dimecres, 17 de setembre de 2014

els homes no ploren i les dones tampoc



Les emocions deslliuren riuades irracionals. Imprevisibles com els efectes de la tempesta.





la flor del taronger. Pau Riba




Preàmbul

L'angoixa és un símptoma, com la febre, que condiciona el cos i l'esperit. En alguns casos, en alguns moments, l'angoixa es pot manifestar críticament i anular la capacitat de reacció, d'actuació i de raonament. En aquestes circumstàncies, no és recomanable prendre decisions. Mai no ho és fer-ho en situacions extremes. Però les situacions extremes posen en evidència els propis límits. I desencadenen reaccions irracionals però alhora certes.



Nus

És una noia -mare de dos fills, romanesa d'origen, discreta- que ha conviscut amb nosaltres 9 mesos. Avui ens ha portat crusants d'aquells mida mini i en correu intern ens ha aclarit que no era el seu aniversari: avui se li acabava el contracte. Tot el matí s'ha vestit de sentiment dolorós contingut, de llàgrimes que s'han vesat a estones. 

Entremig, un home -pare de dos fills, català d'origen, histriònic a estones- s'apropa escèptic al seu vell institut. Hi va per iniciativa pròpia l'endemà de l'inici del curs. Parla sincerament -tant com pot- obviant les interferències. A una sala on hi ha quatre humans, només en constata dos a part d'ell. L'observen; se sent observat, mesurat i analitzat. Ja coneix el joc. Observa, mesura i analitza. Ha  deixat les emocions aparcades al cotxe. Quan surt de l'edifici se n'adona que no ha ensumat cap olor. En tota l'estona. 

A dins, la remor belluga. No és en va. I una llàgrima llisca galta avall.

Rememora i, en fer-ho, s'equivoca cedint el pas quan té prioritat. Agafa el trajecte més llarg quan en venir, sense voler, ha fet el més curt. 

Quan arriba, de nou, a la feina veu els ulls envermellits de la companya. S'ha sentit acompanyada. Ha trobat coherents les relacions més properes. Ha aportat a la feina i reconeix, sense afalacs, el que ha après. 

Ell s'escolta. De dins li ve l'aroma de tarongina. 



Des-enllaç

De vegades, la vida sembla que es torni boja. Algunes vegades la bogeria pot ocupar-ho tot a fi de bé. I en d'altres, no pot ser. 

I és millor, molt millor, tornar a la bombolla i servar la dolçor que forçar el que no ha de ser. 

Les olors es recorden de per vida. I les essències, també.






A casa, l'home no estava trist d'estar sol. Estava trist de les llàgrimes no viscudes. S'ha mirat al mirall i s'ha vist els ulls envermellits. Ha sentit totes les pors del món i totes les tendreses. I ha recordat que demà voldran sentir-lo al costat. I que ell voldrà ser al seu costat. A cada moment...


encara que el sentiment faci la seva via...