dimecres, 29 de gener del 2014

sóc un altre








Moustaki. Je suis un autre



Vaig passant les pàgines del llibre que m'has regalat. Em sorprèn que havent-lo llegit hagis estat tant curosa que quasi sembli nou: cap capítol obert en excés, cap relligat forçat. No és pas molt extens -d'altres sí que ho són- però el llegeixo a estones i a dies encara que no sigui un llibre de poemes. Sense  pretendre-ho, qui escriu em recorda a un altre. Bellugo el cap, vull fer fora prejudicis i males llets. M'aturo. Canvio d'autor. Hi torno. Miro de llegir només el sentit de paraules i frases. No me n'estic d'analitzar. Voldria no comparar però, és possible? Sé que és possible no comparar quan disfrutes el moment: ho passes tant bé que oblides tot el que queda fora. 

Passo capítols. En trobo un que em permet -quasi- no comparar. Acarono la fulla. Quasi imperceptible, al cap de munt a l'esquerra noto un petit plec que vas fer en algun moment. Sé que també et vas aturar aquí, i noto com vas acaronar aquesta pàgina.

Lectures i pells, passades i presents. Mirades i sentiments. Res no és comparable, perquè res hi ha a comparar. 

Triem? Clar que triem... qui no ho fa? Potser només perd la opció de triar qui perd el sentit de la vida i de la lectura. Llegir un llibre, llegir molts llibres; llegir la vida, llegir moltes vides. Després diuen que cada cop es llegeix menys i deu ser veritat -pel que demostren- que alguns llegeixen molt poc i sempre el mateix. 

Hi ha molts autors i moltes pells, i sense comparar ni comparar-me, jo sóc un altre. 

 
 


7 comentaris:

PS ha dit...


Si no fos veritat diria que és impossible, però no recordo haver escoltat aquesta cançó gaire vegades, o cap. Té una lletra preciosa.El que vol dir que cada dia som aprenents de tot, aprenem músiques, paraules, llibres sencers, vides...tantes i tantes coses.
També aprenem a llegir sense prejudicis (costa, eh!), sense comparar, sense relacionar...sempre aprenem i per això creixem, i essent els mateixos, som uns altres.

Gràcies mustakí!

gatot ha dit...

Hi ha qui pensa que ja ho sap tot, A. -jo, de jovenet, n'era un exemple- i és incapaç d'obrir els ulls i aprendre dels propis errors.

Mentre escrivia el post pensava, també, en Ronaldo i Messi: un, és un gran atleta, amb un cos prodigiós, que fa gols; l'altre, fa gols com si fos la cosa més fàcil i senzilla del món, i ho disfruta. I pensant en l'altre, i en com es mou, se m'ha esborrat la imatge de l'un...

Fíxa't: d'una bestiesa com 22 tius en calça curta darrera una pilota... a les lectures i una forma de vida.

Gran Moustaki!

PS ha dit...

Sóc incapaç d´escriure un post i pensar en aquests dos paios, mira!

ni en les cuixes, eh! :-)

gatot ha dit...

:)

sovint faig connexions de pensament que fins i tot a mi em semblen estranyes si després em torno a llegir, A.; també m'han vingut al cap un parell de procediments d'elaboració gastronòmica que no he citat per no embolicar la troca...

una abraçada d'aquelles d'abraçar

Montse ha dit...

et chante les amours... com tu!

je suis un autre - diu Moustaqui- com tu, també, dius, no?

Si és veritat que cada sete anys les cèl·lules del nostre cos han canviat del tot, tots som uns altres i al final de les nostres vides haurem estat uns altres un munt de vegades

m'ha agradat, aquesta cançó, no la coneixia, tampoc, igual que País secret, que diu que tampoc no la coneixia; és estrany, els que ens agrada Moustaqui ens pensem que ho coneixem tot... i ves per on!

Gràcies per la cançó, Gatot!

Quin llibre dius que llegies, quan vas pensar tot el que expliques? sembla interessant!

Albanta ha dit...

El millor de tot és que som uns altres... sense comparacions.
Hi poden haver similituts, i està bé, però és la diversitat el que ho fa interessant.

Un petó, bonico.

gatot ha dit...

Un que em van regalar amb carinyo, Montse.
Joyeux samedi

Diversos i diferents, Albanta.
Bona vesprà xiqueta