divendres, 4 d’abril del 2014

Com la pell



Com la pell de la bresquilla by Feliu Ventura on Grooveshark


Feliu Ventura. Com la pell de la bresquilla



Si un dia saps que ets vida, si un dia sents que la vida circula entre tu i algú... i que entre algú i tu hi ha emoció, et creus que la vida pren sentit...

Els joves, els joves alliçonats per aquesta societat dels que tots reneguem i no en formem part, s'escandalitzen de forma natural dels naturalistes arrugats, vells i grassos. Els joves, jo diria els innocents, encara només saben llegir els seus propers. I no és culpa d'ells... és que ni que no ho sàpiguen, ningú no els ha ensenyat a llegir...

Fa unes setmanes vaig deixar un comentari innocent a casa d'en XeXu. No m'agrada iniciar polèmiques ni fer tertúlies de bar i ho vaig deixar estar. Però em va saber greu que algú interpretés com un atac personal una frase que deia més o menys que en XeXu estava influït d'alguna manera per la moral catòlica. Hauria estat pretenciós per part meva fer un judici moral d'aquesta mena, donat que només conec al blogaire pel que ha escrit. I em va sorprendre llegir algun comentari defensant-lo (ell ja té dits per fer-ho, si li cal) adduint la seva educació laica. 

Se'm fa estrany pensar que alguna persona mínimament formada no pugui entendre que tots som herència d'on vivim. I malauradament, Espanya que és l'estat on encara vivim molts dels que vivim, sentim i ens expressem en català, no és un estat laic i la cultura que arrosseguem té molts -masses- vincles amb la tradició catòlica. És com pensar que algú que ha nascut al Japó, no té cap influència en la seva forma de ser del pensament zen.

Però a allò que anava no és aquesta qüestió, encara que m'hagi servit per documentar-la. 

Se'm fa estrany que al segle vintiú els meus fills adolescents no entenguin i s'avergonyessin  de qüestions físiques i, en canvi, acceptin com a normals les aberracions econòmiques d'una societat on ets alguna cosa si saps viure sense pencar.

Em sembla pornogràfic que ni l'escola, ni les famílies, sapiguem fer veure que els mitjans venen falàcies. Que no sapiguem fer créixer aquella espurna de dubte que ens permet ser crítics i no acceptar d'entrada el que es diu, només perquè es diu. El que es ven, només perquè ho repeteixen...

A casa, des que els gatets eren menuts, m'he assegurat que sabessin que el seu pare era imperfecte. Molt imperfecte. Ara, que m'estimen tot i el que d'imperfecte tinc, m'asseguro de plantejar-los dubtes cada dia, perquè siguin crítics. I els hi dic fluixet: "dubteu, però no ho digueu en veu alta... perquè els altres us miraran raru...  dubteu, i penseu si el que diuen és bo per la majoria... i penseu que els que no són la majoria, també tenen dret a ser com són".

Se'm fa dolç viure quan trobo qui no s'escandalitza de què em mostri tal com sóc perquè m'estima. Encara que ser com sóc, físicament i mentalment, no entri en els paràmetres del que aquesta societat diu que són els que toquen. Sospito que tenim una societat adolescent. Que encara no ha entès que la vida s'ha de viure i de deixar viure. Que encara no ha entès que s'ha d'aprofitar allò que de bo tenia el passat i que encara no és prou lliure per entendre que el futur el fem cada dia, només, si som responsables dels nostres actes.

Però se'm fa dolç viure, tot i així. 


I com que segurament no s'entén el post...

au, una mica més de música i lletra:




Como un burro amarrado a la puerta del baile by El Último De La Fila on Grooveshark  


El último de la fila. Cómo un burro amarrado a una puerta...

10 comentaris:

emily ha dit...

Hi estic d'acord. Està bé que els gatets sàpiguen que el seu pare no és perfecte...:)

gatot ha dit...

de sempre els hi trencat les il·lusions... i n'he inventat d'altres;

bon dissabte, J., matinera. Vaig a fer una migdiada...

Montse ha dit...

Sí que s'entén, el post!

Una eterna adolescent (ep, no parlem de presència física!)

gatot ha dit...

si algun dia et tinc a dos pams, Arare Montse, estic segur que ensumaré la teva adolescència.

petonets virtuals

PS ha dit...


El burro de' n Manolo sempre m' ha agradat, però el préssec de´n Feliu és deliciós.

Els adolescents no entenen les segones adolescències ni les terceres, però és normal tenen prejudicis que ja aniran polint.Els anys ho curen tot, tots hi hem passat.

El més greu és la adolescència carca de la societat, però per això no sé si hi ha antídot. Portem segles madurant malament i quan passa això és més fàcil la putrefacció.

Bon diumenge Joan

gatot ha dit...

Bon diumenge també per tu, A.

el paseante ha dit...

Sempre hi ha hagut, hi ha i hi haurà una èlit per imposar el que més els convé. De vegades se'n diu feudalisme, d'altres dictadura i ara està de moda això de la democràcia. De ben petits ens alliçonen per seguir el ramat i obeïr el pastor.

PD: Més anar a missa i menys al bar, descregut :-)

gatot ha dit...

amenaço: el proper post va de política, de putes i de capellans...

Unknown ha dit...

M'ha agradat molt aquest post. I mira, encara que et pensis que no s'entén, està molt claret el que dius.
És trist que un s'hagi mig d'amagar de ser una persona amb criteri. És trist que un s'hagi d'alguna manera com de justificar per ser com és físicament i mentalment, i que la gent es preocupi per coses irrellevant i es perdin en la forma sense aprofundir en el fons. Com a mínin pots estar orgullós d'haver ensenyat als gatets a reflexionar les coses i els has donat les eines per fer-les servir quan calgui.
una societat adolescent. Que encara no ha entès que la vida s'ha de viure i de deixar viure. Que encara no ha entès que s'ha d'aprofitar allò que de bo tenia el passat i que encara no és prou lliure per entendre que el futur el fem cada dia, només, si som responsables dels nostres actes.

gatot ha dit...

No puc dir que els hi hagi ensenyat, Unknow, només que provo de fer-ho. No sóc mestre de res i, a casa menys.

No m'agrada l'orgull en quasi cap de les seves formes.

En faig prou de deixar-me sorprendre, de tant en tant, en veure que alguna cosa no ha estat predicada al desert.

T'agraeixo el comentari amable, persona misteriosa.