dimecres, 25 de desembre de 2013

per pair torrons







Jeff Beck. Nadia



La selva es va reciclant ella mateixa en simfonia amb els ecosistemes. Li cal ajuda, sí. Perquè alguns elements més domesticats reclamen servituds humanes que ens en fan esclaus. Ora et labora.

M'agradaria perpetuar moments com aquest de placidesa. Poder-los allargassar en el temps tot i que sé que és un intent inútil, absurd i infantil. No m'envolten els artificis d'uns símbols artificials ni em deixo abduir per nostàlgies predeterminades.

Sento la vida, viva, vibrar i seduir-me. I jo, que em deixo, deixo anar un somriure sorneguer per sota el nas i observo plàcidament aquest segons, minuts, hores i dies que encara han de venir. I m'abraço, escolto la música i em dic que qualsevol dia la ballaré amb tu. I amb mi.   

3 comentaris:

Lluna ha dit...

La selva te el seu ritme, com la vida.
Tots pequem un moment o altre de voler allargar quelcom... La il.lusio no es pas dolenta.
Deixar-se seduir es de les millors coses que es poden fer, ballar tb.

Petonets gatot

Pais secret ha dit...


Després del guirigall, de les servituds,dels excessos que sempre hi són en aquestes dates,encara que ens autoregulem. Després de tot... és bo trobar aquell interval de placidesa que ens fa respirar i sentir que som vius.

Sorneguer tu també? No podia fallar ;-)

Que les acabis de passr felices i que no decaigui la festa.

gatot ha dit...

La selva té un ritme que no atrapo mai, Lluna. Ara, que està com aletargada, hi hauria d'esmerçar temps i feina. M'han dit que demà em portaran tres ajudants peluts, un d'ells borni, i potser ja no m'hi podré negar. Avui i ahir i abans d'ahir vam menjar torrons del teu poble. :)
I també botifarres dolces.

Sovint trobo la placidesa "gràcies" a les sensacions que em provoquen les mateixes persones que m'empenyen a deliris. Serà cosa de l'empordà que porto a la sang i a la genètica País secret...

Petons a totes dues.