diumenge, 5 de gener de 2014

No hi ha perill





Adrià Puntí. Mixeta



De nit, a la casa en silenci, faig estones per pensar-me més enllà de les evidències. Ulls mig clucs escolto músiques i cançons sovint repetides que tornen amb insistència. Sempre iguals i sempre noves. Cançons que he desterrat volgudament perquè anaven massa lligades a algú o a algun moment molt concret. D'altres que van més lligades a la meva pròpia pell. Cançons i músiques d'una vida. 


De vegades, de nit a casa, m'agrada posar-me la Mixeta d'en Puntí, com si fos una cançó de bressol. Una cançó que repeteix com un mantra una evidència que no és certa. Sempre hi ha perill. Perill d'enamorar-se, perill de vida. Com els gats dels veïns que caminen per l'estreta  filera de rajols que fan paret divisòria. Sempre hi el perill de caure d'alçada i endur-te'n una costellada. Però faig el posat indiferent del gats i noto que els ulls se'm tornen grocs. I em torno a sentir amb tota la prestància per roncar, com si ho fos, una cançó de bressol.  




2 comentaris:

Lluna ha dit...

Però una miqueta de perill dona sal a la vida, no?
M'ha agradat la cançó de bressol...

Petonets gatot

gatot ha dit...

No la coneixies?

És d'un altre saltenc.

Petons