dissabte, 25 de gener de 2014

quatre en trinitat










Pink amb Candy Dulfer. Shine on your crazy diamond.





Si la tarda no et demana, no hi fa res no sortir de cerca. Tot és a prop, d'alguna manera. I, a dins, tot és més a prop.











No cal que ningú no ho busqui a algun restaurant perquè -encara- no ho trobarà. Totes les variants al món són a les mans de cada cuiner. Algunes vegades, però, penses en una persona i vols imaginar que si li presentessis una sorpresa la faries contenta. No s'hi val -diuen que no s'hi val- a fer provatures de qualsevol manera: abans de barrejar ingredients has de pensar en quin és el possible resultat visual, gustatiu i olfactiu. També les textures que se'n derivaran. En aquest cas, he volgut fugir de la clàssica esbergínia escalivada, amb ceba i pebrot. De fet, se'n troba de ja preparada a alguns comerços i és tot plegat més fàcil, més ràpid, porta menys feina i no has de rumiar. I jo que encara sóc un romàntic, m'estimo més perdre el temps pensant en algú en concret; posant una estona -no gaire- a pensar els sabors que lliguen i que podrien agradar a aquella persona. A vigilar la temperatura i la cocció. A controlar el temps. I com si fos màgia, algun dia trobes que no ho has fet tan malament.




Fa uns dies vaig somiar molt, ja ho vaig deixar escrit. I em vaig aixecar amb la certesa de què uns parlaven dels beneficis del cost de comprar escalivada al súper i els altres de preservar la sacrosanta escalivada feta amb llenya i porró de vi al costat.

Al final, jo tenia clar que estaven parlant d'esbargínies -diue-n'hi albergínies, aubergínies o berengenas, tan li fa- però que no volien dir-ho tan clar.

Rajoy es nega i es negarà, in seculum seculorum, a admetre que el que li preocupa és "perdre" un territori i els beneficis que genera. Algú ha vist algun d'informe de com quedaria Espanya econòmicament sense les aportacions de Catalunya? Algú ha demanat a la Unió Europea si una nova Espanya diferent seria admesa ipso facto a la UE? S'omplen la boca que una Catalunya independent -és a dir, amb estat propi- seria un 30% (sic) més pobre i aniria a l'abisme.  En quin percentatge seria Espanya més pobre sense Catalunya? Li interessaria a Alemania mantenir castelles i andalusies?

Mas es baralla, i en fa el primer cavall de batalla, en què la gent vol votar. Vol que políticament i internacional el plantejament sigui deixeu-nos parlar. I no diré que sigui un mal plantejament, com no ho és el de Rajoy de dir que els referèndums els convoca ell i que si els convoca un altre està fora de la llei.

Però això són arguments de pacotilla. D'aparador.

El que passa és que no volen parlar de les esbergínies. I de com es fan aquí i de què ja està bé que aquí les puguem fer al nostre gust i de la nostra manera. I que si a Moncloa volen potage litoral o callos a la madrileña, doncs que perfecte! Però que no ens obliguin a tots a menjar-los. Porqué va a ser que no. que aquí la pota i tripa la fem diferent.

A Espanya, molta gent encara pensa que això de la independència és una anada d'olla de Mas (gràcies unionistes i botiflers pseudo solidaris socialment). Encara pensen que l'educació a Catalunya és un conjunt d'escoles islàmiques d'adoctrinament sense islam. Que encara creuen que si venen de turistes no podran anar al cine, ni posar la ràdio, ni la tv, perquè tot es fa en aquella llengua estranya i que no ho entendran.

A Espanya no entenen perquè després de tants anys de donar-nos pel sac ens queixem. Nosaltres, la gent, no pas en Mas que s'hi ha vist obligat per la força del carrer. 

Però tot plegat és igual. Perquè feia molts anys que la gent tenia por. Que ja li estava bé majoritàriament el peix al cove. Però ara les persones ja no entenen que el que s'ha votat en democràcia (l'Estatut?) sigui retallat per un tribunal que de constitucional en deu tenir poc. Ara les persones no entenen que els atacs a la llengua, a l'ensenyament i a la cultura, les restriccions a la llibertat de manifestació, les llibertats fonamentals a la vivenda, a la sanitat, a la feina, a l'ordenament jurídic pròpi... siguin constantment retallats...

No ens retallen els diners -només-, ens retallen la forma de viure, de pensar i d'expressar-nos. A nosaltres, a les Illes i al País Valencià. I perquè no poden anar més enllà...



I a mi... què m'hi va?

Doncs a mi m'hi va que no estic d'acord en què vulguin que els meus fills no puguin estudiar amb normalitat la llengua i la cultura pròpia. M'hi va que els meus fills no puguin tenir una atenció personalitzada i de qualitat si la necessiten. M'hi va que els meus fills no puguin estudiar pensant en un país que els doni oportunitats de viure, treballar i tenir les atencions socials cobertes.

M'hi va que la vida ja és prou complexa com perquè quatre enteradillus aspirants a jubilacions d'or me la amarguin. 

No necessito salvadors de la pàtria. Vull polítics al servei del poble i no pas aprofitant-se del poble. Vull economia al servei de la societat i no economia dictant les normes de la societat (aquí el nou papa fa passes febles però clares, i ajudarà als creients -entre els que no em compto- a recuperar arguments de justícia social).

Vull poder fer les esbergínies amb carinyo, sense seguir cap recepta ni oficial ni dictada per gurús adrianeros...

Si us hi voleu apuntar, jo les he fet: unes amb melmelada de nabius i anxoves; unes altres amb mostassa a l'antiga i prou; encara les terceres amb melmelada de taronja amargant i virutes de pernil. I la ceba, que no falti la ceba!, un cop escalivada la he amanit amb gingebre en pols i rajolí d'oli d'oliva. I m'hi he llepat els dits.





   









2 comentaris:

Pais secret ha dit...


Només em faltava l´holandesa tocant aquesta cançó!

Les esbargínies escalivades al foc no tenen comparació amb les que venen amb barquetes l super, per mi. L'aroma de fum els escau molt.
Les que fas amb mostassa sé d' un lloc que també les fan ;-)
Les altres, les de contrastos, han de ser molt especials. Els àrabs ja les fèien amb mel, així que la combinció amb dolç ja ve d' antic.

(Pel que fa a l'aterrada de peperus Barcelona i la xefla de concil·liadors unionistes a Fonteta, només els desitjo que agafin un bon mal de ventre o com a mínim que el recuit ( de Fonteta, of course) els hagi sortit agre i el cava Freixenet esbravat.)

gatot ha dit...

Han quedat molt bones, A..

Farem -faré- els meus excessos gastronòmics fins carnaval, que tot s'hi val. Després... a fer bondat.