dia, els qui diuen que està obsolet és que no s'atreveixen a mirar-se al mirall i en profuditat. (M'ha agradat molt la teva reflexió i la calma que transmets). Una abraçada!

Rachel ha dit...

El món de les olors és ben curiós... Suggereix, evoca, posa, enamora, distancia, mareja, fa vomitar... i de la mateixa manera que segons la pell les colònies fan una olor o una altra, segons el nas en sentim una o una altra, no?

En fi, espero que la dels somnis fos bona!

Petooons!

gatot ha dit...

No tinc gaires certeses Judit però observo i vull pensar que no m'enganyo massa. Ahir al vespre estava prou cansat com per allargar-me massa; penso que sovint llegeixo desencís, mala llet, indignacions i angoixes davant un panorama amb poques sortides. Però la vida la vivim dia a dia, oi? I tant de bo la poguéssim viure amb tota la passió i amb tota la calma. Una abraçada també per tu.

gatot ha dit...

Sí que hi fa el nas Rachel! :)
De vegades semblaria d'agrair un bon costipat per no olorar segons què... i d'altres ni ens adonem de quants matisos ens perdem.

Somiarem, somiarem...

Un petó per tu.

el paseante ha dit...

Trobo que aquest país fa cada vegada més pudor, Gatot. No sé si d'acetona, de podrit, de claveguera...

gatot ha dit...

haurem de triar, paseante...

Malgré tout, que les pudors no ens facin oblidar les olors!