dilluns, 17 de març del 2014

agredolç




Eu Sei Que Vou te Amar by Miúcha on Grooveshark

Eu sei que vou te amar. Miúcha


El gatet petit em va preguntar què és "estil de vida". I doncs? -li vaig demanar- d'on surt això? És que ens ho han demanat a classe d'anglès i m'he quedat amb el dubte. 

Aquesta conversa tenia lloc al cotxe, tornant d'entrenament de water polo i d'haver fet uns quants kilòmetres nadant (ell, no pas jo. Que jo ja tinc els abdominals prou ferms encara que estiguin per sota d'una lleugera capa relaxada). Vaig posar el pilot automàtic i em va semblar que seria aclaridor parlar-li del passat per entendre el present i poder imaginar el futur.

Saps que abans de la revolució industrial la majoria de persones, a casa nostra, vivien del camp o del mar? Quin estil de vida tenien? Pensa que no tenien mòbils, ni telèfons fixos; no hi havia ràdio ni televisió ni es jugava a futbol ni hi havia cinema...

Ara anem una mica més endavant. Quan el teu avi era jove molta gent va començar a tenir vacances pagades, podien estalviar diners i comprar un cotxe, un televisor o una ràdio... Creus que tenien el mateix estil de vida el teu avi o el seu?

Segurament que l'estil de vida té a veure amb els avenços tecnològics i socials. En època del teu avi, si una cosa sortia als diaris, o a la ràdio o a la tele, era veritat o es pensaven que ho era. Ara, creus que ens podem creure gaires coses de les que surten publicades?

Es va quedar pensant. 

-Ara hi ha internet. I les coses se saben.

Fixa't en una altra cosa: fa trenta o quaranta anys hi havia botigues de tot a cada barri. El comerç era un ofici i molta gent hi treballava. Ara, com més va, més de pressa desapareixen les botigues de barri perquè el nostre estil de vida ens ha acostumat a fer compres setmanals o a comprar coses per internet quan abans les compràvem al barri. 

Veus com hi ha moltes coses que ens fan canviar l'estil de vida?

Però saps què? En temps del teu avi -i molt abans- i després i ara i en un futur... hi va haver i hi haurà gent que s'estimarà, i gent que estimarà una feina o una manera de fer. I això, no sé si és impermeable als estils de vida, o és que és un estil de vida per si mateix...




Aquell vespre vaig posar a macerar uns talls de costelló amb mostassa a l'antiga, sal, pebres variats, orenga, mel i cervesa. La recepta que va venir de més al nord me la podia haver estalviat, perquè al barri hi ha botigues que et venen la costella ja preparada i a punt per escalfar al microones. Si hagués anat a comprar-ho preparat, m'hauria perdut el plaer d'amarar-ho. De sentir que a cada volta que li donava unes mans m'acompanyaven. Vaig buscar les mesures per pura intuïció i refiant-me de les pistes que el meu nas de fumador em podien permetre. Vaig tapar el receptacle amb film plàstic i el vaig posar a dormir a la nevera.

L'endemà al vespre el costelló va anar a una plata de forn amb la meitat de suc. Mentre s'anava fent, anava ballant bossa nova amb la meva acompanyant. I a meitat de cocció, vaig tombar-lo de costat i vaig afegir-hi la resta del macerat.

Quan vam sopar-lo, els hi vaig demanar amb la mirada el seu veredicte. Els ossos quedaven pelats. I és que no costa gaire, si es vol, crear-te un estil de vida.


  


8 comentaris:

PS ha dit...


Cuinar per intuïció, explicar per intuïció, ballar amb intuïció...fer moltes coses per intuïció, sense receptes inamovibles, és un estil de vida.
El millor, penso jo.

Molt bon gust musical :)

Sergi ha dit...

L'estil de vida és el que es crea cadascú, no? Si tu el vols així, està bé així. Ara correm molt per tot i jo em deixo portar. No degusto els plaers d'elaborar-ho tot. Reservo la paciència per altres coses que la requereixen i no es poden fer de qualsevol manera, o no s'haurien de fer de qualsevol manera. Tots triem els temes als que dediquem més temps i més esforços.

gatot ha dit...

En un món ple d'incerteses, A. , alguns necessitem petits reductes que imaginem certs per poder-nos deixar endur per la intuïció. Ni que la Shakira digui que és només cosa de dones...
:)

gatot ha dit...

Mai no em sentiràs -llegiràs- criticar ningú per la seva tria, XeXu.

Apuntes una qüestió en la qual, com no, no podem estar d'acord. (intueixo que tu i jo -per culpa meva- no estem d'acord per qüestions semàntiques)

No em lliga que em parlis de paciència si parlem de cuina. Com no em lligaria si parléssim de sexe. Una i altra activitat les faig per plaer; el propi i l'aliè.

Entenc la necessitat de paciència en les relacions humanes "obligades" (a la feina posem pel cas) o en les heretades (la família de sang).

I -el desacord- les coses que es fan per plaer són, precisament, les que no es poden fer de qualsevol manera...

Sergi ha dit...

Em sembla que estem més d'acord del que penses. Firmo la frase que les coses que es fan per plaer no es poden fer de qualsevol manera. Ho aplico a la cuina perquè a mi no m'agrada cuinar. M'agrada molt menjar, moltíssim, però no fer aquest menjar. Que me'l facin, o que me'l preparin en un restaurant. Per mi no és un plaer fer-lo, per tant, quan cuino només per mi ho faig de qualsevol manera, de pressa i corrents. Si cuino per algú altre, o amb algú altre, llavors ja hi dedico més estona, bàsicament a fer d'ajudant i a seguir instruccions. Els temes que són un plaer me'ls treballo més.

gatot ha dit...

Doncs benvingut sigui l'acord!

el paseante ha dit...

L'estil de vida també té a veure amb el lloc on es viu, amb el poder adquisitiu, amb l'educació rebuda...

No em casa això del costelló, amb mel i cerveza, i els teus abdominals :-)

gatot ha dit...

jajajajjaja....

que no en fem cada dia de costelló adornat, eh?

(i els meus abdominals, hi són; t'ho asseguro. Per allà sota però hi són!)