el blus del gatpeix dels rollings
Sense gaire sentit deixo escolar-se la vida. Mirant els núvols que no han de tornar. Fent temps per no dir-me que demà tindré temps encara.
Em costa molt centrar-me en el meu petit i inútil món. Seria fàcil, més fàcil em diuen, si només fes cas de les petites coses. Però les petites coses ja les faig -i penso que les gaudeixo- amb un cert automatisme que no deixa de posar-hi tota l'atenció. En el moment que passen o que les faig passar. La síndrome que vull creure que he de creure que pateixo és la del insatisfet permanent. També m'ho han dit...
No en faig prou. Amb res.
(avís doncs, per a navegants i navegantes: gat esquerp mode desembre)
Avui he dormit cinc hores seguides i si el gatet menut no em desperta hauria fet tard a la feina. I ells, tard a escola. Ell ha sentit l'alarma del mòbil i jo les seves empentes. Ha tornat al llit i encara ha pogut aprofitar una horeta més. M'he sentit inútil. De-pendent un cop més.
No li puc donar la culpa a Rajoy ni a Mas ni a la Merkel. Bé, de fet sí que podria... però ja seria rinxolar el rínxol excessivament. I aviat, ni això podré -sembla- perquè s'ha acabat per llei poder pensar de forma discordant i manifestar-ho del pensament oficial espanyol i de la marca espanya (a veure ara com ho defensen els indignats i els ciutadans de C's i de CiU's).
Passo d'endinsar-me en crítica política ni social, que sembla que ja no es pot fer, i passo també de provar en la cosa cultural: ni tinc cap títol, ni hi entenc ni en vull entendre...
Òstia...! Doncs resulta que sí, que només em queda el meu petit, ridícul i inútil món!
Gràcies companys!
D'alguna manera, tots necessitem una espurna que atiï un foc o una gota que faci vessar el vas. Ni que sigui per saber quin tren has de triar.
5 comentaris:
Tampoc tinc un bon dia, així que millor no dic gran cosa...
Petonets
tu rai, que tens plans...
A mi em passa al revés,em conformo amb petites coses i sóc una satisfeta inconstant, avui espioco d' aquí i demà d' allà i així vaig fent...tampoc em conformo amb qualsevol cosa,vaig fent via i fins avui m´ha funcionat.Demà no ho sé.
I els trens són relatius, sempre pots fer el trajecte de tornada i tornar a començar, i si no, quedar-te una estona en qualsevol estació, assegut en un banc i comprovar que cadascú té el seu petit i inútil món, però únic, això sí.
Au, que no sigui res més que un mal aire temporal ;-)
Yo me quedo con la chispa.
Gato arisco, dices?
Pues ya somos dos ;(
Cada moment és diferent, País, i cada any -o cada circumstància que hi va lligada- també. Jo hi ha moments que me'n recordo de fer-me automassatges a l'ànima i moments que no. Hi ha moments que encara que te'n recordis, no pots ni moure un fil de tan gran que és la desesperació. Per sort duren poc... i no cal maltractar ningú fent-lo partícep d'aquesta bogeria. Perquè ja he comprovat que no serveix per res.
No em preocupen tant els trens com les vies. L'acer sempre m'ha esgarrifat. Potser per jugar-hi massa sovint.
Las chispas pueden provocar incendios y las gotas inundaciones, Dalt. Unos y otras de difícil previsión.
Gràcies per tot. Sou dues joietes.
Publica un comentari a l'entrada